La Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 – Barcelona, 2020) va morir a principis d’aquest any. En guardo el record d’una amistat generosa i llarga i el goig d’haver llegit els seus llibres. La tardor del 2013 vam tenir una conversa llarga a la seva casa de l’Ametlla del Vallès, amb una copa de vi de la terra als dits. Tot un matí de xerrera que vaig enregistrar i que no s’ha fet pública en la seva major part, en què parlava del món literari i de les seves obres, de com aconsegueix enganxar-nos amb històries apassionants que ens impliquen i ens atrapen com a lectors. Abans havíem parlat molt i després vam continuar fent-ho. Fins al final. I sobretot vam riure molt, perquè la Isabel era una persona sàvia però sobretot alegre, que feia que estar al seu costat fos genial. Anoto alguns fragments inèdits d’aquella conversa.
Tots els teus llibres tenen una història, li dic. «Sí, però és buscada a posteriori, el primer de tot és el tema, la idea.» Malgrat això, em diu que no és partidària de la literatura d’idees, del llibre ideològic o la novel·la pamflet, com reivindicaven Sartre i els sartrians. Diu que mai no s’ha sentit còmoda amb els grups ideològics que exigeixen disciplina i fidelitat, «jo soc individualista», encara que tingui idees. De vegades se sent estranya en grups de persones amb qui comparteix pensament (feministes, independentistes, etc.) perquè reivindica la llibertat de dissentir, de discutir, no de ser fidel a l’ideari per damunt de tot. I llavors se la miren amb por, com si en discutir estigués traint la causa. No pensa que la literatura hagi de servir per adoctrinar. Crítica, irònica i fins i tot divertida, sí, alliçonadora no, diu.
Explica que la història no ho és tot en un relat, que l’important és la idea, el llenguatge i la tècnica. I li demano com s’ho fa, doncs, per escriure un llibre on el primer que es veu és la història.
T’he dit abans que soc una escriptora dels ulls cap enfora, t’he dit també que no m’agrada l’autobiografia, t’he dit també que la literatura és transgressió, però tot això no contradiu que tu has d’explicar una història, i aquesta història té una lògica interna, i aquesta història ha de ser més o menys emocionant, és a dir que jo crec que una cosa no està barallada amb l’altra. Jo sé que, per exemple, la Virgínia Woolf, abdica de l’argument, i hi té tot el dret, però jo no abdico de l’argument, a mi m’agrada l’argument, a mi em fa vibrar l’argument, a mi m’agrada que passin peripècies. I que hi hagi peripècies per a mi és un dels elements valuosos d’una història, encara que sigui la superfície del riu i no la llera. Això no vol dir que, tot al contrari, admiro el que van intentar d’alguna manera en Henry James, que va ser segurament el primer que ho va intentar, i després tota la generació de la Virgínia Woolf, que diuen: la història que se’n vagi a la merda. Sí, però no! La història forma part de la literatura, i volem narrar, i som àrabs en aquest sentit, que volem contar històries. Que són sempre la mateixa història? Segurament. Que totes les històries ja s’han contat? Segurament que sí. Però això no vol dir que no ens agradi continuar explicant històries.
També té en compte els lectors, «El lector innocent, el que no ve del món de la cultura, el lector que agafa el llibre perquè l’entretingui, mereix tots els respectes, allò que deia Espriu: vull fer companyia, la meva poesia és per fer-vos companyia. No hem de renunciar a això.»
I això ens porta a parlar de l’èxit dels escriptors. L’èxit és alguna cosa que no es perdona. «Quan vaig publicar el llibre Dones, tot l’establishment se’m va tirar a sobre. Per quin motiu? Bé, perquè va tenir un èxit que vaig passar per davant de vendes de tothom.» A tu l’èxit no se t’ha perdonat, li dic.
No se m’ha perdonat i encara dura. Tu parles amb X i et diu, la imbècil de la Simó! Però jo què us he fet? És que mai no us he fet ombra, mai us he criticat, mai he fet una cosa contra vosaltres, però l’èxit aquell de Dones… Va ser aquell llibre, eh? No me l’han perdonat. Ara hi ha una altra generació o ara comencen a parlar bé de Dones, tu creus?
La Isabel-Clara Simó defuig la comoditat de pensament, el sofà intel·lectual. Li agrada la discussió, el debat i, sobretot, confia en els joves que pugen.
Jo estic molt atenta a la nova generació, que estan escrivint i publicant coses molt interessants, coses molt bones de gent de vint anys i de vint-i-cinc. I això és molt esperançador, especialment al País Valencià. Nanos, que bé que esteu fent-ho! I que són molt més bons que ho érem nosaltres quan teníem vint anys, eh? Segurament estan més formats i la llengua l’han mamada més a l’escola que no nosaltres, que hem hagut d’inventar-nos com s’escriu tal cosa, que no ho sabíem.
Li demano què és el que més li agrada de tot el que ha escrit. «Més que novel·les, són algunes pàgines. Tinc algunes pàgines de les quals estic satisfeta, i ara seria molt difícil concretar d’on són, però un llibre sencer del qual estigui molt satisfeta no n’hi ha cap.» Em diu que el més bo encara ho ha d’escriure. Ella escrivia cada dia, i si estava malalta també. I quan estava morint-se, també.
Que la seva determinació i la seva claredat d’idees, la força dels seus llibres, ens facin companyia.