Com per a tanta i tanta gent, en Joaquim Mallafrè i Gavaldà va començar essent per a mi el gran traductor de l’Ulisses de James Joyce, després va esdevenir un amic i un company, un col·lega de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i, finalment, un lector, un lector fidel, que em va fer l’honor, que tant he apreciat, i que tant encara li agraeixo, d’ocupar-se públicament d’alguns dels meus textos impresos, amb comentaris molt aguts i molt encertats. Ara el país ha perdut un gran intel·lectual i un servidor insubornable, els amics un company excel·lent, i jo, a més, he perdut un lector.
La relació més intensa que vaig tenir amb Joaquim Mallafrè va ser a la Comissió Lexicogràfica, de la Secció Filològica. Recordo amb goig i emoció aquelles memorables sessions de treball, durant tants i tants anys, a la sala Pompeu Fabra, de l’Institut, discutint i comentant totes les propostes, d’esmena o d’admissió de nous mots, relatives al diccionari normatiu. Solíem seure de costat, ell a la meva dreta. No parlava mai per parlar. Els seus comentaris, basats en l’extraordinari coneixement que tenia del lèxic de la nostra llengua, en tots els nivells, popular i culte, eren sempre molt assenyats, exempts de digressions, sovint tan difícils d’evitar. Crec que puc dir que ens aveníem molt. Personalment, vaig treure un profit del seu profund coneixement de l’anglès col·loquial, perquè em va resoldre molts dubtes i dificultats que se’m presentaven en l’adaptació al català d’alguns còmics o historietes gràfiques que m’encarregaven de la revista Cavall Fort. No em va fallar mai.
Recordo molt bé que un dia, en una sessió de la Comissió de Lexicografia, vaig dir, perquè devia venir a tomb, que els parlants de les zones perifèriques del català es planyien més perquè una forma peculiar de llenguatge del seu parlar fos substituïda per un barcelonisme o una forma estàndard que per un castellanisme inadmissible. No tothom va acollir la meva observació amb bona cara. Però en Quim no va dubtar a donar-me francament la raó: «És veritat», va dir. «A Reus sempre s’ha dit la brossa. Ara n’hi ha que diuen “la basura”, i no els ho retreu ningú. Però si n’hi ha un que diu “les escombraries”, me li critiquen que ja parla com els de Barcelona».
No podria dir aquí gran cosa de les seves traduccions, la superba traducció de l’Ulisses («una senyora traducció», va dir, una vegada, el també enyorat Joan Solà), i també la de Tom Jones, de Fielding, o de Vida i opinions de Tristram Shandy, de Laurence Sterne, un exemplar de la qual va tenir la gentilesa de regalar-me. Però puc aprofitar l’ocasió per a explicar un detall anecdòtic sobre l’Ulisses. Llegint la traducció de Mallafrè hi vaig observar l’ús indegut de la paraula indicació en lloc de indicció, un terme d’especialitat, usat pels historiadors, que segons el diccionari vol dir «Cicle de quinze anys a partir de l’any 313 dC». Ara: cal dir tot seguit que el nostre traductor no és el responsable d’aquest petit error, perquè he consultat una edició del text original anglès i hi he trobat «indication» en lloc de «indiction».
Reclòs, des de fa tres anys i mig, a causa de les limitacions que m’imposen les meves xacres, en una residència geriàtrica, em dedico a enviar a uns quants amics uns textos literaris, o pretesament literaris, en què m’esplaio amb llibertat. Un d’aquest amics era l’estimat Joaquim Mallafrè. Em consta positivament que els llegia amb goig i que li feien passar una estona agradable. Així m’ho va fer saber la seva vídua, la senyora Carme Buixeda, en una carta molt emotiva que em va enviar arran de la defunció del seu marit. Que descansi en pau, que s’ho va guanyar de sobres.