Parlar de Joaquim Mallafrè, vist que vaig coincidir amb ell a l’època que es va fer càrrec de la Revista del Centro/e de Lectura, després del determinant període dirigit per Xavier Amorós, em submergeix en un estat de profunda malenconia, com la del conegut gravat de Dürer, de títol homònim, la de l’àngel —això sembla, per les ales— capcot i meditatiu. I més encara si ho faig des de la biblioteca del Centre de Lectura, aprofitant l’avinentesa de les festes de Nadal, i Epifania, lloc mític on vaig aprendre a conèixer la Literatura, en un període iniciàtic i en plena joventut, a 17 anys, per tant menor d’edat. Sé que no hauria de parlar massa de mi i sí del Quim, almenys agrair-li els meus primers articles publicats, que no goso ni rellegir per no caure en una espiral d’angoixa existencial, astorat llavors de veure com els meus propis escrits, a mà o a màquina, prodigiós aparell que el meu pare i mare havien recuperat d’uns antiquaris, eren dignes de ser publicats i llegits per desconeguts.
Ara, l’amable bibliotecària del Centre de Lectura m’atén, malgrat no ser-ne soci des de fa més de 40 anys, i em permet un dels pocs plaers que ens queden, que és el de passar pàgina i tocar paper. Bé que ho sé que tot es troba a Internet (https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/issue/archive/9), com m’ensenya molt amablement Mercè Antònio), però poder tocar-les, com si fossin recent tretes d’impremta, de ca l’Artur Rabassa, és tot un privilegi.
No sé què devia passar, a finals de desembre del 1974, en el número 265, perquè tot un brillant equip d’una de les millors revistes del país plegués quasi en ple; d’altres ho explicaran o ja ho hauran explicat com el Pere Anguera, sospito. Veig que pels pèls, la seva història canònica i inicial del Centre de Lectura (editada el 1977 i el 2020, amb una breu actualització de Joan Navais, fins al 2019), s’acaba en aquell període (juliol-setembre del 1975). Una revista dirigida aleshores per Xavier Amorós, amb un comitè de redacció, excepcional: Ramon Gomis, Pere Anguera i Claudi Arnavat, l’últim també dissenyava i maquetava la revista. Un disseny molt Bauhaus, racionalista, avançat en el seu temps, tal com vaig saber després en els més de vint anys passats de professor a l’Escola EINA (UAB) de Barcelona. I com a primer col·laborador Joaquim Mallafrè. Enquadrat, com una esquela, sota el sumari, nou col·laboradors sense el Quim acomiadaven el període iniciat el 1971, i totalment definit l’any següent. Dins l’anomenada quarta època, on el títol i les dades de la publicació s’havien d’escriure encara en espanyol, per imperatius legals. El següent número d’«enero a junio 1975» posava al dia el retard acumulat,* un número frontissa en què es publicava la resta de fulletó, una de les primerenques i sempre impecables traduccions de l’anglès al català de Mallafrè, una tasca que li donaria notorietat nacional, obra del dramaturg John Osborne (Look Back in Anger, Amb la ràbia al cos), i sector en el qual després es consagrarà amb les obres més citades de James Joyce: Ulisses (1981) i Dublinesos (1988). Aquest nou moviment tectònic, liderat pel Quim, donava continuïtat a la IV època de la revista, iniciada en ple franquisme el 1949, i sempre assetjada per les autoritats per l’ús del català i l’anàlisi de certs temes no digestibles pel Régimen, per l’ajustada línia roja (mai tan ben dit i que s’utilitza molt avui).
De la mà d’Antoni Nomen i Xatruc, un dels intel·lectuals més fins que ha donat la ciutat, traspassat fa poc i gens estudiat (https://reusdigital.cat/noticies/digues-la-teva/lart-ens-acluca-lull-amic-anton), vaig entrar en aquest comitè de savis i lletraferits. Genials les visites que vàrem fer amb l’Antoni als estudis de Pep Albanell i Joan Brossa, a Barcelona, a la recerca de col·laboracions, gratuïtes, no cal dir-ho. Abans ja m’havia estrenat en tertúlies interminables amb Pere Anguera, Salvador Juanpere, el mateix Antoni i d’altres esfumats de la memòria, que acabats els locals públics atracàvem a algun prohom complagut, com el poeta Jordi Gebellí, amb lectures de poemes propis inacabables. Gebellí ocuparà la portada del núm. 277 (desembre del 1975), on iniciarà la publicació del poemari Seqüentia, al fulletó, una de les característiques de la IV època, una manera molt republicana de numerar. En aquest mateix número, ja consta tot l’staff, que anirà canviant mínimament segons el contingut de la Revista, hi confluiran els millors traductors al català de les principals llengües germàniques, a més de Mallafrè a l’anglès, Josep Maria Murgades a l’alemany. Abans, però, el canvi d’equip de la revista es farà públic en el núm. 272 (juliol del 1975), on consta a Direcció Jordi Escoda, nominal com a president de la institució, nou persones a Redacció, per ordre alfabètic, i que encapçala -com és natural- qui això escriu. I cinc a coordinació, on figura Joaquim Mallafrè, malgrat ser el veritable Alma Mater de la publicació, i si m’equivoco, només cal queixar-se. També sota índex, i com a pretext d’un article de la famosa Llei de Premsa del 1966, un llistat de les persones que han format l’organ rector de la Revista, durant l’any 1975, amb els dos cognoms, per esvair dubtes. El Quim en segon lloc, darrera de l’Escoda, més 17 membres. Un equip en conjunt, l’abans i el després, que sumant dos membres mancants del Consell de Redacció anterior, era un veritable tanc imbatible, de resistència i atac, de la cultura catalana en el nostre territori, les comarques meridionals del país.
Feina, sovint amagada i subtil que durarà fins al març del 1979. M’assabento per la primera història del Centre de Lectura, del Doctor Anguera, que el Quim ja formava part des del 1967 de l’staff de la revista, com a secretari de redacció de l’ens literari i científic, on veig que ens hem estrenat molts reusencs.
Tota una conjura d’elements variats i dispersos, varen precipitar la fi de la revista. L’Antoni Nomen va aproximar-se/nos a expressions contraculturals i d’avantguarda, que no apareixien en cap revista culta i acadèmica del país aleshores, cosa d’agrair però que va provocar tensions i desaprovacions, afegides a la pertinaç sequera econòmica. La Revista va patir una deriva psicodèlica i una doble personalitat, que també acusaven alguns redactors, i jo el primer com diria Ferran VII. Cosa que ens portava a tractar tant temes d’erudició local com demanar col·laboracions a Biel Mesquida (en companyia dels amics Lluís Vernis i Pitus Vilalta), Joan Brossa, Marcel Pey, Jaume Vallcorba Plana, Quim Monzó, i assajar idèntica literatura, amb il·lustracions de Gelo, Ribas Prous, Luis Gordillo, Joan Miró i Salvador Juanpere (Huguet), sempre present. El núm. aglomerat 299/308 és la màxima expressió de l’experimentació i el cant de cigne del període, i el darrer el número 308-316, de juliol del 1978 a març del 1979, és dedicat al poeta, literat i intel·lectual republicà catalanista Josep Maria Prous i Vila. L’únic número que mereix la menció de l’historiador Navais, a l’ampliació de la història del Centre de Lectura (2020). Per a aquest número vaig aconseguir un article del meu professor de la UB, Enric Gallén. L’equip de realització estava compost per qui signa, Salvador Juanpere, Pep Murgades, i els dos amics esmentats. I el col·lectiu 2 de disseny de la Revista del Centre de Lectura, Nomen (malgrat estar ocupat amb l’edició d’un fanzine local Dolcet Verí, el seu heterònim Ot Cucurny, va publicar un article al respecte a la Revista del Centre de Lectura, núm. 296, juliol del 1977, i els originals es van quedar a ca meva, prometo oferir-los al Centre de Lectura, quan els localitzi), Juanpere i servidor amb unes tisores vàrem trossejar un exemplar de Nopals: elegies de guerra (1931), sostret de la biblioteca familiar. Se’ns va colar una fulla de marihuana a la contraportada i a l’staff, malgrat haver provat com a molt, només julivert. Eren 3.000 exemplars, eren moltes pessetes, i es va acabar la publicació. Vuit anys més tard, l’octubre del 1987, es va iniciar la V època, com a la França republicana, i sota la presidència de Josep Maria Balañà.
Quim Mallafrè va ser un dels principals inspiradors en l’elecció simultània als fets, dels meus estudis universitaris de Filologia Catalana (Literatura), iniciats a Tarragona, durant el curs 1975-1976, on el vaig tenir de professor de català els dos primers cursos, i moltes vegades, em tornava, acabades les classes, i en companyia d’altres reusencs coincidents, amb el seu vehicle al vespre a casa. Al batxillerat, no cal dir-ho, era un idioma, el català —malgrat ser el propi— del tot absent i prohibit, i poques vegades consentit. Una llicenciatura en grau acabada a l’edifici històric de la UB, i rematada més tard a la UPF amb una tesi a la Facultat d’Humanitats, amb cum laude i menció europea. Resultat, en bona part, de l’inicial i magistral adoctrinament (com diuen els del PP, algun exministre de cultura sorrut, sobretot) del Quim.
Mallafrè, per sempre, gràcies!
[*] Els 26 números de la Revista del Centre de Lectura, de l’últim període de la IV època, inclosos els dos primers de canvi de direcció, que es troben en un magnífic estat de conservació a la biblioteca de l’entitat, enquadernats amb el llom de pell verda, que la institució dedicava a les publicacions més preuades i pròpies, són els següents. Mensuals des del juliol 1975 al maig de 1976, i de periodicitat variada fins al març del 1979: IV época, núm. 265, Reus diciembre 1974 (acomiadament equip Amorós); IV época, núm. 266-271, enero-junio 1975 (director Xavier Amorós, fulletó Joaquim Mallafrè); IV época, núm. 272, Reus julio 1975 (primer núm. equip Mallafrè); IV época, núm. 273, Reus agosto 1975; IV época, núm. 274, Reus setiembre 1975; IV época, núm. 275, Reus octubre 1975; IV època, núm. 276, Reus novembre 1975 (datació a la portada en català); IV época, núm. 277, Reus diciembre 1975; IV época, núm. 278, Reus enero 1976; IV época, núm. 279, Reus febrero 1976; IV época, núm. 280, Reus marzo 1976; IV época, núm. 281, Reus abril 1976 (homenatge al Dr. Salvador Vilaseca Anguera en el 1r aniversari de la seva mort); IV época, núm. 282, Reus mayo 1976; IV época, núm. 283-284-285, Reus junio-julio-agosto 1976 (portada de Joan Brossa: Oda a Francesc Macià, en l’aniversari de la inauguració del Parlament català (es van fer edicions soltes del poema, ara molt buscades); IV época, núm. 286-287, Reus septiembre-octubre 1976; IV época, núm. 288-289, Reus novembre-diciembre 1976 (portada de Salvador Juanpere i article d’Amorós: «Josep M. Arnavat, poeta»; IV época, núm. 290, Reus enero 1977 (portada de Ramon Ferran; dret del públic, persones que han format l’òrgan rector de la Revista, durant l’any 1976, no l’staff); IV época, núm. 291, Reus febrero 1977; IV época, núm. 292, Reus marzo 1977; IV época, núm. 293-294, Reus abril-mayo 1977; IV época, núm. 295, Reus junio 1977 (portada de Joan Hernández Pijuan); IV època, núm. 296, Reus juliol 1977 (a partir d’ara es catalanitza la portada); IV època, núm. 297-98, Reus agost-setembre 1977; IV època, núm. 299/308, Reus octubre 1977 a juliol 1978 (monogràfic de literatura catalana contemporània d’avantguarda); IV època, núm. 308-316, Reus juliol 1978 a març 1979 (monogràfic dedicat a Josep Maria Prous i Vila).