Vallverdú, Josep (2023): Proses de Ponent. Juneda: Fonoll, 254 p.
Joan Fuster, amb Nosaltres, els valencians (1962), no és l’únic assagista que aporta una visió crítica totalitzadora d’un país. A la dècada dels anys seixanta eixiren a la llum, com és sabut, tres estudis prospectius més entorn d’Alacant (Alacant a part, 1965), de Lleida (Lleida, problema i realitat, 1967) i de les Illes (Els mallorquins, 1967). Josevicente Mateo, un grup d’estudiosos de Ponent —Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel, Joan Gabernet i Josep Vallverdú— i el mallorquinista de centre Josep Melià aportaren respectivament visions entorn de qüestions territorials, socials i polítiques —assignatures pendents— quant a l’articulació de la ciutat i regió més amplia, a la realitat nacional i insular.
Les anàlisis esmentades, obertes a l’acció civicopolítica, es complementaven amb la funció socialitzadora duta a terme per editorials com Selecta —que l’any 1965 publicà, dins el marc que comentem, I els catalans també, de Miquel Arimany—, Dalmau, Moll i la naixent Tres i Quatre. Existia una relació entre un front intel·lectual que s’anava constituint i la infraestructura de divulgació. L’eix —informe de prospecció–empresa col·lectiva socialitzadora (editorials)–teixit associatiu d’organització civil— anava descabdellant qüestions que eren ocultades o deformades (colonialisme intern, florida de nous provincianismes, nacionalisme d’estat) pel règim espanyol del moment (tardofranquisme). Qüestions, per cert, que anys a venir han mostrat continuïtats a través de noves variables —especulació immobiliària i fiscal, turistificació, gentrificació, comunicacions de caire colonial, encara, i espanyolització/francesització (difusa, o no). En qualsevol cas, treball cultural i polític eren complementaris, cosa que implicava la crítica de models i de propostes en el marc de reafirmació de país. I en aquest bloc d’intervenció cal no oblidar la tasca dels estudiosos comarcals i locals (per exemple, les Assembles Intercomarcals d’Estudiosos) com a baules difusores de materials imbricats en el redreç i la voluntat de ser.
Podem encabir Proses de Ponent, editades per Destino el 1970, en el context al·ludit, és a dir, en la sèrie de relats que interpel·laven la condició de la catalanitat dins, com subratlla Vallverdú, un «ritme de vida» (p. 17). Tot just poc abans de la seva publicació, la revista Serra d’Or publicava, al número d’octubre d’aquell any, un monogràfic —«Lleida, un assaig d’aproximació»— on, a més d’articles dedicats a la necessitat d’una industrialització comarcal i a l’examen al teixit ciutadà i associatiu, incloïa una entrevista a Josep Vallverdú —«Lleida i la capitalitat de Ponent»— a càrrec de l’historiador Manuel Lladonosa. Vallverdú hi venia a fer una síntesi implícita de les principals qüestions tractades a Proses, i, així, afirmava que «Lleida constitueix un nucli dins la seva àrea immediata d’expansió i de projecció [comarcal]». Calia —un dels objectius de Proses—, però, detallar la situació en què es trobava aquesta articulació. L’assaig de Vallverdú acomplia una funció d’incitació al debat a l’hora de poder situar el lloc –social, territorial i polític– que la Terra Ferma havia de tenir al Principat. No era una demanda explícita, la de l’autor, però Vallverdú, que enllestí l’assaig en el curs 1968-1969, plantejava interrogants emmarcats a la regió de comarques de la Terra Ferma i que reclamaven un plec de solucions amb una capitalitat comarcal, no provincial: Lleida com a fet referencial. Podem adscriure, doncs, l’assaig de Vallverdú dins l’àmbit de la «qüestió nacional», car, al capdavall, del conjunt d’identitats que es presenten a Proses se’n pot extreure un denominador comú que possibilita la concepció territorial i social com a fet civil, enllà del culturalisme. Ser espectador, també.
El capítol-pòrtic «Vaig bé per anar a la terra ferma?» i el capítol «Lleida» situen el marc de l’obra —formació del territori, articulació de Lleida amb les comarques adjacents, ideologia simplificadora del provincianisme— i adverteix el lector que haurà de lligar més caps que no pensava. El plantejament vallverdunià de les «proses» modula una regió polièdrica que ve condicionada per qüestions internes i externes, generalitzables al conjunt de la societat del moment. És així, per exemple, que té sentit tractar de «la civilització de la imatge».
La geografia humana —la realitat de l’Urgell entorn del canal homònim i la configuració concèntrica de la seva població—, física i política, estableixen un diàleg a fi de facilitar al lector claus descriptives i explicatives a l’hora de poder fer un capmàs de la situació organitzativa territorial de Ponent. A més, l’assaig de Vallverdú és presentat sota la forma de narracions aparentment són delimitades, però que sovint s’entrelliguen: hi introdueix fets sociològics, presents en la conjuntura de redacció de l’obra —idiosincràsia lingüística («codi morfològic del pagès»), formes de treball, relleu generacional i la seva implicació en el terrer, una joventut que, en part, és receptora dels nous pols ideològics reivindicats al maig del 68.
Es tracta, doncs, d’un assaig que no cau en l’historicisme (per bé que faci necessàries incursions històriques a l’hora de delimitar la Catalunya Vella i la Catalunya Nova), sinó que situa un espai regional comarcal en la coetaneïtat i acara transicions que modifiquen el paisatge, com ara, i com s’esdevenia també al País Valencià, l’emergència de la industrialització i el futur de la comercialització agrària. La nota, doncs, que preval en el discurs de Vallverdú és la globalitat, el vincle entre passat i present i la projecció. No debades Vallverdú situava les «proses d’assaig», les Proses de Ponent, en un moment de «canvi»: la comparació i el balanç eren obligats.
Una globalitat, però, que inclou sobretot (era l’objectiu de l’obra) interrogants geogràfics i humans —l’allunyament de la tècnica respecte de la natura, la contraresposta de la joventut a l’hora de retornar a la natura, o si més no el desig de sintetitzar la dimensió humana i la dimensió tècnica (com, de fet, apunta Vallverdú). I és que l’etapa compresa entre finals dels anys seixanta i començament dels setanta obria pas a una «altra» realitat que obligava a fer una lectura integral dels canvis que s’hi esdevenien. Els interrogants que romanien somorts tornaven a fer-se presents. I en el cas de les comarques de Ponent —que calia (i cal) no desvincular de Fraga, del Baix Cinca i de La Llitera— els dubtes creixien quan la «regió» de Lleida volia ser desvinculada del Principat per ser vinculada a la Vall de l’Ebre, amb l’Aragó, com figurava en el projecte ministerial espanyol a l’ús —en el context del I Plan de Desarrollo— el curs 1965-1966. (Era un projecte paral·lel al projecte del Sureste en voler desvincular les comarques meridionals i Alacant de la resta del País Valencià i vincular-les a Múrcia-Albacete.)
D’altra banda, si hom volia aportar una visió estructurada de la regió entorn del Segre calia revisar factors que no hi eren intrínsecs. I una d’aquestes qüestions era ponderar la funció de capitalitat de Barcelona: l’articulació que havia de tenir amb la resta del país, és a dir, la cerca d’una relació recíproca entre Lleida i la capital del barcelonès. Un debat reiteratiu, pertanyent a l’ordenació territorial, que continua obert davant els que entenen la (que hauria de ser) capital del Principat com una «bombolla» que acaba i comença a la Regió Metropolitana.
Vallverdú revisa capítols de psicologia col·lectiva i aspectes del paisatge i de la configuració de l’habitatge ponentí. Lleida en transformació aleshores recent, paral·lelisme en la distribució urbana entre Tortosa i Lleida (p. 127), absència de la masia i la presència de les hisendes, com a expressió de la part del Principat estructurat a partir del segle XII, figures que han passat (gairebé) a la història com el pregoner, significat d’elements climatològics, lluny del tòpic, com la boira. Aquests aspectes s’aglutinen en el capítol «Radiografies vilatanes», síntesi d’elements definidors del perfil de la dimensió rural i urbana de les comarques de Ponent.
Proses de Ponent —com a nota predominant d’altres assaigs prospectius que hem esmentat— presenta, sense nostàlgia, la situació real d’un espai geogràfic i social: configura la relació entre una «petita gran pàtria» i la resta del país, que és la manera correcta de no incórrer ni en el localisme ni el provincialisme-provincianisme (el leridanismo i, recordem l’alicantinismo, o la quinta provincia en referència a Tortosa; existeixen, doncs, formes de localisme provincià comparables i situables gairebé sempre a les frontisses territorials). Al llarg de vint-i-tres capítols Vallverdú repassa arestes de la Catalunya Occidental predisposant el lector a involucrar-se en una presa de consciència, a una actitud activa, a la cerca de la comprensió d’una societat agrària que, en prou casos, endegava camins envers la localització industrial i que havia de trobar en Lleida una capital que representés les comarques que s’hi aglutinaven. «Les proses de Josep Vallverdú ens proposaven paüres per reconèixer-nos i ens oferia una guia i un mestratge», destaca el geògraf i estudiós destacat de l’obra de Vallverdú, Ignasi Aldomà. És per aquest motiu, per a continuar essent un guiatge, que a la reflexió de Vallverdú no li és gens útil el plany: demana treball i voluntat d’impuls. Són, i eren, dues variables adreçades a la nova generació que emergia, en forma de capítol obert, al darrer capítol «Solitud i largo finale». Era a aquesta generació que s’adreçava la meditació. Sempre és adient de reeditar referents d’una passat recent per a contrastar assoliments i interpel·lar mancances vigents.