Amb la Dolors Quintana i el Ferran Garcia presentant els versos de Ja no és ahir i encara no és demà (Reus, 27.06.22)
1
Fa poc vaig assistir a la presentació de la novel·la d’un autor de best-sellers. Va dir algunes coses que em van fer pensar. La primera és que ell sabia perfectament per què escrivia: escrivia novel·les històriques per viure les vides que no podia viure en la realitat. I la segona és que un ha de saber on vol arribar amb el que escriu: ell volia que algun dia es fes una pel·lícula d’una novel·la seva.
Jo me l’escoltava embadalit per la seva convicció i capacitat comunicativa. Però, quan la meva companya i jo vam sortir de l’acte i en vam parlar una mica, l’embadaliment es va esbravar. Després, vaig llegir algunes entrevistes on repetia fil per randa les mateixes idees i temes, el mateix guió. Tot en ell era tècnica, coaching, plantilla: la seva manera de concebre les novel·les, el seu mètode de treball, la seva actitud davant l’obra, les seves entrevistes…
Ara penso que un té dret a concebre la literatura així, però també hi ha d’haver altres maneres d’entendre-la. Crec que no necessàriament cal saber per què escrivim ni on volem arribar. Que la paraula més autèntica pot néixer d’aquest no saber. Que la poesia és una funció de la vida, surt de nosaltres de forma natural, perquè sí, sense que ho puguem evitar ni tampoc forçar. I més que llegir ficcions per evadir-me de la realitat una estona, i que tot segueixi igual quan tanco el llibre, busco poemes que m’ajudin a penetrar en la meva vida. Vull una vida poètica.
Amb aquesta expressió no em refereixo pas a una vida d’esteta, que dedica tot el temps possible a l’art i fuig d’allò mundà com a irrellevant i inferior. Tampoc em refereixo a viure de la poesia, si és que això és possible, com altres viuen legítimament de l’escriptura comercial. Al contrari, em refereixo als moments de la vida en els quals no estem ocupats ni amb poesia ni amb literatura.
Queda res en nosaltres després d’escriure o llegir? La poesia ens ha transformat d’alguna manera? Ha deixat algun sediment invisible en l’ànima? Quelcom que traspua en els gestos, en la forma d’actuar, en les relacions amb els altres? O que potser no es nota des de fora, però dona una qualitat diferent a les nostres vivències quotidianes?
A mi em sembla que una vida poètica es mesura per preguntes així. I totes em venen a tomb del poeta reusenc Antoni Nomen Xatruch, mort fa menys d’un any.
2
Vaig tenir el plaer de presentar el seu llibre Ja no és ahir i encara no és demà (Edicions 96, 2022), a la biblioteca Xavier Amorós de Reus, el 27 de juny de 2022.
Una presentació convencional consisteix a parlar sobre el llibre davant de l’autor, de vegades com si ell no hi fos, i després l’autor parla com si el presentador tampoc hi fos. Cosa que és una mica estranya perquè tots dos hi són. Això pot ser interessant per oferir una introducció, o una primera interpretació de l’obra, a un públic que no la coneix perquè és nova.
Però aquest model és semblant al de les religions institucionalitzades: per una banda hi hauria Déu (l’autor per excel·lència), després els intèrprets de Déu (els sacerdots de cada fe) i, finalment, els fidels, que esperen anar al cel per l’obediència als intèrprets (no a Déu). Amb la qual cosa s’estableix una relació de subordinació entre les persones, ja que se suposa que unes saben i les altres no.
De fet, aquest problema és comú a totes les institucions, siguin o no religioses. Ho veiem en les científiques (que divideixen la societat en teòrics, tècnics i profans); en l’estat (governants, representants i governats); en el sistema educatiu (Departament, docents i alumnes), i també la literatura té les seves institucions que generen relacions de poder i de subordinació entre autors, crítics i lectors.
En canvi, el que em proposava el Ton, seguint una moda bastant estesa, era senzillament conversar sobre el llibre. I entremig, la Dolors Quintana en llegiria els poemes (ho va fer amb una gran cura i saviesa; i mira que no són fàcils de llegir en veu alta, de fonètica rocallosa, i sintaxi llarga i serpentina). Per tant, el públic tindria accés directe a la cosa de la qual parlaríem. I això, indirectament, permetia replantejar el model jeràrquic que dèiem.
Per ser sincers, aquesta qüestió m’interessava més a mi que a ell. Però crec que la seva poesia s’hi presta molt, per les seves característiques peculiars. I és que molts poemes tenen una ambigüitat i una ironia calculades, per les quals l’autor evita mostrar-se o posicionar-se. Nomen «no diu ni oculta, només indica», com deia Heràclit sobre l’Oracle de Delfos.
En efecte, l’autor bloqueja constantment el seu ascendent sobre el lector, la seva autoritat com a veu que transmet un missatge, avortant la tradicional concepció jeràrquica de la literatura. És el lector qui ha de generar el sentit, a partir de les indicacions del poema i de la pròpia experiència. Cosa que apunta a una comunicació indirecta, dialògica, existencial. Per això em semblava que la presentació d’aquesta poesia tampoc seria completa fins que no hi participés el públic.
Així, esperava fundar una petita comunitat poètica de persones lliures i originals, sense mediacions ni jerarquies, amants del coneixement i de la paraula. I que el nostre exemple s’estengués pel país com la flama del Canigó (veníem de la revetlla de Sant Joan i potser les fogueres i l’olor de pólvora m’havien pujat al cap).
Però la Biblioteca tancava aviat i vam haver d’escurçar dràsticament el guió. Una ironia molt nomeniana de la vida.
Més tard, vaig recollir aquestes idees i observacions a «Antoni Nomen: la ironia i l’ambigüitat com a forma de vida poètica» (Revista del Centre de Lectura, vol. 2023: 9a època, 2n quadrimestre). Allà volia mostrar la concordança entre algunes característiques de la seva poesia i alguns trets de la seva actitud davant la vida.
Aquell mateix any 2022 va publicar dos reculls de poemes més, esplèndids. I ara que la seva producció s’ha tancat, què puc dir? Potser serà difícil que facin pelis dels seus llibres. Però la seva poesia és vertadera, aprofundeix en la vida, no s’escapa d’ella amb ficcions estereotipades. Llegint-lo el veiem a ell, tal com era, i ens podem veure reflectits nosaltres, tal com som. Els seus poemes fan pensar, riure, ser més conscients i despresos, i la nostra vida es torna més profunda, rica i matisada.
Per això em continua semblant que el Nomen no només és un bon poeta sinó un exemple de com es pot viure poèticament. I ara que el recordem amb afecte, voldria prosseguir aquesta línia d’interpretació. Centrant-me en «Memento mori», un dels meus poemes preferits de Si això ha de durar (Cossetània, Valls, 2022).
3
«Memento mori» és un sonet, la forma més repetida de la seva poesia. Almenys de la publicada. Perquè, com deia Quim Besora en un homenatge, Nomen té molta obra no publicada i obra publicada en llocs introbables. O sigui que els admiradors de la seva poesia esperem amb candeletes la publicació d’aquest material.
La febre sonètica de l’autor es pot mesurar fàcilment. A On gosi aturar-me, 4 dels 9 poemes són sonets. A Ja no és ahir i encara no és demà n’hi ha 3 de 14. A Si això ha de durar, 10 de 30. I a Esquerpes o bucòliques 13 també de 30. Per tant, de 83 poemes publicats en llibre, 30 són sonets.
Crida l’atenció la recurrència dels números 3 i 30. Probablement casual. En tot cas, les casualitats també són significatives. Com a experiment, he copiat el paràgraf anterior a una intel·ligència artificial gratuïta i li he preguntat pel significat numerològic d’aquestes xifres. Ha respost això:
El número 3 (i, per extensió, el 30) en numerologia s’associa amb l’habilitat de comunicar, el gaudi d’expressar idees i sentiments, i la connexió amb els altres a través de la paraula i l’art. […] El número 30 subratlla una vocació profunda d’articular —amb ordre i plenitud— el missatge poètic. Reflecteix, doncs, una síntesi perfectament coherent entre l’estructura i la creativitat, pròpia de la labor del poeta que explora constantment els límits de la forma per potenciar el contingut.
Malgrat les meves reserves a les frases buides i estereotipades de la IA, cal admetre que, casualitat o no (una altra), encaixen amb el nostre poeta: bon conversador, pou de ciències i lletres, foteta en la conversa i alhora cordial i humà, i per a qui, efectivament, la forma en poesia és essencial.
El peculiar de «Memento mori», però, és que aquest sonet conté un trencament intern de la forma. De nou la proverbial ironia nomeniana… Perquè si la forma en poesia és essencial, aleshores el fet de trencar-la tindrà una gran importància i significació, com veurem.
4
Llegim el poema sense més dilacions:
Narcotitzat pel serpejar llampant/obscur
amb què bastim/colguem els somnis, per l’ossam
que transforma el maquillatge impur/límpid,
la falsa goma que el mirall traeix.
M’assec a la terrassa d’un cafè
com si el rellotge s’aturés/s’embravís tothora.
Sento les veus, bramem/callem sense escoltar/motiu,
enravenats per un brogit hipòcrita/poruc.
Segurament caldrà plegar corrents
i despullat del cos s’aturarà
el fabulós enginy/engany de la memòria.
La son clourà el parèntesi etern/fugaç
del temps privat. Buidarà la bastida.
La que el parlar anomenava ànima/vida.
El primer que em sobta és la dificultat de llegir-lo, fins i tot mentalment. En 9 dels 14 versos, tenim l’opció de triar entre dos conceptes en certa mesura oposats, i en el vers 7 això passa dues vegades. Per tant, hi ha 10 bifurcacions. En un poema que parla de la mort («recorda que moriràs» és la traducció del títol), aquesta ambigüitat pot expressar els dubtes de l’autor en el tema.
O potser no és l’autor sinó la cosa mateixa la que és ambigua, i la forma del poema així ho expressaria. En efecte, el discurs sobre la mort no pot ser continu ni lineal, perquè no hi ha coneixement evident en ell. Ha de ser trencat, ple de dubtes a cada pas, escollint amb vacil·lacions per avançar una mica i, de seguida, tornant enrere per assajar una altra opció, a veure com sonaria.
Un plantejament que deixa entreveure certa actitud existencialista, ja que obliga el lector a posicionar-se dins del poema. No es tracta del que diu el text a un lector en general, com si això existís, o del que deuria significar per a l’autor, com si es pogués saber amb certesa, sinó de quin sentit té per a mi com a lector únic; cadascú en cada cas, aquí i ara.
Recordem també el que deia Walter Benjamin a L’autor com a productor (1934): que el valor polític de l’art no té a veure amb el contingut sinó amb la forma; no es mesura per les consignes polítiques que conté sinó per com es produeix l’obra i per les noves relacions que instaura entre autors i lectors (Iluminaciones, Taurus: 2018, p. 113 i s.).
En efecte, «Memento mori» obliga el lector a sortir de la seva tradicional actitud passiva com a receptor d’un missatge fix preestablert, i el convida a participar en la construcció del sentit del poema. Es tracta d’una concepció dialògica de la poesia. Cosa que comporta tota una política poètica, subterrània, aliena a la guerra mediàtica entre partits. I apunta a la fundació, en la lectura, d’aquella comunitat poètica que podria renovar el poble, com la flama del Canigó per Sant Joan.
5
Els dubtes i les decisions comencen en el primer vers: «Narcotitzat pel serpejar llampant/obscur». Hi ha quelcom que serpeja, es mou de forma ambigua i sinuosa, i que pot ser llampant o bé obscura. Depèn de nosaltres. A què es refereix?
En el segon vers, descobrim que està parlant d’allò amb què «colguem/bastim els somnis». Deu ser la vida? Què si no ella basteix els somnis i els colga? Viure és somniar i decebre’s, somniar i decebre’s, un cop i un altre. Per això la vida «serpeja», com un pèndol…
O com un laberint. De fet, tot el poema és un laberint, on a cada bifurcació hem de triar, mirant de no perdre’ns. L’autor ens obliga a serpejar amb el poema, a imitació del serpeig laberíntic de la vida. Aquí hi ha un coneixement profund. Però el transmet amb la forma, no amb les paraules.
César Vallejo deia això sobre els cal·ligrames i experiments avantguardistes: si no volen ser mers jocs banals, han de dir amb la forma quelcom més del que diuen amb les paraules (Arte y revolución, Eneida, 2023, p. 29). I la forma de «Memento mori» ressona amb tradicions iniciàtiques i mistèriques, de les quals les paraules no diuen res. Crec que no és important si és intencionat o no. Els camins inconscients de la creació artística són inescrutables. I els de la interpretació també.
Doncs bé, estem tan implicats en el serpejar de la vida que no en prenem consciència, d’ella, no ens preguntem pel seu sentit, vivim com en un somni, «narcotitzats». I en no tenir perspectiva del conjunt del laberint, no podem saber quin és el camí o la decisió correcta. Per això anem a trompicons i maldestres d’una situació a l’altra, d’un vers a l’altre, sense controlar el flux dels esdeveniments.
El poema diu que tot plegat pot ser llampant o obscur. Depèn del moment? O més aviat del caràcter de la persona que jutja? Què en penses, lector? La vida et brilla o et fosqueja? Com ho veus avui? I com ho veies ahir?
6
Però el segon i tercer versos diuen que també estem narcotitzats, no només per la vida en general, sinó per una altra qüestió: «per l’ossam que transforma el maquillatge impur/límpid, la falsa goma que el mirall traeix».
Aquí només puc proposar preguntes per intentar entreveure a què es refereix. La «falsa goma» és la de la mascareta que portàvem durant la pandèmia, i que ens adonàvem que estava mal posada en veure’ns reflectits als vidres? («Que el mirall traeix»). Estem «narcotitzats» per la política tecnosanitària que es va implantar?
En un altre poema del llibre, «Hospital durant el confinament», l’autor parla del «costellam gegant que eclipsa els finestrals» de l’Hospital Sant Joan de Reus. Una particularitat arquitectònica de l’enorme edifici. Potser l’ossam i els miralls de «Memento mori» són el costellam i els finestrals de l’Hospital?
O són els ossos que se li marquen a la cara al pacient d’una greu malaltia? I el «maquillatge» seria com la màscara de goma («la falsa goma») que ens posem metafòricament davant de la gent. Potser per aparentar que tot va bé i enganyar els altres, però no a nosaltres mateixos si som sincers («que el mirall traeix»).
Altres poemes del llibre aborden la qüestió de com un assumeix la seva mortalitat davant dels altres. A «Abocador» diu que «He camuflat / la mala consciència / amb lliris i begònies / fingint als visitants / detalls de benvinguda». I al poema «Si això ha de durar» diu que «covards i herois / són dos estats / d’una mateixa pasta».
Per fora, doncs, aparentem normalitat: «M’assec a la terrassa d’un cafè»; mentre per dintre corre la processó: «com si el rellotge s’aturés/s’embravís tothora». Seure és oblidar-se de les obligacions quotidianes i el seu horari per un moment: aturar el temps. Però per a algú que n’hi queda poc, quan seu i hi pensa, el temps no s’atura sinó que s’embraveix, sembla que corri encara més de pressa.
Ai l’ambigüitat de Nomen… Ell sabia que estava malalt quan escrivia això? Aquest llibre es va publicar el gener del 2022 i els drets del text estan registrats el 2021 (p. 6). La contraportada diu que va de la pandèmia i de les vicissituds col·lectives que vam passar. Però i si «Memento mori» fos la seva meditació sobre la mort, el moment en què es planta davant d’aquesta possibilitat real?
Aleshores, el títol i el poema Si això ha de durar no es referirien a la pandèmia sinó a ell mateix. O a les dues coses alhora. I mentre ell escrivia per a si, ho hauria fet amb una ambigüitat magistral. De manera que els altres poguessin llegir també per a si, cadascú segons la seva circumstància.
En realitat, tant se val. No cal estar malalt per enfrontar-se a la mort. I les hipòtesis biografistes no han de condicionar necessàriament la lectura d’un poema. En una lectura existencialista i dialògica, no es tracta d’endevinar què diu el poema sobre l’autor sinó què ens diu a nosaltres. I des del punt de vista de la vida, tots som malalts terminals. És més, sempre hi ha la possibilitat de morir avui. Un accident, un infart… Però no hi pensem, vivim «narcotitzats», com si el demà fos garantit.
7
Seiem, doncs, en una terrassa. El poeta Nomen, tu, lector, i jo. L’espai poètic, que és diferent de l’espai mundà, però que també té la seva realitat, ens ho permet.
Com et corre el temps? S’atura o s’accelera? Et pots relaxar o aflora la inquietud? Ara mira al teu voltant: «Sento les veus, bramem/callem sense escoltar/motiu». Escoltem les converses, hi participem? O no escoltem res ni ningú perquè estem absorts amb quelcom que ens preocupa? O no hi ha cap «motiu» concret sinó que és tot en general, la vida, el que ens pesa?
Hi ha sorollam a la terrassa. Estem «enravenats per un brogit hipòcrita/poruc». La cridòria ens posa tensos perquè la trobem hipòcrita, perquè fa veure que tot va bé. O perquè és poruga, tots sabem que la cosa no va bé, i la xerrameca és un mecanisme de defensa davant la realitat.
Però, com diem, la mort pot presentar-se en qualsevol moment: «Segurament caldrà plegar corrents». Morir de sobte és «plegar corrents» de la vida. L’actitud foteta del Nomen conversador apareix en un poema tan dramàtic.
Llavors què? «I despullat del cos s’aturarà – el fabulós enginy/engany de la memòria». La vida haurà estat un enginy o un engany? Creació artificial d’algun déu? O un engany, una il·lusió que s’esvaeix? Només hi ha una lletra de diferència…
En tot cas, s’acabarà: «La son clourà el parèntesi etern/fugaç – del temps privat». El temps privat és el nostre temps d’existència, cadascú el seu. Quelcom de nosaltres perviurà en retornar a l’origen, al seu creador? O tot el que haurem construït durant la nostra existència quedarà en res?
Al final la mort «Buidarà la bastida», és a dir, el cos. I doncs, què és aquesta enigmàtica cosa que es desprèn del cos quan morim? «La que el parlar anomenava ànima/vida». Som una ànima i tenim una essència diferent del cos, per la qual podríem esperar alguna mena de pervivència futura? O som vida, misteriosa funció d’un organisme i lligada indissolublement a ell?
8
El poema no respon aquestes preguntes. En altres poemes del llibre sembla que es mulli més, però de forma irònica i ambigua, com veurem. Jo tinc les meves inclinacions, les meves bifurcacions preferides. Cada lector ha d’escollir les seves, com en un llibre d’aquells de Timun Mas, de la col·lecció «Tria la teva aventura». On sempre que llegies, podies fer eleccions noves que et portaven a un altre desenllaç.
Igualment, cada cop que llegim «Memento mori», podem escollir opcions diferents que en la lectura anterior. Els amants de la combinatòria sabran calcular quants poemes tindríem si concretéssim totes les possibilitats. La IA gratuïta m’ha donat la resposta: serien 1.024 poemes.
Moltes d’aquestes possibilitats contindran aparents contradiccions internes. Per exemple, si en el vers 11 decidim que la memòria és un «enginy», quelcom ideat i creat per algú altre (potser Déu), una opció lògica seria considerar-lo «etern» en el vers 12, i anomenar-ho «ànima» en el vers 14. Mentre que, si considerem la memòria un «engany», l’hauríem de considerar «fugaç», i simplement producte de la «vida» orgànica. De manera que no hauríem d’esperar res després de la mort.
Però la lògica pertany a l’enteniment humà, i només en alguns moments puntuals, com ens entossudim a demostrar cada dia. La vida no és lògica i la poesia no té per què ser-ho tampoc. I menys quan es tracta, com em va dir un amic, no de la mort en general sinó de la meva mort.
Aleshores, alliberats de les regles de l’enteniment i de l’ortodòxia, podrien sortir combinacions interessants: la nostra «ànima» podria ser un «enginy» «fugaç»? De manera que li podem demanar responsabilitats al creador, pel patiment que ens produeix amb el seu caprici absurd? Haver-nos creat per deixar-nos morir… O podem considerar la «vida» com a «eterna», en una mena de panteisme còsmic, on els aspectes subjectius i individuals (memòria, vivències, caràcter…) serien un «engany»?
9
Com hem dit, Si això ha de durar està ple de poemes que es poden llegir des de la perspectiva de la mort. Alguns ja els hem esmentat, altres encara no. «Homeopatia», per exemple, és un poema de dos versos:
Com quan, extenuat, gaudeix en l’ombra l’ull,
la ment ocupa el buit i dins s’hi dilueix.
El poema imagina com deu ser morir, a què s’assembla. I s’assembla a la vista extenuada que descansa en l’ombra, i a la ment que es dilueix en el buit. Un estat sense dolor ni patiment. Potser amb la connotació positiva de, mentre ens hi endinsem, sentir com un descans (ja que venim d’un estat «extenuat»), una sensació benèfica («gaudi»), un deixar-se anar («dilueix»).
Però com hem d’entendre el títol «Homeopatia»? Com una analogia entre la mort, el buidatge de la ment i la dilució d’una substància en aigua? En el sentit que el que sentim (pathos) en buidar la ment és similar (homo) al que sentirem en morir? O com una referència al caràcter (segons alguns) suposadament pseudocientífic d’aquesta teràpia? El poema és una incursió sincera en l’experiència de la mort o un pseudoconsol? Com quasi sempre en Nomen, el lector decideix.
O l’últim poema del llibre, «Milonga»:
Som si
som temps.
S’esgoten
els grans
de sorra.
Tombar el
rellotge.
tocar el
timbal
al bosc.
Viure és tenir temps per endavant. Morir seria esgotar-se aquest temps, com quan en un rellotge de sorra s’acaben els granets. Aleshores es tomba el rellotge perquè ja no està contant ni mesurant res, a imatge i semblança de com es tomba el cos quan mor. I el poema acaba amb una enigmàtica imatge: tocar el timbal al bosc.
Quan se’ns acaba el temps, ja no hi ha res per endavant, no hi ha horitzó ni perspectiva. Llavors només queda tornar al principi. En efecte, quan morim podem creure que tornem al mateix estat que abans de néixer, a l’origen, al punt de partida. I per a algú que pertany a la civilització moderna, industrial i digital, tornar al principi es pot imaginar amb elements d’una cultura premoderna, primigènia, encara integrada a l’entorn natural. D’aquí la imatge de tocar el timbal al bosc.
Aquest poema, doncs, també es pot llegir com la constatació del col·lapse de la nostra civilització. Un tema molt present en la poesia de Nomen. I com una indicació oracular: quan hem tocat fons no tenim més sortida que tornar al principi, baixar dels núvols digitals i tecnològics i recuperar el contacte originari amb la terra. No a la manera de les cultures primigènies, perquè no és possible desfer el camí històric que ens ha portat on som. Però sí a la nostra manera pròpia i original, que haurem de descobrir per nosaltres mateixos.
Ara bé, com relacionem tot això amb el títol? «Milonga» es refereix al ball a ritme dels tambors? O al sentit figurat de la paraula, entesa com a romanços, com a rotllos que expliquem per entabanar? Tot això de tornar al principi és una perspectiva sincera sobre el nostre destí individual i col·lectiu o són romanços?
Finalment, «In loco d’ogne luce muto», un altre poema que parla des de la consciència de la mort propera. L’última estrofa diu que «Al glaç etern, / ni llum ni temps. / L’art cluca l’ull». Sembla que l’autor negui que en la mort («glaç etern») es pugui tenir alguna mena de vivència («ni llum ni temps»). Però «l’art cluca l’ull»…
Això significa que Nomen esperava alguna mena de pervivència entre nosaltres a través de la seva obra?
Ton, ens estàs aclucant l’ull des dels teus poemes?
Si és així, aquí celebrem la teva presència.