El proppassat mes de setembre va fer 100 anys del naixement de Vicent Andrés Estellés, un dels millors poetes en llengua catalana des d’Ausiàs Marc. Era evident que el Centre de Lectura no podia ser absent en aquest esdeveniment per la qual cosa des del Consell directiu i l’Escola de Lletres ens vam posar fill a l’agulla i vam organitzar un cicle força reeixit. L’objectiu era donar una visió de la polièdrica personalitat del poeta així com de la seva extensa obra.
Tot just començar el mes de setembre vàrem fer una exposició bibliogràfica a les vitrines del primer pis i a l’avantsala de la biblioteca vam posar l’exposició «La rebel·lió de l’alegria».
El 13 de setembre vam tenir amb nosaltres, Alexandre Bataller Català que ens parlà d’«Una lectura geoliterària per la poesia de Vicent Andrés Estellés: de Tarragona al Mural del País Valencià».
La conferència ens acostà al paper que juguen les al·lusions toponímiques i geogràfiques en la poesia d’Estellés i que són clau per entendre-la. Ell, les utilitza per evocar el temps, tant personal com col·lectiu. Els topònims són elements evocadors, gairebé són mots «mastegables» —diu Bataller. La xerrada l’emmarcà entre la visita que el poeta feu el 1952 a Tarragona i a Poblet per assistir com a periodista al trasllat de les restes de Jaume I i de com es commocionà en veure el crani del rei i comprovar la unitat de llengua i d’història que compartim al llarg dels Països Catalans; i diversos espais lligats a la seva biografia o a la història comuna del nostre poble.
Els noms evoquen les experiències i, per Bataller, en l’obra d’Estellés l’important no són les grans històries sinó les particulars. Així ho veiem en el poema Cant especial on diu:
La mort de Manolete en els fulls del diari,
mentre a Benimaclet jo t’estava esperant.
O les execucions en un pati de Nuremberg,
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.
Podem veure que davant un fet que té impressionada una part de la societat —la mort del torero—, per ell l’important és que estava esperant la seva estimada. Tornen a apareixen topònims i és que tota la poesia d’Estellés n’està plena de noms de pobles i carrers que agafen una importància especial en el Mural del País Valencià, la gran obra de construcció nacional escrita poc després de la mort del dictador, el 1975.
En Bataller ens parlà també de les rutes literàries i de com va néixer la Ruta Estellés després de la mort del poeta, el 1993, molt abans de la proliferació actual d’aquestes iniciatives, i que encara es manté vigent. Una ruta literària és una manera molt especial de treballar l’obra i la vida d’un autor. Els llocs són espais de memòria i permeten als ciutadans d’avui inserir-se en la història barrejant el present amb el passat. La podeu visualitzar en el següent enllaç.
El 23 de setembre, en el pòrtic de les festes de Misericòrdia vam comptar amb la presència de Pau Alabajos que ens va presentar La veu d’un poble, una obra d’encàrrec feta per l’editorial Sembra Llibres i que ha de servir tant per treballar la poesia d’Estellés amb l’alumnat dels instituts com per al públic en general que, coneix l’obra del poeta, però en la lectura d’aquest llibre hi descobrirà la seua part més humana. Aquesta esdevé la primera biografia d’Estellés ja que, fins al moment, no se n’havia fet cap. Fins a l’aparició aquesta obra, l’únic que teníem eren notes autobiogràfiques del mateix autor, però ningú s’havia decidir a posar en solfa la seva vida.
Alabajos es planteja l’obra a partir de tres potes: les converses amb la família, els escrits acadèmics que s’han fet sobre l’escriptor des dels estaments universitaris i la relectura de la seva poesia. El resultat és magnífic. El llibre s’estructura en 16 capítols, cadascun dels quals, porta el nom d’un poble que va tenir una significació especial per Estellés. L’autor barreja els episodis més importants de la vida del poeta, amb els poemes que hi fan referència, embolcallant-ho amb una descripció acurada del moment sociopolític en què es produeix el fet poètic. La poesia d’Estellés va lligada estretament a la vida quotidiana tant de l’entorn més íntim com de l’entorn social i la València del franquisme i de la transició queda ben retratada pel poeta que la viu i la pateix. Us en deixem l’enllaç.
Aquella mateix nit i a la plaça del Teatre sota l’ombra de les acàcies es va fer el Sopar Estellés que el Centre de Lectura porta organitzant amb Òmnium Cultural del Baix Camp ja fa algun temps. Com sempre vam comptar amb la col·laboració dels alumnes del Taller en Veu Alta de l’entitat i dels amics de Safareig Poètic que van recitar una tria de poesies del poeta.
Vam aprofitar aquest sopar per recordar la vinculació del poeta de Burjassot amb Reus. Tres van ser les voltes que hi va ser: el 20 abril del 1979 va venir a l’ Institut Salvador Vilaseca de la mà de Montserrat Corretger i Ramon Oteo a fer una lectura de poemes que va ser un èxit. El 23 abril del 1981, el dia de Sant Jordi, i el 19 d’octubre del 1984, que inaugurà el curs acadèmic del Centre de Lectura. D’aquest últim viatge en parla en el seu llibre El forn del sol («Un viatge a Reus»). Ens situem a l’any 1984, el dia de la inauguració oficial del Centre de Lectura:
La visita a Reus ha estat molt satisfactòria. M’esperaven a Salou, un parell de persones, una de les quals, el bon amic Joaquim Mallafrè, que sabedor de l’estat de les meues cames, ha iniciat l’acció d’ajudar-me. Havem pujat al cotxe del senyor Rafel Ferré i hem anat a Cambrils […] i en un moment donat, un altre senyor ha pujat al nostre cotxe i ha resultat ser el senyor Balanyà, president del Centre de Lectura, amb el qual s’ha creat una curiosa atmosfera de satisfacció a dintre del cotxe. […] El senyor Balanyà, m’ha semblat un home, jove, diligent, que en sap moltes i he parlat amb ell amb tota llibertat.
El sopar va ser prou concorregut i, com no podia ser altra manera, no va faltar ni el pimentó torrat ni les albergínies farcides. Acabat el sopar va haver un espai obert on tothom que va voler va poder dir els seus poemes preferits. La cloenda la va posar Pau Alabajos que va voler compartir la vetllada amb tots nosaltres i que ens va obsequiar amb un petit recital. Una nit rodona que quedarà en la memòria de tots els que la vam viure.
La tercera xerrada, el 26 de setembre, va anar a càrrec de Jordi Oviedo Messeguer: «Poètica del desig en l’obra de Vicent Andrés Estellés: comparativa amb Ausiàs March». Jordi Oviedo és, avui en dia, la persona que més coneix l’obra d’Estellés ja que des de l’any 2007 és el responsable de l’edició de tota l’obra del poeta que, sota el mecenatge d’Eliseu Climent i l’editorial 3i4 amb la supervisió del traspassat Vicent Salvador i l’assessorament de Josep Murgades, s’està duent a terme i que ja han publicat 13 llibres.
Ens explicà que quan van arribar a la casa d’Estellés es van trobar amb un caos, una casa plena de llibres i de bosses de plàstics amb manuscrits del poeta. Tanmateix es considera afortunat de poder participar en la catalogació d’un material immens, complex i desordenat.
Oviedo ens va parlar de com tracten el desig i la mort els dos poetes: March i Estellés. De com Estellés fa una lectura des de l’emoció del poeta de Beniarjó. Ens parlà d’intertextualitat i de paratextualitat. Del «jo» fortament present en els dos autors. Altrament, Estellés recupera la llengua literària dels clàssics. Una llengua que s’havia perdut en la memòria dels temps, i la recupera a partir de la lectura de March.
El desig en Estellés té un discurs propi, de vegades és un desig carnal marcat per la repressió de l’època i, en altres, és motor de creació com en el Mural del País Valencià.
Hi ha altres coincidències, però, que són significatives. El primer poema que escriu en català és del 1948 i el presenta als Jocs Florals de Gandia. El poema porta el títol de «Voler» i una dedicatòria a Ausiàs Marc, senyor de Beniarjó. La referència al poeta medieval es repeteix en molts dels seus poemes. Un exemple el tenim en el poema «Ací».
Ací
Deixant amics e fills plorant entorn
Ausiàs March
ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplexa amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Com podem veure Estellés fins i tot manlleva un vers de March. I tornen els topònims. Podeu recuperar la conferència aquí.
I vam tancar el cicle l’1 d’octubre amb la presentació de La clau que obri tots els panys de Vicent Andrés Estellés, amb il·lustracions de Clara-Iris i una introducció de Josep Murgades, de l’Editorial Peu de Mosca. Aquesta és una editorial independent i arrelada al territori que tria molt bé els llibres a publicar i que considera el llibre com un objecte en si mateix, per la qual cosa les edicions són molt acurades.
En aquest cas, Eduard Arnal ens va explicar que havien volgut fer un llibre de gran format, amb coberta de tela, marges amples perquè el text respiri i amb unes il·lustracions que no destorben el text. Van triar tres colors, un per a cadascun dels tres llibres que conformen l’obra. El taronja, per al Llibre I, el lila per a Llibre d’exilis i el blanc per a Coral Romput. El resultat és magnífic, un llibre que, de ben segur, serà una peça molt estimada pels bibliòfils.
La introducció, a càrrec del doctor Murgades, un dels responsables de l’edició de l’obra que s’està fent, com ja hem apuntat més endavant, esdevé un estudi molt acurat de la poesia estellesiana. Ell mateix diu que, a part de l’estudi literari, ha hagut de començar i acabar el text amb comentaris extraliteraris a causa de la situació que es viu al País Valencià en general i, molt concretament, amb la celebració del centenari del poeta, ja que les autoritats governamentals no han considerat la seva implicació. Podeu trobar la xerrada aquí.
Mentre escrit aquestes ratlles estem en alerta groga per la DANA i a València ja compten 213 morts, la comarca de l’Horta Sud i alguns pobles de la Ribera han quedat devastats per l’aigua.
I em venen al cap aquells versos del poeta del Llibre d’exilis que diu:
El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
l’aigua, l’aigua caient, a dolls de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l’esgarrany d’un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.
Els efectes han estat dantescs i la incompetència dels polítics responsables ha portat a moltes persones a perdre la vida en no donar l’alerta quan tocava. Pense en Vicent Andrés Estellés i no em puc treure del cap els seus versos:
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs, […]
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble. […]
Segurament aquests polítics mai han llegit Estellés i una vegada més ha passat que han estat els voluntaris d’arreu qui s’han posat a ajudar els damnificats. «Sols el poble, salva el poble.» Vicent Andrés Estellés continua sent necessari, per això és important que continuem parlant d’ell i llegint-ne els versos.