No és gens fàcil d’establir un model d’anàlisi pel que fa al context ideològic d’un període històric determinat. La premsa és un recurs fonamental per a concretar posicionaments davant conjuntures polítiques. Sens dubte, doncs, que el Sexenni (1868-1874) –que marcà una delimitació quant a la irrupció d’un nou tipus de premsa, progressivament de més abast– considerat per les bases republicanes, com a revolucionari, ofereix motius de reflexió de base per a situar polítiques dutes a terme –en un moment de crisi objectiva d’un règim monàrquic– a través del polièdric republicanisme vuitcentista.
La recerca sistemàtica de Vernet Borràs (Vandellòs, 1942), que compta amb un altre estudi homònim aplicat al poble de la Selva del Camp,[1] aporta –altre cop la història local com a pedra de toc per als estudis d’abast general– una visió general de la dinàmica política reflectida en els debats de la premsa local en el marc del Sexenni Democràtic. Es tracta d’un exhaustiu estudi de totes les publicacions reusenques del moment, el qual concreta actituds ideològiques davant qüestions sorgides en un cicle polític lampedusià (canvi continuista).
El que evidencia primordialment l’estudi que ens ocupa –degudament introduït pel panorama de publicacions entre el 1856 i el 1868, i les consegüents restriccions de llibertat d’opinió que s’hi establiren– és la configuració –en clau de missatge periodístic– d’un doble espai polític hegemònic adscrit a les elits, que no superà el turnisme que articulà el parlamentarisme de la Restauració. Explica el perquè de la crisi final del republicanisme, atesa la substitució de l’organització popular (juntes revolucionàries) per una estratègia institucional.
L’obrerisme reusenc, tan ben contextualitzat per Albert Arnavat, situat a l’entorn de l’Associació Internacional de Treballadors, tenia una dinàmica autònoma, per bé que volia ser instrumentalitzada en ocasions decisives pels conservadors locals del Diario de Reus, a fi de causar una crisi interna al si de l’espai republicà.
Ara bé, el que cal destacar de la recerca de Joan Vernet és el bastiment d’una tipologia que contextualitza ideològicament cada capçalera que pren part en els debats polítics de l’època analitzada. La premsa –conservadora, republicana possibilista i federal, ateneista i satírica–constitueix el marc de socialització d’idees que abastaven sectors limitats de població, atès l’analfabetisme hegemònic imperant. Amb tot, aquest paisatge informatiu permet d’ultrapassar el missatge dels diaris i revistes i copsar, amb detall, la concepció de la realitat i la formulació de codis culturals que caracteritzaven cada àmbit de debat polític. Aquest «sistema» d’opinió bastit pel conjunt d’aquestes capçaleres permet, d’altra banda, formular un model de cultures polítiques extrapolables al conjunt de sectors conservadors, monàrquics i republicans del Principat.
Amb la lectura de la capçalera principal dels republicans federals, La Redención del Pueblo, hom pot fer-se cabal de quins n’eren els referents fonamentals: més reforma que no pas revolució. Josep Güell i Mercadé, cappare d’aquesta publicació, representa el lideratge dels republicans reusencs. La part contrària, la conservadora i monàrquica, resta ben delimitada amb iniciatives periodístiques –El Crepúsculo (1868-1869)– de Marià Pons, del qual caldria una biografia. I com a rerefons, dues plataformes cabdals: Diario de Reus, amb dues etapes de publicació (1844 i 1859), i la revista El Eco del Centro de Lectura –i el portaveu liberal El Porvenir–, per bé que modulada en part per idees que orbitaven entorn dels republicans. Güell i Pons són els principals representants dels dos camps polítics contendents: republicans i conservadors (sota diverses concepcions tàctiques).
Vernet aporta, doncs, no únicament un estudi aprofundit de cada publicació, sinó que hi estableix àmbits d’influència. Podem dir que els debats polítics detallats al capítol sisè de la recerca és un reflex de tot un ambient que resta ben detallat a través de la premsa, que alhora esdevé mitjà i objecte d’estudi.
L’obra recull dos darrers capítols que, tal vegada, demanarien una recerca autònoma: a) la percepció de la polaritat entre Reus i Tarragona, reflex d’una mentalitat que competia per l’hegemonia provincial, i b) la concepció sociolingüística del conjunt de la premsa dels republicans –de Güell i Mercadé (per bé que hi mostra una evolució vers el 1900). Aquesta matriu es definia davant la Renaixença, en certa polèmica amb Antoni de Bofarull i el liberal Víctor Balaguer.
Ara bé, no ha d’estranyar gens la relació, establerta pels republicans, entre ús de la llengua (català) i la formació d’una idealitat que se’n derivava, entesa com a contrària a l’avenç –vinculada a una associació entre orígens de la Renaixença (singularitzada en els Jocs Florals) i l’historicisme, o el passatisme. El Republicanisme reusenc de l’època, a l’alba de primeres associacions patriòtiques com la Jove Catalunya (1870), assumia un nítid patriotisme espanyol (més que no pas espanyolisme), fonamentat en una certa crítica a la identitat entre «Espanya» i «Castella», i a la reivindicació, com a referent territorial federal, dels models d’organització territorials preexistents (i.e.: l’antiga Corona d’Aragó, rememorada en el Pacte de Tortosa del 1869).[2] No hi ha, doncs, cap marge per a la «sorpresa»: caldria esperar fins als republicans titllats d’intransigents, acabdillats per Valentí Almirall i Lo Diari Catalá (1879-1881) per a localitzar un republicanisme associat a la vindicació política de Catalunya, enllà del provincialisme.
Aquest estudi, que d’ara endavant esdevindrà referent en la temàtica que s’hi analitza, evidencia amb claredat –i com concreta el seu autor–, que la premsa d’aleshores, explicitava posicionaments tàctics, molt condicionats pels cicles electorals (eleccions del 1869 i el 1873) i establia fonamentalment un patró de discurs ideològic. Discurs que Joan Vernet hauria de continuar estudiant a l’hora de determinar-hi influències de corrents de pensament europeus.
*****
Com a complement, la recerca aporta dos blocs d’annexos, plenament justificats: d’una banda, la reproducció (raonada) d’un llistat d’impressors i la periodització rigorosa de tota la premsa analitzada; de l’altra, la documentació adreçada a donar a conèixer epístoles entre direccions de capçaleres de signe polític contrari i informes (inèdits) sobre la premsa republicana a Reus, del tot útils per a conèixer escletxes al voltant de redactors.
[1] Joan Vernet i Borràs (2013): Aspectes i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni Democràtic: (1868-1874). La Selva del Camp: Ajuntament de la Selva del Camp.
[2] És en aquest context teòric que cal situar l’article «Territorial» de La Redención del Pueblo del 1871 reproduït per Vernet a les pàgines 229 i 230.