Em limito en aquesta aproximació a l’obra d’Eugeni Perea Simón a la seva obra literària més rellevant, en forma de llibre. Investigador com és, la voluntat d’estil no l’abandona quan parla d’onomàstica, per exemple, però en aquestes obres que tracto trobem una voluntat creativa que no exclou una documentació amplíssima. La literatura no s’oposa a la investigació.
Tot resum suposa una tria, no per menystenir la molta informació continguda en la seva obra i la seva extraordinària riquesa lingüística, sinó per subratllar el que ho mostra, al meu parer, i per destacar allò que, en definitiva, ens crida més l’atenció, coincideix amb interessos del comentarista, o pot aproximar-se a la intenció de l’autor.
Amb pedres al ronyó
Una obra molt personal és la que dedica a la poesia, que va obtenir el Prix International de Litérature 2012 de la Fundation Antonio Machado de Cotlliure. Presentat amb el pseudònim Edgar Patterson Servan, curiosament amb les mateixes inicials que el nom real, «il s’agit surtout ici de symboliser les difficultés et les soufrances de la vie humaine, sans que cessent pour autant le desir de vivre, l’attraction de bonheur, le goût de la parole.» Marie-Claire Zimmermann, al prefaci, no podia resumir millor el contingut del llibre.
Si bé invoca Machado —pel premi de Cotlliure, suposo—, jo més aviat l’emparellaria amb un cert surrealisme lorquià, amb Salvat-Papasseit, o amb l’acumulació caòtica d’una època de Neruda. Vegeu, sinó, «Arena i llum dels ronyons» (p. 21), «Cançó de bressol per a adormir cocodrils» (22) i els versos centrats o en escala (24, 38, 47…).
Els següents fragments potser abonaran la meva afirmació: «Les figuretes del pessebre s’allitaren dejorn i, com sempre, elevaren jaculatòries a sant Telm perquè els mitjons cresquessin dins les botes de tot el món» (29), «vestiu-me de lliris, / que vull anar al combat» (34) o «una lluita contra els quatre genets que cavalquen…» (35). Els títols llargs, de vegades, com aquest que recorda J.V. Foix: «Un obrer duu un camp de blat sota l’aixella i es creu que són ortigues» (37). Vegeu especialment: «I respira pel melic un pulmó pirinenc i mediterrani» de la pàgina 60 o, per tenir un poema complet, no em resisteixo a reproduir el de la p. 38: «Nota oficial de la Direcció General d’Higiene i Salut Pública»:
Des d’ara bulliu les aigües.
Que ningú no begui un got d’aigua sense bullir
o li naixerà un xiprer entre les dents
i gespa sobre la pell
i oliveres al brocal dels ulls.
Li creixerà blat a les mans,
una llimonera a l’ull del cul
i el sexe li florirà com la palmera.
Ja sabem que bo que seria el pa a les mans,
però penseu en el llimoner
i la gespa
i els dàtils creixent i estovant-se.
No fem monstres.
Bulliu les aigües.
Feu estèrils els aliments
i serem homes perfectes.
Ha tingut l’encert d’afegir-hi les traduccions castellanes de Juan López Garrido i de Ramon Garcia Mateos, amb bons resultats: «Si el cuerpo se cimbrea junto al mar» (92) («Si el cos vincla vora el mar», 36), «Jornada / de veinticuatro estallidos / de limonero, / de pájaros / y de mar / abrasándose / en el cristal y en el espacio de los relojes de arena» (102) («Un jorn / de vint-i-quatre esclats / de llimoner, / d’ocells / i de mar / abrusant-se / en el vidre i en l’espai dels rellotges d’arena», 46), o el poema «El meu país no té un nom» (66) («Mi país no tiene nombre», 122), que adquireix valor propi.
Llegendes de Riudoms (llibre ver i apòcrif)
No serà sobrer resumir el contingut del llibre i subratllar-ne el tractament. Trio una mostra diria que suficient; hi ha moltes més dades. Cada lector es fixa en coses que li criden l’atenció o que, al seu parer, resumeixen l’obra. En aquest cas, voldria que el que escric comentés el text amb l’evidència del seu ric contingut.
«Llaberia»
Es tracta, en aquest cas, d’una prosa descriptiva més que d’una llegenda de Riudoms. Potser és el marc adequat per a tots el altres apartats a continuació. La tria d’uns fragments resumeixen aquest primer text: «el lloc era abundós en murtres, arbust tan alt com és un home plantat, de baies gustoses i de molta olor, coneixien també les herbes i les plantes, com les verdolagues, el fonoll, les ruques, els colitxos, l’esparga i moltes altres que aprofitaven per a menges o per a coure carns i, de vegades, per a preparar sucs o mantegues» (7). Hi menciona també «la gadolla i badies d’estepa» (8). «Dels aiguamolls de Salou pujaven sentors de bèstia morta. Ara les muntanyes semblaven plenes de llops i de gats mesquers i de voltors, de l’udolar que se sentia» (8), «cremaren cascall i herbes de flor seca per treure el malefici» (8). Des del principi podem comprovar la riquesa general de l’obra, que subratllava en començar.
«Arnau de Palomar»
Una altra característica del text (i del llibre en general, sovint) és l’estil arcaïtzant i solemne, no exempt d’ironia. És el moment de la repoblació de les comarques buides de Tarragona (11). Ens parla de l’origen escandinau del protagonista, que explica les seves qualitats «Com tots els escandinaus era alhora guerrer i literat» (12), però també el seu fracàs per gelosies i desavinences (14).
«L’estada del rei Jaume II als Hostalets»
L’infant Jaume no es vol casar amb l’Elionor, filla de Ferran IV de Castella i de Constança de Portugal, més que per vocació religiosa, segons documents, perquè sembla que era una mala pècora. Hi queda reflectida la visió oficial i la interpretació personal de l’autor, d’acord amb dades contrastades.
«La pesta negra»
Entre els segles xiv i xv, la pesta negra va fer estralls. «La malaltia s’iniciava amb petèquies negres» i s’assajava l’herbafam, caragols i olis de llangardaix, a banda de rogatives diverses (23). Hi ha descripcions de la pesta i del seu origen a l’Extrem Orient: «allà on hi ha crostes hi ha fortes picors i ungles llargues» (24). D’aquella època sembla procedir l’expressió «Calleu, que a Tarragona hi ha malalts» (24), i s’incrementa la devoció a sant Sebastià, perquè es consideraven les fletxes conductores de xacres (25); d’aleshores fou patró de Riudoms (26), si bé la imatge fou retirada a les primeries del segle xix, sic transit…
«La crema d’heretges»
Els curanderos i remeieres despertaven sovint les sospites de les autoritats; eren persones no controlades pel poder (27) i en despertaven el zel, com el de l’inquisidor Alfons Espina (29). Perea opta per un to irònic. Benedicció des del Pedró, que avui es coneix com l’Hort del Camp, amb transformació màgica inclosa de l’aigua beneita dels asperges en petites flamarades que havien de posar fi als dimonis i mals esperits.
«Terra de pa i vi»
De Riudoms, com es podria afirmar d’altres pobles similars, diu «D’aquest poble mai no s’ha sentit dir queixa, que és gent de molta sofrença i resignació» (31). El comú de la gent passa penes, ha de conformar-se amb un menjar frugal, pagar tributs, practicar l’artigatge (32) o plantar blat entre els ceps, «cultius que molt s’avenen» (33), amanit tot plegat amb cançons que alleugen la feina.
«Els porxos»
Quan a les guerres del segle xix es va produir la crema de convents, es van aprofitar les pedres «per a bastir una porxada al lloc més principal de la vila»… «I així diu que bastiren les setze arcades dels Porxos, a la plaça del Sitjar, que era el lloc mes vistent i adequat per a fer-ho» (35). Van trobar nova utilitat per a les «piques d’aigua beneita on, malauradament, avui abeuren els ànecs i les gallines i els conills, tots en convivència seràficament comuna» (36). També la tendència anticlerical es mostra en la lírica popular, si bé de llarga tradició des de l’edat mitjana (basti citar el Decameró o les desventures de l’abat d’Oliejo, bastonejat pel marit). Les àvies de Riudoms recordaven vells poemes: «Sota d’un roure, de genollons, / hi ha una nena fent branquillons, / branquillons feia / altra feina fa / canta que canta que cantarà. / Mentre collia el primer branquilló / de la riera veu baixar el rector / roig com un bitxo, gros i greixut / i en ser a prop d’ella salta del ruc» (36). Ella el fa pujar a l’arbre perquè vigili si ve el pare i fuig a dalt del ruc. Una altra tradició explica que el castell mig enrunat amb animàlies perilloses per als infants i cau de bruixes i dimonis va ser enderrocat i amb les pedres van fer els porxos. Encara una altra variant diu que mai van acabar el castell i n’aprofitaren part de l’edificació per fer l’església (38).
«L’escut dels Nebot»
En els avalots dels segles xvii i xviii, en els conflictes amb Castella i amb França, s’hi distingí Rafael de Nebot, nat a la casa pairal del Caseriu, avui casa Gallissà. Hi havia tres germans Nebot, defensors de l’arxiduc Carles. Aliats dels Barceló de Marçà, nomenaren alferes el Carrasclet (39). Joan Nebot, el primogènit es destacà en la presa de Gibraltar i en el setge de Barcelona, on fou ferit i confiscades les seves propietats (39). El petit, Josep Nebot, fou tinent coronel i es distingí en la defensa de València i a l’Aragó. Rafael Nebot fou nomenat comte per Carles VI pels seus mèrits militars i diplomàtics. Al seu escut hi ha ferradures invertides, que al·ludeixen a les seves gestes estratègiques (40), presentades a continuació (41-42).
«L’home del sac»
Carles III liberalitzà el comerç amb Amèrica i això donà feina a molta gent. Els riudomencs eren bons podadors (43) i trobaven feina fàcilment a Reus, on es feia la contractació. D’aquestes activitats ha sorgit l’expressió: «Sac, podall i bona lluna», de la qual hi ha una versió positiva: en lluna vella la llenya no es corca, i la versió maliciosa, que assenyala les condicions adients per anar a robar els fruits del camp (44).
«La pedra del fum»
Quan delmes i gabelles obligaven els pagesos a treballar fort, «per quatre saques més de blat, un peu d’oli o sigui quatre cinquenes, i dues carretades d’esquitxagós…», devia sortir l’expressió: «treballar com un ruc, de sol a sol, de nit i de dia». Es feien matrimonis per ampliar patrimonis, i les vel·leïtats d’hereus que s’enamoraven d’una noia d’altres verals es comprèn que fos un drama, dic jo. Suposa Perea que el prestigi o la fortuna d’una casa sobre l’altra influïa en el nom pel qual era coneguda i originava el nom de Pubill per matrimoni amb una pubilla (45). Novament ens crida l’atenció la riquesa del llenguatge, amb els seus «mollons», «tragella», «monjoia», «flotó» (46). També parla de troballes de gerres amb monedes, una notícia recurrent arreu. O d’una gran pedra amb inscripcions enganyoses: «Que feliç serà aquell que em tombarà» i «Que feliç ha estat aquell que m’ha tombat» (47). Almenys va servir per remoure la terra a l’Anton Gerres i fer bona collita (48).
«La soleiada»
Nom de la mansió (49) d’un metge d’anomenada (50) que és descrita com mereix. La fortuna d’indianos va ser l’origen de la frase «Això és Amèrica!» i l’anada de riudomencs a les Índies també es va produir. Un tal Antoni va ser el primer riudomenc de travessar l’Atlàntic (51) on va fer fortuna i tenia jornalers indis i esclaus negres. La política liberal de la metròpoli, va crear inestabilitat, l’Antoni «va plegar veles» i va decidir tornar. Perea adopta irònicament el punt de vista dels que se senten perjudicats (52). «La soleiada» és el record de la casa de les Índies, com altres cases de la mateixa època i d’estil colonial (53).
«L’hort de l’abadia»
És part d’una de les propietats que heretà l’Església (55). Perea hi adopta la visió del narrador conservador, a l’hora de referir-se, suposo, a la desamortització: «Aquesta mateixa gent s’ha fet capaç del molt orgull d’homes que s’han cregut savis i s’han vist les orelles, com vulgarment es diu, i s’han apartat de Déu Nostre Pare i guiador i edifiquen cases i castells damunt la sorra, com encertadament expliquen els Sants Evangelis i d’això no en pot sortir res de bo, que així va el món i Déu sap com s’acabarà la festa» (56). Una dada interessant és que «També hi ha escrites les dades d’edificació, el nom de tots els paletes del poble que hi van feinar i el dia fixat per a unes noces que, malauradament, no s’arribaren a celebrar» per la mort del nuvi al front (57).
Gastronomia divina
(Uns àpats amb cafè, copa i «puro»)
El llibre reuneix erudició i experiència personal, d’investigació l’una i de vivència l’altra, en una simbiosi gens forçada. És un recorregut per la gastronomia associada a la religió —als religiosos, més aviat.
I
Conten les cròniques que Prometeu oferí a Zeus de triar entre dues bosses. La bossa petita contenia carn i freixures, però el déu preferí la gran, que només contenia greix i ossos: l’avarícia romp el sac (11). Remarca la sobrietat de la iconografia cristiana: pans, peixos, una mica de vi (13).
II
Insisteix en la sobrietat dels primers cristians, amb excepcions com la de Jovinià, Gerard d’Abbeville… (19). La divisió de classes hi té a veure: «Mentre que als palaus arquebisbals, canongies i abadies es proveïen d’abundants viandes i forments, menjant a tentipotenti, a la majoria de convents —i especialment a les coves dels ascetes místics, anacoretes, ermitans, mendicants i hospitalers— lluny de tanta abundància, passaven de l’aire del cel». Els exemples de mortificació de Simeó l’Estilita, sant Epimucè, (20) o, fins i tot, menjar terra, eren pràctiques dels anacoretes. Però no únicament d’ells. La frugalitat és recomanada per autors com Cervantes: «come poco y cena más poco, que la salud de todo el cuerpo se fragua en la oficina del estómago» (22). Potser aquesta contenció explica noms com card sant, herba de santa Maria, de sant Jordi, de santa Margarida, de sant Segimon, de sant Jaume, de sant Roc, de sant Benet, de sant Ponç, de santa Sofia, de sant Pelegrí, de sant Cristòfol, de sant Robert, dels canonges, de la Mare de Déu (23), algunes de les quals donen una certa alegria gastronòmica a menjars senzills.
III
També aquí es remarca la diferència de classes: entre els abats i els monjos, (25) uns ordes de cavallers com els templaris estan ben alimentats (27), l’alta clerecia ho està més que la baixa. L’àpat de la coronació de Climent VI fou especialment sumptuós. Curiosament, el cuiner de Benet XIII era de Riudoms (28). En un àpat de Martí V hi havia bous a l’ast, farcits amb un vedell, un garrí i un gall dindi, una tórtora amb el farcit de pinyons amb mel i gotims de raïm. I abans, mes de cent fruites distintes i confitades amb sucs agres i plenes de deliciosos trinxats de moltó, ous de rossinyol i esqueixat de peixos adobats o fumats. Es nomenava els cuiners de palau abans d’atendre altres assumptes (29).
IV
Parla de l’enginy per capturar peix fresc dels clergues de Santa Maria de Sobrado de les Monges (33-34), de la tortuga o el capó com a carn neutra, les turmes o «cervells de pobre» i la balena.
V
Bernat de Fenollar —addicte als rostits salpebrats i la caça—, Desideri Erasme, Brueghel el Vell —amb els quadres d’àpats campestres o el bol de cargols en el quadre de juny— i Francesc de Sales són autors amb coincidències sobre el menjar malgrat no haver-se conegut (41-2). Parla de la prohibició de menjar caragols per relació amb els caralls, dolços i coents, però considerats com a productes que no eren ni carn ni peix i tenen banyes. N’hi ha una nomenclatura ben rica: reginetes, cristians, bovers, bocaforts, bocamolls, joanets, monges, vaquetes, canonges, caragolins, bromerots, marietes i carguines. Joan Amades parla dels àpats per festejar el final de la sega (45), Erasme va criticar la censura gastronòmica de l’Església i va escriure en contra de les aparences. Poc després Francesc de Sales va dir el mateix que Erasme: fer el bé i estar en pau amb Déu no està renyit amb una gastronomia variada i apetitosa (47).
VI
Pius III només va ser papa vint-i-sis dies i encara n’hi ha d’altres de més breus (49). Ell sopava amb claror de dia «e fa preparar turmes amb salsa de llet e canyella o bé cuites amb vi i herbes, tots los jorns, e aprés capola pa de figa que es fa dur de la Toscana e que es menja de postres mollant-lo amb un bon got d’hidromel». De turmes, se’n consumien de bou, de porc o de gall (50). «Pierre de Bourdeille […] es delia per les turmes de gall, que se servien a taula guisades o fregides amb mantega de porc i salpebrades amb escreix» (51). En els segles renaixentistes no era freqüent, almenys a la Roma cortesana, que el clergat mostrés apetències vers aquest apèndix alimentari, sobretot havent-hi altres menges més suggestives, exòtiques i estimulants» (51). Al Levític es prohibeixen «les ofrenes a Jahvé fetes amb animals de testicles xafats, enfonsats, tallats o arrencats». A l’època, les turmes es consideraven afrodisíaques (52). «En el convent agustinià de Felanitx també les consumien amb salsa de magrana i citades sempre com a “senyals”.» És curiosa la manera d’assimilar vegetals a la carn; les tòfones eren anomenades turmes de terra i s’elevava també les turmes a altres carns més selectes quan s’anomenaven cervell de pobre. (Recordo que en un ambient popular de l’albergínia se’n deia «fetge d’hortolà»: un precedent de l’actual tendència a batejar, amb nom de carns, preparats vegetals per als vegetarians?) La carn havia de ser d’animal sanat, perquè «cullut» feia olor —com bé saben els caçadors— (53). En alguns llocs ho prohibien, potser per influència del Levític. A Reus, al contrari, ordenaven la sanació i a Riudoms una disposició de 18 de febrer de 1753) diu: «los porcs siguin sanats per evitar la molta olor de flaire que si no desprenen» (54).
VII
Parla de la història de Jonàs (57) i de la dificultat de reconèixer el peix que se’l va empassar (58). Al Tirant lo Blanc un ungüent fet amb «fel de balena… argent viu, salnitre e vidriol romà» serveix per inutilitzar els ginys de guerra de l’enemic (60). En convents i hospitals es repartia balena amb verdures i forments (61). Una balena alimentava molta gent (62).
VIII
Elogi del bacallà, i d’un acompanyament adient. Les llaunes de bacallà eren famoses a l’abadia de Sant Bartomeu de Ferreries. N’hi ha moltes preparacions: com a esqueixada, amb romesco, amb patates, a la llauna, amb albergínies, al pil-pil, amb ous durs i nou ratllada, a l’empordanesa, amb mel… amb salsa blanca (65), «amanides d’api i formatge tou, brous de peix amb molles de cranc i unes patates al caliu, farcides d’all tendre i rap, tot fent boca […] raoles, elaborades amb pasta de bacallà i patata cuita i un pols de julivert fresc, fregides i untades lleugerament de mel» (66). Cada terra fa sa guerra i podem trobar altres menges i postres o complements com la «leite de frades» de Galícia, els ossos de sant de Madrid, les cireres del miracle de Navarra, les sardines del País Basc, els rovells d’ou de Caravaca de la Cruz (a Múrcia): «donde hay yemas hay carmelites», oli de la serra d’Espadà a València, piononos de sant a Andalusia, peres del bon cristià a Daroca, garrofetes del papa a la Ribera d’Ebre, agafa-sants, grana de capellà, gotes de cel… A Segòvia es troba el «bacallà carmelità». A Portugal hi ha 366 maneres de condimentar i servir el bacallà. I a França, les mateixes varietats de formatges (67). «Cum laude mereix el bacallà agredolç amb codonys que serveixen a l’abadia de Puigcerdà» (68). «Donya Quaresma, la donassa de les set cames va esdevenir el primer espònsor de les bacallaneries» (70).
IX
Remarca el prestigi gastronòmic de Pontevedra (73). Al seu museu arqueològic, una lauda sepulcral recorda Gabrielis Obrador, que «havia escrit un llibre sobre les maneres de coure el peix i d’elaborar algunes salses per acompanyar-lo» (74). En un viatge a la cort de Castella parla de cireres i maduixes i de les provisions amb què s’han de proveir: «gallines, cansalada, arengs, xoriços, pa, vi i fruita», però també de l’escassesa en alguns llocs i de les plagues de llagosta (75), animals que arribaren a ser excomunicats, i usats com a menja, com havia fet Joan Baptista. Parlar de llagosta li dona excusa per preferir la de mar, de la seva terra (76) i més endavant en dona la recepta: «es bullin en aigua de mar, amb unes fulles de llorer, la peça ha d’estar viva i es trobarà a punt de taula quan aquesta es torni d’un vermell encès. La comunitat de canonges acompanyava aquest plat amb una simple salsa d’all, pebrot vermell nan, mantega, sucre i vi blanc» (78). El clergue Jaume Martí de Felanitx, autor de Olla podrida o el coch instruït en pastas i confituras, molt més tard, era especialista a cuinar llagosta i en dona una altra recepta (79): «De la simplesa romànica de la recepta de Gabrielis Obrador hem passat al ple barroc culinari mallorquí.»
X
El pa té caràcter sagrat en moltes cultures, com recorda fer-li la creu en llescar-lo (81), i culmina en la consagració (82). S’estilitza en les representacions pictòriques (82) o arriba al pa de pagès de Dalí (83). Es fa pa de molts productes: pa d’arròs, de farina de fesols, de pèsols i aglans (84). La manca de pa ha originat rebomboris. N’hi ha de diverses menes: pa de garrofa, de panís, de farina de faves. Adopta diverses formes: tinyols, pa de ronyó, de vinyonet; de codonyat, de fetge, de figa, de pessic; de munició (86). O adscrit a diversos sants (86). I a qualitats curatives: el pa amb meló evita la indigestió (88).
XI
A les cases havien fet vi. «Poals», «portadores», «estores», «semalers», «cossiols» i «tisores» eren noms lligats a la verema (89). En el descans, recorda el pa torrat amb cansalada, l’escalivada freda, l’arengada cuita. La verema li fa assaborir els versos de Nahum. I les varietats de raïm: «xarel·lo», «macabeu», «de pansals», «de bernardos», «d’esquitxagós» (90). Plató aconsellava beure vi dels 15 als 40 anys. (91). Es fa vi d’altres productes, de dàtils, arròs, sucre o palma. És fonamental en la cultura cristiana, transsubstanciat en la sang de Crist (92) i ja als evangelis Crist converteix l’aigua en vi a Canaan. A la Bíblia també hi ha relats negatius, com quan les filles de Lot embriaguen son pare, per allitar-s’hi; un pecat no acceptat per cap cultura (93). Dona consells contra l’ús immoderat del vi: l’embriaguesa (95). Un escurçó macerat amb vi blanc diu que curava la lepra (96).
XII
En una investigació de primera mà a Mallorca sobre les notes de fra Bernardino Lapini da Bisignano cap a la fi del segle xvi troba consells sobre provisió i conservació de sal, farina i oli (100). Però és als olis que dedica bàsicament el capítol, sobretot com a remei. El de de sant Sebastià és un ungüent de flors de romer macerades amb oli aspre i beneït el dia del sant (101) per curar ferides. L’oli de sant Serapi és bo per a dolors i trencadures diverses; l’oli de roses de sant Ponç, contra paràsits casolans (102). Hi ha més olis: el de sant Antoni de nard, oli per a les clivelles de les mans, per a les cremades, per als penellons, ressecor de pell, cutis. L’oli de sant Joan fet amb herbes de flor blanca i oli d’oliva és bo per al mal de panxa o el singlot; s’aplica dibuixant-ne una creu al melic o al front. Parla d’oli de prunes, d’ametlles dolces, de nous moscades, de cànem, de romer i sajolida, d’avellanes (104). I acaba amb l’oli de l’extremunció (106) (quan ja no hi més mals per curar).
XIII
L’allioli pot ser clàssic o amb codony, poma, patata cuita (107). Era l’unguentum apostolorum segons Rafael de Cortada. També s’aplica al trencat com a remei (109). Personalment dec a Ramon Gomis la recepta d’un plat que amaneix amb allioli de codony un plat de verdura a base de patates, cigrons i col. Perea també parla de l’allioli de patata, per acompanyar les carns, i d’altres varietats (110).
XIV
En els llibres antics es parla poc dels ous si no és com a complement (113). Té altres valors com a llavor de tota creació (114). Generador de rituals com el massai d’iniciació (115). En la mitologia Teseu, en lloc de semen, ejaculava serps, escorpins i centpeus que mataven les dones fins que Procris l’en deslliura. Casuística entorn dels ous (116). Es colguen en calç per conservar-los frescos, els postos mentre Jesús era al monument es conservaven frescos tot l’any (117). Les monges anunciates, debatut amb sucre, licor i canyella, sovint afegint-hi cafè, el consideraven medicinal. L’art els ha representat de vegades: la vella fregint ous de Velázquez, els ous dalinians (118). També usat en fórmules nigromàntiques: bullits en vi, closques triturades, clares posades al sol i serena… A Ripoll es recull la creença que un ou fresc posat sobre un formiguer traspassa la malaltia a un enemic. L’ou ha donat nom a certs bolets com els ous del diable, bons quan són tendres (139).
XV
Les faves han tingut mala fama des de Pitàgores o Ramon Llull. A Egipte retien culte a les faveres (122). Les tavelles de fava s’assimilen al carall en les tres llengües hispàniques, o a «cavall» per eufemisme (123) —com passa amb el cavall bernat. Pelades són un plat variat i suculent. També es mengen favons, xiulets, faves ofegades… Personalment m’agraden les de gitano, que Perea no cita: travessades senceres per un filferro es posen a coure damunt d’un feix de llenya i quan estan cuites es treuen del foc i de la tavella i es suquen en una salsa de romesco. Les faves han inspirat diverses parèmies, com la que diu que es poden menjar tota la setmana: «Dilluns, faves a munts; dimarts faves a grapats…» (124). O la de «Sant Isidre favater, a prendre faves qui no en té», entre d’altres expressions (125).
XVI
L’Eugeni s’esgarrifava de petit amb la matança del porc, i ara no té res a veure amb el porc de la cansaladeria (127). A casa seva en tenien un per vendre i un per matar, que alimentaven amb les sobres de verdura i amb gra. Descripció de la matança (128-9). Ell no en menjava fins que estava adobat, tret de bisbes i baldanes negres (130), fins passada la trentena.
XVII
Hi havia bona cuina als fogons abacials i conventuals, Dant al cant XXIV de la Comèdia alaba la justa mesura en el menjar. De les olles del clergat, Perea passa a l’escudella, que canta Guerau de Liost «De les soperes puja la boira de la sopa / i tèrbola s’aplana quan amb el sostre topa…» (134). A la llibreta de Felip de Palacio, cuiner del bisbe de Vic a principis del segle xix, es troba la recepta de l’escudella (135-6), consells sobre el bullit del caldo i recepta de la pilota (137).
XVIII
Els bancs dels segles xviii i xix semblaven santuaris, signe del culte al diner. Els nens no tenien gaire interès pels diners i destinaven la paga setmanal a cromos i còmics (141) i deu cèntims per al seient de l’església. La pastisseria de Riudoms era a la plaça de l’Església i també venia ciris i caramels (142), aromes de Montserrat, chartreuse i els guarniments de la palma, per als qui n’hi posaven (143). Cada època tenia els seus productes, sovint lligats a festes religioses: blaiets, per Sant Josep productes per fer crema, coques de Sant Joan, pets de monja, menges beneïdes per al mal de gola, ous de mona, panellets i confitura per Totsants (144). Les majordones preparaven xocolata desfeta amb melindros (145). L’Església s’avenia amb la pastisseria (146).
XIX
Hi ha poca representació de monges en la iconografia religiosa (147). Estaven envoltades de precaucions púdiques, anaven tapades amb vel quan anaven a buscar les hòsties (148) o cridaven l’atenció amb les ales de les toques de les monges de Sant Joan (149). Però estan lligades a la gastronomia. Les orelles de monja és herba fina desinfectant i curativa per al bestiar i s’afegien a les sopes de farigola. Corazones de monja es venen a Llerena, al convent de Santa Clara (150). La mamella de monja és un tipus de raïm català, i he sentit l’expressió com a sinònim d’excel·lent. Poques mamelles de monja s’han vist, però són lloades per Gabriel Miró o Joan Sebastià Pons o són mencionades al Llibre de tres (1519). Tirant lloa els pits de Carmesina i les mares de Déu de la llet els mostren. La pastisseria fa freqüent al·lusió a les monges: ossets de monja, galtes de novícia, petons i panxa de monja, pets de monja (152). Modernament, sí que n’hi ha algunes representacions pictòriques: El col·legi de Joan Brotat i La processó de les col·legiales de Joaquim Vayreda. Per què els pets de monja? Hi ha bibliografia petanera, però no de monges (153), tret d’un text del segle xvii però imprès al segle xix segurament per un impressor anarquista (154).
XX
Els àngels formen part de la iconografia religiosa (157) i també culinària en una confitura, fideus de cabell d’àngel, carbassa de cabell d’àngel (159). Parla de com la carabassa es cultiva (160) i es pentina i es prepara i es cou. Els pastissets, les truchas navideñas de Canàries (161) o les ensaïmades, que no he sabut veure citades, en són usos coneguts.
XXI
A les xocolatades de les rajoles dels plafons de ceràmica d’Alella no s’hi veu cap clergue (165). Quan la pràctica s’estén, l’aristocràcia prefereix prendre cafè, te, herbes. Era menja de déus entre cultures índies. Se li atribuïen qualitats medicinals (166). L’Església deia que trencava el dejuni, excitava passions, relaxava conductes (167), però acaba acceptant-ho. Richelieu n’era un addicte (168). N’hi ha diverses preparacions, sola, amb pastes, però també per cuinar llebres, salsa de calçots, amb licor. A Riudoms era costum el pa amb tomaca i xocolata per berenar (169).
XXII
Alguns convents del Vèneto oferien un trossejat de fruites que anomenaven carn de sant Josep. A mi, la seva composició em recorda el carbassat (171). La creença d’infidelitar si es casen un 19 de març, dia de Sant Josep, es basa en el poc que en parlen els evangelis, i perquè remarquen en el de sant Mateu els dubtes de sant Josep sobre la concepció de Jesús. Sant Josep és representat vell en el retaule de Jaume Serra (173) i no se’l veu gaire content tret d’una imatge d’Istanbul o en la de Murillo (174). El seu dia s’ha celebrat amb menges com la crema, sobretot, els xinitos amb orelletes a Riudoms i Ulldemolins o crocant de Sant Josep al Vinalopó (175), o, també a Riudoms, la sopa amb bròquil. A la pastisseria de J. V. Foix venien els «ribots» de sant Josep.
XXIII
Fumar té la solemnitat d’un acte religiós (177): «el tabac millor / és el del senyor rector». Abans del descobriment d’Amèrica es fumava amb diverses plantes (178), però es va accentuar a partir d’aquell fet. També es parla de remeis (179) i de diferents prohibicions i transgressions (180). Hi ha observacions com: «La pipa quan és nova / té gust de soc, / quan és a mig fumar / té gust de mel, / i quan és vella, / té gust de cel» (181).
XXIV
És l’hora dels licors (183). El whisky arriba a meitat del segle xx a l’abadia de Riudoms per primera vegada quan el cardenal en va demanar per a la taquicàrdia. En van trobar una al bar del Casal (184). Són famosos els destil·lats dels convents: chartreuse groc o verd, benedictine, aromes de Montserrat. Hi ha un munt de ratafies, cordials, menta, anís… La ratafia de Poblet, licors d’herbes de la cartoixa d’Escaladei i de Vallbona de les Monges, dels dominics eivissencs, etc. (185) El palo illenc (186). Hi havia un coneixement de la flora. «Els clergues eren també els millors i únics metges, apotecaris i científics». Elaboraven reconstituents, quines i cordials. Miquel Agustí parla de vins de pera, d’anís o de matafaluga, que faciliten la micció (187). Parla del fruit que creix dins d’una ampolla, especialment les peres de Sant Joan i les de cuixa de dona; del licor de magranes bordes: «El licor de magranes / fa venir ganes» (188). Al Montsià es fa un aiguardent de «caranyons»: maceració d’anís, cafè en gra, canyella, aiguardent i caranyons de la terra, i Perea cita el «calmant» amb la mateixa recepta. I l’arrop (189). Trobem avui licors d’avellana, préssec, ametlla, cireres etc. que es pretenen originaris d’una tradició conventual, però que el comerç ha convertit en industrialitzat i dolent (190).
Per acabar com l’Eugeni: Ite. Missa est.