Isabel-Clara Simó, l’amiga estimada, la dona valenta, l’escriptora admirada, va morir el dia 13 de gener de 2020. Una pèrdua personal insubstituïble que ha deixat una obra sòlida i un mestratge savi als seus contemporanis i a la cultura catalana del futur.
L’amiga estimada, amb qui compartia espai de naixença: ella era d’Alcoi, jo de Beneixama, un petit poble de la comarca molt vinculat a Alcoi per relacions comercials, culturals i lingüístiques. Però el que més va segellar la nostra amistat va ser la ideologia i la lluita: els Països Catalans, la independència i el socialisme ens van fer coincidir en la militància al PSAN als anys setanta del segle passat. La seva casa de Barcelona, on tenia la redacció de la revista Canigó (que ella dirigia, i editava Xavier Dalfó, el seu company), va ser una cita molt apreciada per mi i altres joves valencians independentistes que, en aquells anys de clandestinitat, pujàvem al Principat a reunir-nos amb els companys de partit per unificar la lluita contra la dictadura franquista i planificar un futur en llibertat per als Països Catalans. Després, si érem a Barcelona, acabàvem a casa de la Isabel, ens fèiem un cafè, conversàvem amb ella i amb en Xavier i tornàvem a València carregats de revistes. Ella, tan intel·ligent i treballadora, sempre alegre i irònica, amb aquella vehemència i seguretat amb què parlava, em va robar el cor.
La dona valenta i lluitadora, que va saber superar en la seva joventut el rols femenins (esposa i mare, tancada a casa) que la societat franquista i clerical reservava per a les dones. Va demostrar que una dona, sense renunciar a la maternitat (va tenir dues filles i un fill), podia ser, a més a més, una bona professora, una periodista crítica, una gestora cultural eficaç i una gran escriptora. Isabel va ser una feminista sense ostentacions, però de fermes conviccions. Sempre la recordaré en una conferència que impartí, amb motiu del dia de la dona treballadora, al paranimf de la Universitat de València, ple de gom a gom, sobretot de dones joves. Isabel ens seduïa amb el to de la seva veu greu i càlida i amb aquella manera de dir pròxima i senzilla, que li permetia teixir un discurs de continguts ben travats i brodats amb figures retòriques de fil de vint.
L’escriptora admirada, que ha elaborat una obra narrativa sòlida, ben escrita des d’uns ulls de dona, amb una llengua natural i rica en imatges, preses de la llengua viva del poble, paraules i expressions col·loquials perfectament inserides en el canemàs literari. Els relats i les novel·les d’Isabel-Clara Simó són joies que demostren la seva passió amorosa per la llengua i per la terra, que ella no considerava petita. He sigut una lectora fidel de la companya i amiga i m’he capbussat amb deler en els seus mons de ficció, alhora que també he fet que molts dels meus alumnes, especialment les noies n’esdevingueren lectores. Per això, no puc estar-me d’anomenar algunes de les seves obres: l’entranyable novel·la Júlia, situada a l’Alcoi de la «revolució del petroli», en l’època en què els treballadors del tèxtil prenen consciència obrera i les diferències de classe són molt marcades. I, enmig d’aquesta turbulència social, l’atzarosa vida de la Júlia, l’obrera que renuncia a la felicitat per poder ser burgesa i que, a la fi, només li queda la dignitat de la venjança. El llibre de relats curts Dones, on els diàlegs o els monòlegs de personatges femenins de diferent condició ens desvetllen les seves situacions vitals i els seus pensaments més íntims. I ho fan amb un llenguatge fresc i punyent, ric en expressions i locucions pròpies de la llengua de cada dia. Les novel·les juvenils com La salvatge o La innocent, on l’autora dibuixa un lector intel·ligent, encara que sigui jove. I…, ben cert que m’agradaria continuar-ne els comentaris, però caldrà aturar-los aquí perquè em faltaria paper per referir-me als vora de seixanta títols d’una autora tan prolífica com polifacètica. Només diré al lector que, en l’obra d’Isabel Clara Simó, hi trobarà poesia, teatre, assaig, prosa memorialística, etc. I que fruirà i aprendrà en cadascuna d’aquestes peces literàries.
Isabel-Clara Simó baixava molt a Alcoi, per a ella la via augusta era un camí ferrat. Ens trobàvem en molts esdeveniments i, sempre que en teníem ocasió, al mas Sopalmo, amb Josep Guia i els amics comuns i bons amfitrions Toni Miró i Sofia Bofill. Quines vetllades tan inoblidables! La trobarem molt a faltar, a la Isabel, com també trobem a faltar l’Ovidi. Gràcies que el gran artista Antoni Miró els ha immortalitzat tots dos en llenç i en escultura, a fi que la seva imatge no sigui mai oblidada. La llengua i la cultura de la nació catalana completa estarà sempre en deute amb ells.