Per sempre, Isabel, per sempre

 |   |  Twitter

Amb més de mig centenar de llibres publicats, Isabel-Clara Simó ens va deixar un llegat ben complet i intens. Era una gran comunicadora, a nivell oral i escrit; llicenciada en Filosofia no deixava línia escrita o parlada que no permetera una visió crítica de la societat que ens ha tocat viure. Aquests dies haguera fet els 77 anys i, de segur, amb la pandèmia que ha assolat el món, hauria oferit la seua visió particular de la realitat del confinament de tants milions de persones al món.

Isabel oferia un caràcter innovador, actiu, amb un deix d’humilitat que la feia humana i més propera a tothom. Fa només vuit anys, quan acabava de publicar el llibre que en feia 50, deia «jo mateixa no m’ho crec». I, és obvi, que ella n’era conscient, que s’havia convertit en una de les veus de la literatura catalana contemporània més intensa i extensa, que la decisió que havia pres per dedicar-se, en cos i ànima, a la producció literària, havia estat un encert. Potser no pel seu nucli familiar ­­–que veuria com els restava temps per treballar la lletra escrita–, però de segur per al conjunt de les seues lectores i lectors.

No, no vull parlar de les seues virtuts estilístiques; no és moment per fer una anàlisi acurada dels trets més significatius de la seua obra. És l’hora de valorar en conjunt una trajectòria dedicada, en primer lloc, al periodisme i, a mesura que avançava el seu ofici a la narrativa. La novel·la i el conte o, si ho preferiu, el conte i la novel·la, van ser els gèneres que amb més dedicació va desenvolupar. Sempre m’ha agradat parlar del primer, de la narrativa breu, com un dels formats literaris amb el qual la seua aportació és més innovadora. Influïda, sense dubte, pels grans contistes anglosaxons que sempre va llegir –Poe i Mansfield, entre d’altres–, cercava l’efecte únic en una prosa breu i directa. La seua aportació, la visió irònica i sovint sarcàstica, d’unes relacions humanes complexes que conduïen la trama a situacions hiperbòliques que burxaven en l’interior d’uns lectors impàvids que se sentien incomodats en la seua butaca de lectura.

Isabel-Clara accedia així a les ments dels seus receptors per oferir una intencionalitat social: la denúncia de les injustícies en qualsevol de les seues variants. Construïa així uns personatges en crisi que eren sotmesos a la voluntat fèrria de la veu narrativa i que concretaven escenes de gran intensitat i, en diverses ocasions, de violència. És, per això, que la pròpia autora va intentar explicar el seu treball i la interacció amb la seua vida. Cal agrair-li, doncs, els seus escrits de caire autobiogràfic com Els racons de la memòria (2009) o Si em necessites, xiula (2005). Una autora outsider que patia, com potser altres grans autors contemporanis del nostre país, el menys preu de la crítica davant d’una escriptora de raça que desbordava totes les previsions d’èxit de vendes. La nostra terra té això, que no sempre sap tenir cura dels seus.

L’enyorem; i tant que l’enyorem. Quants dies voldríem tornar a escoltar la seua veu enèrgica i rebre els missatges d’il·lusió i de força vital que Isabel-Clara ens donava! Cert és que podem reprendre la lectura d’un llibre seu, aquell que ens va marcar en la nostra joventut: Júlia (1983), Els ulls de Clídice (1990), entre d’altres. Però sobretot ens quedarà l’empremta de l’autora que ens va fer sentir orgullosos de la nostra cultura, de la nostra terra i de la nostra gent. Perquè així és la literatura i la vida en l’obra d’Isabel-Clara Simó, una simbiosi apassionant de la qual hem estat testimonis. Per sempre, Isabel, per sempre.