Encara recordo com si fos ara, l’extraordinària conferència amb què l’enyorat Joaquim Mallafrè va cloure la jornada que el GRILC (Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana) li va dedicar el 28 de setembre de 2022 a la Universitat Rovira i Virgili. Mallafrè ens va obsequiar amb un parlament carregat d’erudició i de vitalitat. L’erudició sempre l’ha acompanyat en les seues intervencions, la vitalitat, en canvi, als albors dels vuitanta anys, començava a ser una qualitat que ja no mostrava la vigorositat a què ens tenia acostumats. Tanmateix, aquell dia va estar especialment brillant i, a manera de recapitulació, ens va parlar d’una bona part de la trentena d’obres que va traduir. No tant de les traduccions que el van fer pujar a l’altar de la professió (les d’obres d’autors com Henry Fielding, Laurence Sterne, James Joyce, Samuel Beckett o John Steinbeck), com les que no van tenir la mateixa requesta. «Traduir: una lectura a fons» va ser el títol de la ponència, en la qual va aprofitar per regraciar les persones de qui va aprendre en el seu periple, llarg i exitós, pel món de la traducció. Una activitat l’objectiu de la qual, segons Mallafrè l’obligava «a pensar en com l’escriuria [l’obra traduïda] l’autor si ho fes en català, pretensió excessiva [deia], però útil com a desideràtum». Dit així, sembla senzill, però certament superar les dificultats que presenta una comesa d’aquest tipus només es troba a l’abast de coneixedors pregons de la llengua d’origen i la llengua d’arribada, unes qualitats en què Joaquim Mallafrè excel·lia.
En qualitat de director del Departament de Filologia Catalana de la URV, vaig participar en la litúrgia introductòria a la jornada. En el meu sentir no ho vaig fer per raons diguem-ne protocol·làries (que també), la raó fonamental estava vinculada a l’afecte infinit i la gratitud eterna que he sentit (i sento) per l’admirat professor, després col·lega acadèmic i, potser paral·lelament, amic incondicional. Així, en el meu parlament hi vaig desgranar algunes de les consideracions que ara reprendré a propòsit de l’avinentesa que ens ocupa. Professor, col·lega acadèmic i amic, una tríada en què faré descansar la meua contribució a la memòria del (a partir d’ara) Quim.
Efectivament, a primers de setembre de l’any 1979, qui us parla va aterrar a Tarragona per cursar estudis a les aleshores dependències universitàries de la Universitat de Barcelona (divisió VII). Jo era un xiquet de poble (de poble, encara ho soc; de xiquet, potser no tant). El meu aterratge a una ciutat per a mi de dimensions estratosfèriques no va ser fàcil i l’accés a la universitat, al temple del saber, em tenia força amoïnat. Hi vaig anar de bracet de Manolita Nadal, una bona amiga amb qui vaig cursar l’ensenyament secundari a l’Institut d’Ulldecona. Tal era el meu espant que m’hi vaig aferrar tant com es va deixar. I plegats vam anar endinsant-nos en un nou ecosistema en què tot ens semblava de magnituds inabastables.
Matriculats a Filologia catalana, un ensenyament que naixia en aquells moments, vam començar a assistir a les classes d’assignatures algunes de les quals poca cosa tenien a veure amb l’àmbit del coneixement referit. La Morfologia Catalana la impartia un professor que a la meua amiga li semblava el més atractiu del món i a mi em produïa un pànic cerval. Efectivament, elegant i ben posat, el professor Mallafrè exhibia les fitxes del Ruaix i ens adoctrinava (com diuen avui dia) en l’ús correcte d’una llengua que nosaltres encara no havíem après formalment en el sistema educatiu. Ho feia amb molta expertesa i amb una flegma britànica que em tenia astorat. Vam aprendre molt amb el Quim i, amb el temps, un cop assumit el seu posat seriós i poc donat a la gresca, vaig començar a relaxar-me i a fruir de veritat de l’estudi d’una llengua que als meus ulls emergia amb una dimensió nova i sorprenent.
No sé exactament quin curs, amb el professor Mallafrè també vaig cursar l’assignatura Història de la Llengua Catalana. Hi vaig haver de realitzar un treball la temàtica del qual m’ha acompanyat tota la meua vida acadèmica. El treball era sobre el secessionisme lingüístic valencià, matèria que em va menar a aprofundir en dues qüestions fonamentals: d’una banda, la normativa de la llengua catalana i el seu procés d’estandardització i, de l’altra, la reflexió sobre un concepte molt polièdric com és el de la comunitat lingüística. El Quim, doncs, em va posar sobre la pista de tot de qüestions sobre les quals he anat aprofundint en el meu esdevenidor acadèmic.
I encara el vaig poder gaudir en una nova assignatura, la Lingüística Aplicada. En les seues classes vaig tenir el privilegi d’assistir en temps real al procés d’elaboració de la seua tesi doctoral. El seu treball teoritzava sobre el model de traducció de l’Ulisses de Joyce, una obra que uns anys més tard (1991) es va publicar amb el títol de Llengua de tribu, llengua de polis: bases d’una traducció literària. He dit «teoritzava», però he d’advertir que l’especulació paradigmàtica era més bé escassa en unes classes on el vessant pràctic, això és, l’exposició de casos concrets, les solucions a la traducció de determinades estructures lingüístiques, etc., era el que marcava la pràctica docent de l’aleshores ja estimat professor.
En l’àmbit del safareig universitari no puc estar-me de dir que els darrers anys de la llicenciatura vaig cursar algunes assignatures amb la Carme Buixeda, ja emparellada amb el Quim. Us confesso que li vam arribar a demanar, amb un cert punt d’entremaliadura, que mirés d’esbrinar les preguntes dels seus temuts exàmens. La Carme ens advertia que ni tan sols ella tindria aquest privilegi… La Facultat de Lletres era una gran família en aquells moments i les complicitats fluïen de manera natural entre la jovenalla que hi transitàvem.
A partir de l’any 1991 el Quim i jo ens vam retrobar, ara ja com a professors al Departament de Filologies Romàniques. En el meu cas com a professor ajudant a la Secció de Lingüística General. Vist amb perspectiva, el fet de deixar la meua plaça opositada d’ensenyament secundari no deixava de ser una aposta temerària. El mateix Quim no va tenir una consolidació fàcil en un entorn, l’universitari, molt exigent i amb poca alegria contractual. El Quim va ser un dels meus valedors i, juntament amb altres col·legues, em va ajudar a reubicar-me en l’espai de la meua Filologia Catalana de formació primerenca. Al·lèrgic a la paperassa administrativa, en més d’una ocasió el vaig haver de socórrer entre proclames inflamades i malediccions bíbliques. Va ser un company excepcional al qual tractava amb un respecte reverencial. Un respecte compartit per tot el Departament, bona part dels membres del qual havien estat exalumnes seus. Uns companys que l’any 2006, a propòsit de la seua jubilació, li vam oferir un llibre miscel·lani, Paraula donada, publicat per una editorial en la qual alguna cosa tinc a veure, Onada Edicions. Un llibre coral en el qual li vaig dedicar un article intitulat «Llengua de tribu, llengua de polis. Reflexions apressades sobre la planificació lingüística domèstica».
El moment en què la nostra relació va agafar una tonalitat veritablement afectuosa el situaria amb la meua incorporació a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans com a membre numerari. El Quim m’hi va acollir amb els braços oberts. D’alguna manera devia sentir que m’havia de fer de cicerone. Això va ser un juliol de l’any 2005. Fins al seu traspàs he tingut l’honor i el privilegi de compartir-hi sessions, plenaris, actes acadèmics i tot d’activitats vinculades a la normativització de la llengua catalana. Des de la sala de màquines de la institució, hem assistit, plegats, a l’evolució contemporània d’una nova normativitat. Puc donar fe que l’opinió del Quim era sempre molt tinguda en compte. I és aquí quan em vaig començar a adonar que, més enllà de la seua actitud essencialment pràctica sobre la llengua, també hi havia una ideologia lingüística. Una mirada més acostada a les noves sensibilitats del que la mirada taxonòmica del codificador tradicional podia imaginar. Indubtablement, el treball de gestió d’una oralitat genuïna amb què havia destacat en les seues traduccions requeria una reflexió rigorosa sobre una llengua proteica, que forçosament havia de superar la cotilla que imposava una mirada normativa estricta. I en aquest treball la llengua del Baix Camp, la llengua robusta de les generacions que havien mantingut una relació intensa amb l’entorn, hi havia tingut un paper fonamental. Personalment, la companyia del Quim i dels membres de la Comissió Lexicogràfica ha estat una veritable font d’aprenentatge constant.
Una altra cosa que no vull deixar de destacar és l’esperit de grup que vam consolidar els membres de la Secció Filològica provinents de fora de l’àrea geogràfica de Barcelona. Ens autoanomenàvem, els perifèrics. I en formàvem part, sobretot, valencians, insulars, lleidatans i tarragonins, tots aquells que per assistir a les comissions i als plens havíem de fer nit al cap i casal el dia abans. Les nostres reunions dels dijous, tot sopant, esdevenien trobades curulles de complicitats diverses i bon humor. Us puc ben assegurar que no exagero si us dic que les valoro tant com les activitats acadèmiques. I és que el component humà en les relacions personals és fonamental per al bon funcionament dels col·lectius. El bon humor del Quim (recordeu el títol d’un seu llibre, De bona llengua, de bon humor) agafava protagonisme a l’hora de competir en les sèries d’acudits que de manera natural emergien de la boca de grans experts en el gènere, com Isidor Marí i Joan Miralles. Quina gràcia que tenien!
La tutorització que va exercir el Quim en la meua arribada a l’IEC va menar a una relació personal franca. La Carme sempre m’ha dit que em considerava un més de la família. Pel que a mi respecta, el Quim ha estat una persona que ha deixat una empremta molt forta en la meua vida, l’acadèmica i la personal. En aquest darrer vessant la incorporació de la Neus, la meua dona, a l’univers emocional compartit amb la parella Mallafrè Buixeda ha fet possible trobades entranyables. Especialment les que es derivaven de les sortides anuals de la Secció Filològica a diferents llocs de la comunitat lingüística. Des que el Quim (i al seu torn, la Carme) van deixar d’acompanyar-nos a les jornades en qüestió, la motivació amb què les hem encarades ja no ha estat la mateixa.
L’obra acadèmica del Quim, notabilíssima, romandrà per sempre per a gaudi dels investigadors i les persones interessades en la llengua. Però la seua bonhomia, el seu saber fer, els seus consells sempre sincers i benintencionats els trobaré molt a faltar.