Això no és més que una vomitada de pensaments que provenen d’una imatge, una imatge de Joan Brossa que evidencia que rere la poesia visual hi ha molt, molt més fins i tot que en un extens poema. I m’he basat en aquesta perquè crec que la és la que millor expressa com combatre la manca de llibertat, tot i que en altres casos també es queixi de l’opressió de què som víctimes.
Així, en aquests moments concrets que estem vivint és quan, potser més que mai, se’ns fa avinent allò de Llibres/Lliures de Joan Brossa; és quan ens adonem de la importància de tot allò que Brossa ens diu amb tant poques lletres. Ara captem, especialment, que és vital saber per tal de fer front a la llibertat individual de les persones, per tal de poder defensar aquesta llibertat quan se’ns coarta, i és quan ens podem preguntar per què, tenint present que la vida s’escola fàcilment, algunes persones decididament, voluntàriament, aposten per la via de la mentida, per la vida de la somnolència ‒altrament dit, estupidesa‒ de la seva gent, per la via de la destrucció dels altres ‒els que no són o no pensen com ells‒… Nosaltres ‒o si més no, el grup en el qual jo m’incloc, que ara ja no és un grup minoritari‒ som aquests altres, els de buscar informació per tal de contrastar els fets, els de la lectura atenta per saber on hi ha escletxes que et permetin fugir de la seva voluntat colonitzadora i subjugadora, els de construir, els de fer pensar, els de fer tirar endavant ‒i no amb passos agegantats tornar a un univers al qual crèiem que la intel·ligència humana, feia inviable el retorn‒…
Em preguntava el perquè d’aquesta decisió per part dels que saben bé què hi ha, però busquen amagar-ho, busquen capgirar el relat dels fets perquè no els agrada i pretenen a través dels seus megàfons comunicatius fer creure la realitat tergiversada o, directament, negar la realitat, a una població que volen mesella, falsament lliure i falsament informada; i la resposta no pot ser altra que la seva descarada voluntat de poder, de vanitat, al preu que sigui, perquè tant s’hi val trepitjar drets humans inqüestionables, inviolables, si la contrapartida és ser davant dels altres; però n’hi ha una altra de contrapartida, que és l’extrema dreta, i l’extrema dreta fa mal a tothom, tant als generadors de consciències crítiques que, malgrat anar contra marea, no temen perdre res perquè no es volen resignar a viure agenollats, com als «petits grans mentiders» i als que no ho són, als seguidors d’aquests «petits grans mentiders», com si no fossin res més que ovelles que no poden/saben pensar i que no fan res més que seguir el seu messies.
El poema visual de Brossa és un crit a obrir l’aixeta, a través dels llibres, de la llibertat, del pensament, del pensament crític, a fer sentir totes les veus, a tenir en compte totes les veus, això és democràcia. Però les veus han de tenir totes el mateix pes i han de ser contrastades per igual, és clar; sinó és trampa, sinó no es pot parlar de democràcia real, sinó hem de parlar d’una altra cosa… d’aquella dictadura que alguns sembla que encara pretenguin viva, però que hauria d’estar totalment anorreada i que ara veiem que no ho està tant, que els cucs que provenen dels nínxols en què es va mig enterrar prenen vida, es cosifiquen, i sense embuts i trepitjant els drets fonamentals s’omplen la boca de qüestions que hem guanyat a còpia de molta suor i, fins i tot, de molta sang.
Així, aquell cartell que Brossa va fer el 1994 amb motiu de la celebració de la 43a edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern ara continua amb tota la seva validesa, amb tota la seva força; com tota l’obra brossiana en general, de fet. Resta, com amb tot, no només assaborir l’obra amb els ulls i amb la reflexió, sinó passar a l’acció: contra la incultura, lectura; llegir, fornir-nos d’aquella intel·ligència que ens ha de permetre lliurar el combat –el de les idees– amb la força que cal; perquè davant la negació, davant la tergiversació, el que cal és l’enteresa de la intel·ligència. Ara que som en l’era de la informació i que tot està a un sol clic, ho tenim més senzill; tot i que també és més senzill que ens prenguin el pèl, si no acotem bé la nostra mirada; per tant, ull agut i ment oberta i ben desperta per fer front a tanta maldat com la que ens envolta. Ho tenim tot a l’abast de la mà. I serem qui vulguem ser, qui decidim ser, i en un moment crucial com el que ens trobem ara és important tenir-ho clar i obrar amb consciència, amb consciència de poble; lluny de la seva consciència egoista i superba; aquella d’anys enrere, com la de l’«Espanya de 1953» del mateix Brossa, que acaba així:
Per força, tal pàtria és un engany.
La sento, no a l’amor enarborada,
Sinó al seu odi a qui li és estrany.[1]
[1] Joan Brossa, Antologia de poemes de revolta (1943-1978), Barcelona, Edicions 62, 2001, p. 43 [1a edició: Els llibres de l’Escorpí/Poesia, 1979].