La mort forma part de la vida, però sempre dol no veure més ni saber-los més actius i receptius a tot allò que la vida depara a aquells que se la mereixen ben vigorosa i entusiasta, la vida; i aquest és el cas del Quim Mallafrè. Per això, per tots els vincles amb la ciutat i amb l’entitat (el Centre de Lectura) aviat vam posar-nos en contacte amb la família i amb un representant de l’àmbit més acadèmic amb qui va estar estretament vinculat (el Dr. Miquel Àngel Pradilla) per junts poder bastir una revista propera i sentida, com el mateix Quim va ser-nos. Com ell es mereixia.
El resultat crec que és evident que surt del cor i que ens n’ofereix una imatge que, tot i que emotiva i vibrant, i que acaba convergint sempre en un Quim encisador, esdevé polièdrica i ferma en tots els àmbits. I és que, sense voluntat de tornar a oferir necrològiques com les que ja en vam poder llegir al voltant del seu decés o d’homenatges posteriors, preteníem apropar-nos-hi amb una altra mirada, més humana, sense obviar els seus diferents perfils. Uns perfils que s’eixamplen amb la complicitat de la família, que ens l’apropa amb diferents fotografies que, si no hi eren, complementen els articles i ens en brinda la faceta, menys o del tot desconeguda, també de poeta i de dibuixant.
I la revista l’hem volguda presentar justament al voltant del moment en què se’n va anar ara farà just un any perquè volem que continuï viu en les nostres memòries i en les nostres lectures i és que ens cal molt aquella seva postura erudita i propera a la vegada i, sobretot, aquell amor ingent per a la seva i la nostra llengua catalana que tant de suport necessita ara, que sembla que l’anem perdent a carretades, i cal que recuperem i escampem aquella estima que ell li tenia per tornar a la llengua l’apreciació de cada mot, la vitalitat en cada registre i la riquesa de cada opció.
I com que la vida ho té, això de la mort a què ens referíem només començar, preparant aquest número se’ns n’ha anat un altre, de reusenc destacat, un que formava part del consell de redacció d’aquesta revista i que hi va ser un ferm col·laborador: l’Antoni Nomen.
Parafrasejant Salvat-Papasseit:
Nosaltres restarem,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Gràcies per allisar-nos el camí i assumint vosaltres responsabilitats, ens feu alhora ser-ho més a nosaltres, de responsables. Esperem no decebre-us.