Recull d’articles de persones properes a l’escriptora Isabel-Clara Simó escrits amb motiu de la seva defunció el 13 de gener de 2020. Es pretén acomplir un doble objectiu: permetre’ls recordar-ne el contacte i què va significar per a cadascun d’ells i, de pas, fer-nos-la més propera.
Recull d’articles de persones properes a l’escriptora Isabel-Clara Simó escrits amb motiu de la seva defunció el 13 de gener de 2020. Es pretén acomplir un doble objectiu: permetre’ls recordar-ne el contacte i què va significar per a cadascun d’ells i, de pas, fer-nos-la més propera.
La Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 – Barcelona, 2020) va morir a principis d’aquest any. En guardo el record d’una amistat generosa i llarga i el goig d’haver llegit els seus llibres. La tardor del 2013 vam tenir una conversa llarga a la seva casa de l’Ametlla del Vallès, amb una copa de vi de la terra als dits.
He escrit somriure i volia dir rialla, també, oberta i clara i necessària, amb aquella desinhibició que de vegades encara ens sobta, als principatins, amb aquella ferocitat que pouava del sud industriós d’impuls cultural i de telers i de ponts entre muntanyes.
Isabel-Clara Simó, l’amiga estimada, la dona valenta, l’escriptora admirada, va morir el dia 13 de gener de 2020. Una pèrdua personal insubstituïble que ha deixat una obra sòlida i un mestratge savi als seus contemporanis i a la cultura catalana del futur.
Amb més de mig centenar de llibres publicats, Isabel-Clara Simó ens va deixar un llegat ben complet i intens. Era una gran comunicadora, a nivell oral i escrit; llicenciada en Filosofia no deixava línia escrita o parlada que no permetera una visió crítica de la societat que ens ha tocat viure.
La vaig descobrir com a escriptora que passaria a formar part de la meva vida literària als anys 90, després d’haver llegit La salvatge, una obra que va merèixer el premi Sant Jordi 1993. Des d’aleshores els seus llibres es van guanyar un lloc a la meva tauleta de nit
Soc al trenet, el nom amb què es coneix a la tele, com a mínim a TV3, la sala d’espera darrere el plató del directe per entrar a fer tertúlia. És un dimarts del mes de gener de 2017.
Hi ha dies que ningú hauria de viure, dies negres, molt negres, tristos, amargs, indesitjables, dies maldestres
A l’univers de les lletres brilla una nova estrella, l’estimada Isabel-Clara Simó, gran dama de les lletres catalanes, alcoiana universal.
M’han demanat si volia escriure alguna cosa personal sobre la Isabel. I tant! En el record les paraules enigmàtiques del darrer dia que ens vam trobar, a Alacant. Era una declaració d’estima com aquelles que sempre deixava anar gairebé a tothom a través d’un somriure abassegador.
Hi ha tres alcoians que estimo i admiro profundament, tres mosqueters (als quals s’ha afegit fa uns quants anys un jove D’Artagnan anomenat Hugo Mas, un excel·lent autor i intèrpret de cançons) que han excel·lit en els seus respectius camps artístics i que, a més, han estat uns exemples, des de postures socials i polítiques avançades, de compromís amb la cultura i la llengua, sempre amenaçades, del nostre país.
L’última imatge que tenim de l’escriptora Isabel-Clara Simó és la de TV3, del mes d’agost del 2019, en una conversa amb Sílvia Cóppulo al programa El divan, empunyant un sabre dels que llueixen els guerrers àrabs a la festa de Moros i Cristians d’Alcoi, la seva petita pàtria, on reposen les seves despulles, després que una malaltia degenerativa se l’emportés el 13 de gener del 2020.
