La meva relació amb el Quim Mallafrè, tant en l’àmbit personal com en el professional, va estar sempre basada en la cordialitat, però també en el respecte i l’admiració genuïns que la seva figura em despertava.
De jove no vaig ser alumne seu, ni a l’institut ni a la universitat, però sí que vaig tenir la sort de ser deixeble de la Carme Buixeda a l’Escola Puigcerver. A la Carme li dec dos «descobriments» que a la llarga han acabat tenint una gran importància en la meva vida. D’una banda, amb el seu bon ofici em va saber transmetre el gust i l’interès per les llengües en general —i pel català i el francès en particular. I, de l’altra, va ser la Carme qui, parlant del Quim un dia a classe, em va fer prendre consciència que hi havia una feina que consistia a traslladar al català els llibres escrits originalment en una altra llengua. Vistos avui dia poden semblar dos «descobriments» força obvis, però per a un nen que havia crescut durant els anys 80 en un poblet com Duesaigües (al costat de Riudecanyes!) van ser dos esdeveniments decisius.
El primer record que tinc del Quim és força difús. Només sé que un dia de finals dels 80, sent un adolescent engrescat amb el panorama de la nova música en català que començava a sorgir en aquell moment, vaig assistir a unes jornades al Centre de Lectura en què alguns entesos analitzaven el fenomen. Recordo que, de les conferències d’aquell dia, em va interessar especialment la intervenció del Quim, que en una barreja d’erudició i bonhomia va analitzar algunes lletres d’Els Pets per demostrar que la llengua viva i espontània del Camp era tan vàlida com qualsevol altra per fer música, poesia o el que fos. Segurament va ser una xerrada més aviat informal i poc acadèmica, de la qual potser no ha quedat constància escrita, però per a mi va representar una altra descoberta ben significativa.
Un altre record força llunyà que tinc del Quim em trasllada a algunes tardes d’estiu de finals dels anys 80 i primers dels 90, quan sovint el trobava passejant pels voltants de Riudecanyes, sobretot cap al pantà, ell a peu i jo amb bicicleta. No cal dir que la diferència d’edat i, sobretot la vergonya, em van impedir de dir-li mai res. Ara que ho penso, ell devia estar immers en alguna traducció o en la redacció de la seva tesi doctoral, que poc després va publicar en forma de llibre amb el títol de Llengua de tribu, llengua de polis.
De fet, aquest és el primer manual de traducció que vaig adquirir —el gener de 1993, segons certifica la meva lletra juvenil a la portadella— quan amb divuit anys vaig començar a estudiar la llicenciatura en Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona (especialitat en francès —gràcies, Carme!— i japonès). Llengua de tribu, llengua de polis va ser per a mi un llibre cabdal, ja que em va obrir de bat a bat les portes al món teòric i pràctic de la traducció. Malgrat els anys —i els trasllats— que han passat, encara el tinc ben a la vora, a la prestatgeria del despatx on ja fa més de vint anys que tradueixo. Ara mateix l’obro a l’atzar, com he fet tantes vegades, i com tantes vegades hi trobo un contingut que m’interpel·la directament: «La possibilitat de comunicació comporta la possibilitat de traducció» (primer punt de la recopilació, p. 291). Una constatació senzilla i contundent, sens dubte fruit de la reflexió i la pràctica del Quim, i que d’alguna manera m’ajuda a esvair els dubtes que sovint m’assalten quan afronto aquesta operació estranya i misteriosa que és la traducció.
Amb els anys, he tingut el plaer de llegir moltes de les seves traduccions —l’Ulisses, Tristam Shandy, El poni roig, La dotzena a més bon preu, entre altres— sempre amb un llapis a la mà a punt per gaudir i aprendre (i sovint també per recordar paraules o expressions que de petit havia sentit dir a la gent més gran del meu voltant). He de remarcar que les seves versions (perquè eren ben seves) m’han ofert sempre un goig constant com a lector —s’hi pot detectar un encert rere l’altre, així com una sensibilitat lingüística i literària finíssima, fora del comú.
Durant els darrers anys, amb el Quim vam coincidir en nombrosos esdeveniments relacionats amb la literatura i la traducció (conferències, seminaris, presentacions, lectures de tesi, clubs de lectura, etc.), i no cal dir que sempre vaig quedar admirat per les seves virtuts. Tothom les coneix i no cal que m’hi estengui, però vull deixar constància de la seva erudició i el seu compromís amb la llengua, la ciutat i el país, així com de la cordialitat, la senzillesa i la generositat amb què sempre em va tractar.
Com deia al principi d’aquestes ratlles, de jove no vaig tenir el privilegi de ser alumne del Quim, però de més gran vaig tenir l’immens plaer de conèixe’l i tractar-lo personalment. Per a mi va ser i serà sempre un referent en l’ofici i en la vida.