El vint-i-u de novembre una companya i jo mateixa ens traslladem a la Zona Zero de l’Horta Sud de València amb l’encàrrec de recaptar informació al voltant de les xarxes de solidaritat i de la tasca del voluntariat arran de les inundacions de finals d’octubre.
A la Torre ens espera un representant de XAMA, Xarxa d’Ajuda Mútua Alimentària, una entitat de la nostra ciutat que té com a objectiu la lluita contra el malbaratament d’aliments. La persona en qüestió, el Jorge Fernández, gallec de naixement, català d’adopció i internacional en la seva activitat com a voluntari de diverses causes, ens espera amb un gran somriure i amb l’energia necessària per guiar-nos per les diverses entitats i empreses solidàries de la zona, un dels nostres objectius.
La conversa es veu molt sovint interrompuda pel mòbil, entenem per les seves respostes que el Jorge coordina tota la logística de la zona quant a rebuda d’aliments, emmagatzemament, avituallament, cuines solidàries i trasllat als diversos espais on es reparteixen els àpats.
Aquests espais estan gestionats en la seva majoria per dones voluntàries, algunes del mateix lloc, però no totes, com és el cas de la Montse, una cuinera d’Open Arms que ha deixat la seva tasca per ajudar a la cuina de Massanassa durant el temps que faci falta i així ens ho comunica. «Tinc setanta-dos anys i des que em vaig jubilar faig de cuinera voluntària allà on hi ha conflicte.» Ha estat a Calais, a Grècia i ara aquí, a Massanassa. Hi ha altres voluntaris, com l’Ignacio, asturià, va decidir baixar a donar un cop de mà; fa tres setmanes que hi és i encara no té previst plegar. Les llàgrimes afloren i també la indignació, però allò que els empeny i els recompensa són les cares de les persones que venen a recollir els àpats del dia. La cuina està oberta per servir esmorzars, dinars i sopars, per la qual cosa la feina és intensa i permanent.
Després de visitar i parlar amb voluntaris i voluntàries, petits empresaris de la zona i una tècnica de l’Ajuntament, explorem els carrers i l’ambient que es respira a Massanassa, un dels focus més castigats per les inundacions. L’institut fet miques ens obliga a pensar en els més damnificats de tota la catàstrofe: els infants i adolescents que encara no poden assistir a classe, i els que ho fan són acollits per famílies de zones no afectades.
Tornem cap a casa amb una experiència molt colpidora i amb una perspectiva gens optimista pel que fa al paper de les administracions i, per contra, amb els sentiments a flor de pell per haver tingut la possibilitat d’evidenciar una vegada més la gran capacitat solidària de les persones en situacions límit com aquesta, fent realitat l’eslògan que algú ha escrit amb fang en algunes de les parets de la població: «Sols el poble salva el poble».