Vam ser amics els últims —calculo— vint-i-cinc anys. Jo, malauradament, no n’havia gaudit el magisteri universitari, perquè vaig fer la carrera a Barcelona, a final dels anys vuitanta (les meves cosines Murgadas sí que el van tenir de professor). Però havia llegit algunes de les seves prestigioses traduccions, i m’imagino que, per això mateix, el primer cop que m’hi vaig adreçar devia fer-ho amb un respecte un xic temorec: en Joaquim Mallafrè era un nom venerable de la nostra cultura. Dic era perquè em refereixo a aquella primera trobada. Ara, gairebé un any després del seu traspàs, no cal dir que ho continua sent. Ha passat a la història de les nostres lletres com el traductor de l’Ulisses de Joyce. Però aquesta, tot i ser tan representativa, és una més de les seves moltes i profitoses consecucions.
Recordo un estiu que el vaig visitar a Riudecanyes, per a un programa de llibres que feia. No em ve al cap quin era el motiu de l’entrevista (probablement, alguna traducció que acabava d’aparèixer). Ja érem amics, llavors. Ell i la Carme sempre m’han acollit amb molt d’escalf. Era un goig conversar amb ell! Feia servir sempre amb una gran precisió les paraules —les d’aquesta llengua nostra que cada dia va més a mal borràs—, i explicava molt bé la conveniència d’utilitzar registres diferents, perquè no sempre enraonem igual i en una societat, qualsevol societat, hi ha estrats de llengua diversos, no caldria sinó! Parlava amb una gran serenitat, perquè sabia que defensava, amb l’aplom del savi que no en fa mai ostentació, la validesa dels seus arguments.
Era un home de llengua, en Quim: l’apassionava la reflexió sobre els mecanismes del llenguatge. I estimava la nostra d’una manera que no diré pas que ja no s’estili gaire, però sí que, per desgràcia, no és tan estesa com dècades enrere. Vaig conèixer el mateix fervor, una idèntica passió, en l’amic Joan Solà, que només era un any més gran que ell. Els entenc molt bé, perquè jo també estimo el català com ells. I, com ells, hi pateixo cosa de no dir. Anava a escriure cada dia més. En fi.
Ara tinc a les mans un llibret de traduccions poètiques que el nostre amic va donar a conèixer a les Publicacions de la URV: Traces, es titula, i aplega unes quantes traduccions líriques publicades anteriorment (una, no: la Vida del Dr. Johnson, que en la nota bibliogràfica es presentava com a inacabada i que fora bo saber en quin estat la deixà). Hi ha autors diversos, no tots de parla anglesa. Un dels aplegats, Henry Reed, he de confessar que no el coneixia.
La poesia de Reed es diu «Naming of Parts», que en Joaquim dona com a «Noms de peces». Comença així: «Avui ens toca veure noms de peces. Ahir / vam veure la neteja diària. I demà al matí / veurem què es fa després de disparar». Els versos presenten algú que instrueix algú altre en l’art —Déu ens en guard: un art!— de disparar. Però va contraposant les parts del rifle amb elements de la naturalesa. Com si els primers fossin contingents, i efímers, i els segons, en canvi, perdurables.
I ara recordo que, quan en Joaquim va signar aquella bellíssima traducció d’El poni roig, de John Steinbeck, un dia vaig sorprendre una xerrada entre ell i un altre amic molt estimat, en Joan Rendé, a propòsit de les coses dels cavalls. Com que el novel·lista és —o ha estat— un expert domador d’eugues, i n’ha fet ús fins fa quatre dies, el reusenc li preguntava tot de coses que es referien a la cura d’aquests animals: que si l’estríjol, que si… què sé jo. Dubto que hi hagi hagut gaires artistes de la més escrupolosa artesania com ell! Per tot això, entre una infinitat de motius més, el trobem molt a faltar!