A l’univers de les lletres brilla una nova estrella, l’estimada Isabel-Clara Simó, gran dama de les lletres catalanes, alcoiana universal.
Des de molt jove les seves lletres es van enganxar a mi com les cireres de la mà de Júlia. Salvatgement i també innocentment vaig estimar Marta i les dones i els homes, i la Nati i la Raquel, i tota aquesta gent. Vaig imaginar la vida sense ell i vaig sentir el gust amarg de la cervesa. Com una caníbal vaig devorar Un tros de cel i Hum… Rita! L’home que ensumava dones i L’home que volava en el trapezi i Els invisibles i L’amant de Picasso i Jonàs.
Recordo el dia que la vaig conèixer en un acte de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Em vaig posar molt nerviosa i em va fer vergonya que ens presentessin totes dues com a escriptores, al mateix nivell. Vaig balbucejar unes paraules com excusant-me i ella em va acollir amb el seu meravellós somriure, el més revolucionari de tots els Països Catalans.
Ens vam fer amigues, tot i la diferència d’edat el seu esperit era molt més jove que el meu. Em va ensenyar a saber respirar la literatura, a gaudir-la i a patir-la. També em va ensenyar a no rendir-me, a batallar una vegada i una altra i a tornar a començar, fins a aconseguir-ho. Sapere aude! Era la seva consigna: atrevim-nos a pensar i serem lliures. I així va posar la seva ploma a favor de totes les causes justes.
La Isabel era una dona tenaç, treballadora. Tenia, com explicava la seva amiga Margarida Aritzeta, l’agudesa de visió pròpia del periodisme, la concisió, la precisió i la recerca de la paraula exacta de qui domina les claus i els registres dels discursos humans, l’efervescència imaginativa que deuen donar les llums mediterrànies i la capacitat fabuladora d’una mentalitat de novel·lista que l’ha acompanyada des de sempre.
Si la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini, com va escriure la Montserrat Roig, la Isabel era cultura i també era política i feia política, perquè pensava, com li va ensenyar el seu amic Joan Fuster, que la política, si no la fas te la fan, lluitadora incansable per la independència de la nació completa, perquè ella la somiava així, com Pere Quart. Tres voltes rebel, com la Maria-Mercè Marçal, feminista fins al moll de l’os, va recollir les pedres del camí i va deixar els fonaments de la cambra pròpia de les escriptores en llengua catalana, ensenyant-nos a respirar la literatura, a gaudir-la i a patir-la.
Bon viatge, estimada, la teva força, la teva lluita, els teus llibres i el teu somriure ens acompanyaran sempre, el millor homenatge serà llegir-te i rellegir-te.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus