Marcats per l’ensenyament: professors a l’entorn de Joaquim Mallafrè El Reus on va estudiar el filòleg i les influències dels docents d’aquell moment històric

Paradoxalment marcat per l’anticatalanisme i el rebuig de mètodes pedagògics avançats de forma oficial, l’etapa de Joaquim Mallafrè com a estudiant va coincidir amb una generació excepcional de mestres a l’institut de Reus. Desterrats pel franquisme fora de Barcelona, Angeleta Ferrer o Eduard Valentí Fiol van ser alguns dels que van recaure a la ciutat a causa de la depuració franquista.

Signe dels temps en què va viure, Mallafrè va compartir-hi claustre, posteriorment, amb professors com Isabel Llácer, catedràtica de llengua espanyola i destacada lluitadora antifranquista.

Va ser en aquesta mateixa postguerra grisa en la qual el món de l’ensenyament li va tocar rebre de valent per part de les autoritats franquistes en què Joaquim Mallafrè Gavaldà (1941-2024) va iniciar els estudis de batxillerat a l’aleshores únic centre d’estudis secundaris de Reus. En el curs 1949-50 el centre tenia 496 alumnes[4], lluny dels 602 que n’havia tingut l’any 1935. D’extracció familiar obrera, Mallafrè hauria de fer front a no poques dificultats per tal de poder estudiar en lloc d’aportar un sou a casa, tal com recull una entrevista de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana. «El meu pare era fill de pagès criat a l’Arbocet, i vingut a Reus, primera generació d’obrer industrial-xofer-mecànic-fonedor. La mare, procedent de Riudoms, va conèixer el pare a la dispesa que va posar l’àvia quan va quedar viuda d’un marit que havia tractat amb bestiar, em sembla […]».

«…Però tot aquest món s’acabà l’any 1939. Després de la guerra d’Espanya quedaren anul·lats els nomenaments, i el 1940 se’m designà encara com encarregada de curs, amb trasllat a l’Institut de Madrid “Isabel la Católica”, vora el Retiro. Vaig passar-hi dos anys, i en guardo molt bon record (…..) Penso que els deixebles són els mateixos a tot arreu, i que jo, humanament, també sóc sempre la mateixa. Haig de tornar a opositar a les càtedres (1941), vaig a Reus i torno a Catalunya. Recordo amb emoció Reus i el seu Institut. Reus, ciutat inquieta amb grans aspiracions de treball i renovació, fa que m’incorpori a la tasca il·lusionada. (.…)» D’aquesta forma explicava[1], el 1982, Angeleta Ferrer Sensat la seva arribada a l’institut de Reus després de la Guerra Civil, un pas en el qual va estar acompanyada d’altres professors «desterrats a més de cent quilòmetres de Barcelona» o «fora del País Basc»[2] a causa de la depuració franquista. Professora de Ciències Naturals, el bon record que va deixar el mestratge de Ferrer s’evoca en aquestes paraules d’una alumna de cursos posteriors a Mallafrè: «…si tanco els ulls encara veig i sento la Srta. Ferrer explicant les característiques de la planta, del seu tronc, les seves fulles i les seves precioses flors»[3]. Igualment provinent de l’institut escola com Ferrer, Eduard Valentí Fiol va ser traslladat primer a Ferrol i, després a Santiago de Compostel·la i a Castelló de la Plana fins que el 1944 es va incorporar a Reus on romandria fent classes fins l’any 1961.

A més de l’obtenció d’ajudes econòmiques, el paper de la padrina de Mallafrè serà un element essencial per accedir a un registre diferent de la llengua i a certs materials que eixamplaran el seu coneixement. «…La padrina, de fonts, amb qui vaig conviure molt, dependenta d’una merceria, representa la influència més culta de la família, i junt amb novel·les i poemes en castellà, em va donar Patufets d’abans de la guerra i novel·letes de Folch i Torres, o em portava a l’Orfeó a veure obres de Josep M. de Segarra o de Frederic Soler quan van ser possibles a l’escenari…». En aquestes visites a l’escenari teatral, Mallafrè establirà connexió amb personalitats del món reusenc com l’escriptor Xavier Amorós: «el primer contacte, de lluny, va ser a l’Orfeó Reusenc, on jo anava de petit cada diumenge a veure teatre amb la meva padrina. El Xavier no era un actor habitual, però va fer de Naïm a L’estel de Natzaret uns Pastorets que van representar alguna vegada a l’Orfeó.»[5]

Amb motiu del recent traspàs del filòleg, el periodista Josep Maria Martí feia esment, el passat febrer, de la tenacitat i l’esforç que va representar pel jove Mallafrè obtenir primer el batxillerat i, posteriorment, graduar-se a la universitat. «…Encara recordo les paraules de la meva mare, amiga de la família, quan em recordava, com el fill d’una família obrera de Reus com eren els Mallafrè, havia desenvolupat una important carrera d’èxits acadèmics que l’havia portat de la universitat d’aquí a Anglaterra i com s’havia convertit en un gran professor…»[6]

Ja en aquella etapa primerenca el futur filòleg copsava que la llengua de carrer i la imposada als centres educatius no coincidien i aquesta consciència va ser fonamental pel seu futur ofici de traductor. «…El gruix dels anys escolars primaris va transcórrer en una escola que regentava un mestre expedientat per motius polítics —cosa que aleshores ni entenia—, que emprava també el català en algunes explicacions. El batxillerat va representar l’entrada en un món relativament castellanitzat. Però alguns professors procedien de l’Institut escola, i allò que ara en diem els continguts tenien molt de català. I no solament entre aquests en vaig trobar de bons. Em van donar una riquesa que de cap manera no vull menystenir, que encara tinc i que agraeixo, com agraeixo tota suma de saber. El vehicle era el castellà. […] La universitat estava castellanitzada. Vaig rebre continguts i bases prou sòlides tanmateix, que després vaig anar sentint la necessitat de retraduir, quan les circumstàncies externes començaven a permetre que el català fos novament alguna cosa més que una llengua familiar […].»

Tampoc en l’etapa universitària Mallafrè va tenir una vida privilegiada i és aquest esforç el que li fa contactar amb la realitat anglosaxona més bàsica a través de feines que realitza en estades al país. «El primer curs de carrera me’n vaig a un camp de treball a Anglaterra i allí cullo pomes i prunes. Quan vinc aquí i em trec les oposicions, la professora Sofia Ventosa em diu que haig de sortir.»[7] Finalment llicenciat en Filosofia i Lletres (Secció de Filologia Romànica) el 1964 per la Universitat de Barcelona ocupa el lloc d’assistant teacher a Ludlow (Anglaterra) el curs 1967-68.

En establir-se com a docent a l’institut de Reus, Mallafrè es creua també amb una altra brillant professora, Isabel Llácer (1939-2014). Una docent que va deixar un record dolç en els alumnes d’aquella època, tal com expliquen multitud d’alumnes:

Amb la Llácer vaig descobrir què eren les lletres… Finestres que t’obrien a tot un món, precisament a l’edat en què més necessites que se t’obrin aquestes finestres.[8]

Un raig de sol enmig de la foscor i de la mediocritat de la franquistada docent i vivencial enquistada en aquella època.[9]

La valenciana pren possessió com a catedràtica numerària de llengua castellana el juny de 1966 i romandrà a la ciutat fins el curs 1971 on, a banda de deixar una gran petjada entre l’alumnat, desenvoluparà tasques clandestines pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

De militància independentista de llarguíssima trajectòria, Mallafrè recordava, fa uns anys, «les tertúlies comunes amb Llácer i el professor Francesc Hernanz, que va ser un professor de Filosofia estimat per molts alumnes, progressista però no militant del PSUC» que «tenia la imatge de ser un gran professor»[10], segons les memòries dels alumnes del curs 1963.

A banda d’altres anècdotes personals relacionades amb la professora comunista, Mallafrè sí que reconeixia la influència política determinant de Llácer en el fet de «no votar al referèndum convocat per Franco, que amenaçava amb sancions a qui no anés. Aquell dia vam fer un berenar els que ens vam abstenir». Segons recordava Mallafrè, mentre la resta d’abstencionistes no van patir represàlies, la policia va anar a buscar la professora a la seva pensió a causa de la seva militància, un motiu pel qual «vam estar pendents i solidaris».

Fins al 1989 Mallafrè seria professor i catedràtic d’anglès a l’Institut de Batxillerat Gaudí de Reus. Des del curs 1972-73 va esdevenir professor a les dependències de Tarragona de la Universitat de Barcelona, un moment en el qual va encetar la traducció de l’Ulisses de James Joyce que li representaria una dècada de treball: «…era el 1973, aproximadament, aleshores era catedràtic d’anglès d’institut i era professor de català a la universitat, interí, i, per tant, la feina ja m’omplia molt i anava fent la traducció purament com un exercici, un hobby de veure que en català el que descobria també podia expressar allò. I això és important. Els últims cinc anys sí que treballo una mica més diàriament, però tenint en compte que tinc les obligacions d’universitat.»[11]  

Des del curs 1989-90 Mallafrè seria professor de l’ara Universitat Rovira i Virgili. Malgrat no haver tingut fàcil l’accés al coneixement es declarava moderament optimista sobre els efectes que l’escolarització universal tenia en el món actual: «Quan jo tenia 12 anys, potser 280 ciutadans de Reus podien accedir al batxillerat; els altres, comerç o repartir diaris. Quin és el tant per cent de població de 10 a 17 anys que accedeix avui a l’ESO i a l’institut? Per tant, avui evidentment són tots que tenen l’educació obligatòria. Davant d’aquesta extensió valdria la pena que hi hagués més gent que ho aprofités i aleshores el que tinc por és que la proporció que ho aprofita i que realment s’interessa sigui una mica la mateixa. Soc optimista històric encara que la història no avança sempre cap amunt; hi ha davallades. Amb vint i tants anys, hi ha gent que es dediquen a investigacions i et fan unes coses sobre matemàtiques, sobre literatura, el que vulguis, d’una gran profunditat.»[12] 

---

[1] http://www.reus.cat/sites/reus/files/Fitxers/arees/

[2] Jaumà, J. M. Els meus instituts, p. 15-16.

[3] Memòries d’uns batxillers pre-democràtics. Curs 63.

[4] Duch, M. Reus sota el primer franquisme 1939-1951, p. 291.

[5] https://www.centrelectura.cat/revistadigital/recordant-xavier-amoros/

[6] http://www.diaridetarragona.com/opinion/la-mirada/elogi-dels-fills-illustres-joaquim-mallafre-un-ciutada-honorable-AK18655647

[7] http://reusdigital.cat/noticies/reus/joaquim-mallafre-hi-ha-aspectes-mes-crucials-que-els-diacritics

[8] Testimoni de Rosa Gurrera.

[9] Testimoni de Josep Murgades, alumne de l’època.

[10] Memòries d’uns batxillers pre-democràtics. Curs 63.

[11] http://reusdigital.cat/noticies/reus/joaquim-mallafre-hi-ha-aspectes-mes-crucials-que-els-diacritics

[12] http://reusdigital.cat/noticies/reus/joaquim-mallafre-hi-ha-aspectes-mes-crucials-que-els-diacritics