Des de la Revista del Centre de Lectura no volíem deixar de retre el nostre sentit homenatge a una de les grans de les lletres catalanes –i que tant va fer per fer-les créixer i resplandir–, una d’aquelles veus que no s’apaguen per més que el temps passi, l’escriptora d’Alcoi –prolífica i polifacètica– que ens va deixar el passat 13 de gener, a l’edat de 76 anys, víctima d’ELA: Isabel-Clara Simó. I és per això que hem demanat a diferents persones que la van conèixer de prop que ens n’adrecin unes paraules de record dels moments compartits i de tot allò que per a ells va significar, i així ens la facin més propera a nosaltres, i ens en facin més viu el record i més completa la imatge.
Precisament en un número dedicat a visibilitzar les dones que han estat picant pedra a l’entitat, tot i sovint passar desaparcebudes, cal destacar que Isabel-Clara Simó va obrir camí a moltes dones, feminista com era en un moment en què reivindicar-ho no era senzill, com tampoc ho era postular-se com a independentista, però les seves fermes conviccions no li van permetre defallir i va continuar caminant decididament cap al seu horitzó sense rendir-se, en un combat ideològic punyent, insistent, incisiu i convençut vers el seu horitzó: el que li havia de permetre escriure el seu nom –i el deu seu gènere i el del seu país– sota un pany de cel emmarcat amb quatre fustes en un material perenne, infinitament més resistent que el guix. I se’n va sortir, personalment se’n va sortir molt bé, per mor de les enveges purulentes que va despertar. I va deixar el camí molt més planer a les generacions següents, però la ruta –si no ho sabíem, ho hem après– és llarga i plena de meandres i muntanyes esquerpes; ara ens toca a nosaltres seguir la seva estela, i abastar l’horitzó o, si més no, fer-lo més assolible.
Abans, però, de donar veu als seus amics i/o col·legues, és de grat recordar una ocasió en què, com a mínim, Isabel-Clara Simó va trepitjar el Centre de Lectura –sempre amatent al que passa no només a Reus sinó també arreu dels Països Catalans. Hi va ser el 7 de novembre de 1995 per dur a terme la inauguració del curs 95/96, amb la conferència: «Hi ha guerra lingüística al païs Valencià?».[1]
La presentació de l’acte va anar a càrrec del president del Centre de Lectura, Josep M. Balañà –que suposa que el contacte amb ella es devia fer a través de Pere Anguera, amb qui devia coincidir al PSAN.[2] També es va comptar amb la presència de l’alcalde de Reus, aleshores Josep Abelló, que va destacar la gran expectació que havia generat la vinguda d’Isabel-Clara Simó, amb tot el carrer Major ple. La presentació de la conferenciant, la va fer Joaquim Mallafrè que en va repassar tota la trajectòria i la va valorar pel seu compromís i la seva fermesa. Ella va fer un recorregut per la història concreta del valencià, tot i que sovint no es podia deslligar de la situació d’arreu dels Països Catalans. I va manifestar: «Jo vinc d’un país que no té nom i parla una llengua que no té nom tampoc. Quan ho explico a fora la gent no s’ho creu. Doncs sí és absolutament cert!» Més tard, va fer una anàlisi psicològica de caràcter social per referir-se a la que ella anomenava «gent innocent», hereva de claudicacions que havien generat una diglòssia tal que feia que, per exemple, la seva mateixa mare li digués: «Tu desenganyat, nena, parlar valencià és anar amb espardenyes i parlar en castellà és anat amb sabates.» Mostrava, doncs, com hi havia molta feina a fer al País Valencià perquè si es començava per una situació de desprestigi total de la llengua pròpia, poc es podia fer per aconseguir donar-li embranzida. Finalment, qui va fer la inauguració ofical del curs va ser Josep M. Galofre, l’aleshores regidor de Cultura.
Més enllà d’aquest acte al Centre de Lectura, a Reus hi va tornar en altres ocasions, com en una en què la vaig entrevistar jo mateixa, gràcies a l’enllaç de Carme Andrade. Va venir-hi a fer la presentació del Grup de Dones de Reus per la Independència en una xerrada col·loqui titulada: «La República Catalana amb ulls de dona» –una visita carregada de contundència ideològica, com en la primera ocasió. Va ser el 27 de març a les 8 del vespre al Casal de les Dones. I jo l’entrevistava per al programa radiofònic de LANOVA Ràdio «Vols venir a la meva barca?». Feia poc havia estat nomenada Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en vam parlar, entre d’altres temes.[3] No era la primera vegada que hi conserava, però, ho havia fet prèviament força anys enrere quan en una Fira del Llibre en Català a Barcelona m’hi vaig apropar perquè em signés el seu últim llibre, lectora àvida com era de les seves propostes, amarada de vergonya, per no saber què dir a qui escrivia aquelles pàgines que a mi tant m’apassionaven. Aquest és el record del meu contacte amb ella, a continuació són moltes altres veus les que ens hi apropen de manera íntima i sentida.
Aquest apartat, per tant, inclou diferents paraules de sincer homenatge, paraules íntimes, paraules emocionades, paraules… que es queden curtes per tal d’abastar tot el que Isabel-Clara Simó ens va deixar, però que juntes ens ajuden a tenir més clar tot allò que va fer i ens ha deixat per sempre més. Parlen d’un comiat anunciat, però no per això menys pronunciat, menys lamentat.
Ens quedem això sí, amb la seva energia, amb el seu entusiasme, amb la seva força vital, amb els seus llibres i, ara que en una altra esfera ho hem d’evitar, aquí sí: ens deixem contagiar, orgullosos d’haver-la viscut i de llegir-la, i poder-ho seguir fent a través del seu llegat. Si quan el 7 de novembre de 1995 va inaugurar el curs del Centre de Lectura ella va escriure al Llibre de signatures del Centre i ho va fer, precisament, en clau nacional, agraint la feina feta a l’entitat que l’acollia: «Per al Centre de Lectura de Reus, un dels motors culturals més sòlids dels Països Catalans, tota la meva adhesió i aplaudiment [7.11.95]». Ara, pràcticament 25 anys més tard, som nosaltres els que li podríem retornar l’agraïment amb els mateixos mots.
Gràcies,
Isabel, per tota la teva aportació i per deixar-nos el món una mica més
endreçat. Esperem estar a l’altura del teu mestratge.
[1] Simó, Isabel-Clara (1995): Inauguració oficial del curs 1995/96 [Enregistrament sonor]: «Hi ha guerra lingüística al País Valencià?»: [conferència], 7 de novembre, videoteca del Centre de Lectura.
[2] Segons una consulta feta expressament per a l’article.