Portada del llibre de Jordi Coca

Jordi Coca: Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Muro, Ensiola, 2019)

L’any 1971 Jordi Coca va publicar un llibre entrevista, Joan Brossa o el pedestal són les sabates, que aquest 2019 es reedita i aquí en podreu trobar, com a primícia, el pròleg.

Agnès Toda i Bonet

L’any 1971 Jordi Coca va publicar un llibre entrevista que aquest 2019 es reedita perquè han passat moltes coses en aquests prop de 50 anys, però segurament tot ha servit per reposicionar aquell Joan Brossa aleshores poc conegut en l’àmbit literari i cultural català; per tant, rellegir l’obra de Jordi Coca ens pot aportar noves mirades que aleshores ens havien passat per alt. De fet, l’obra ja es va reeditar el 1992 amb un altre títol i amb dues entrevistes noves, que ara també s’hi inclouen: una del 1982 i l’altra del mateix 1992.

Com a gest de gratitud l’autor ens permet publicar en primícia a nostra revista el seu nou pròleg.

Portada del llibre de Jordi Coca

Les cares del dau

Jordi Coca

He dubtat molt abans de decidir quina mena de pròleg havia de dur aquesta reedició de Joan Brossa o el pedestal són les sabates. El llibre, que va aparèixer per primera vegada a l’editorial Pòrtic l’abril de l’any 1971, l’havia començat a preparar a partir de 1969 –és a dir, ara fa mig segle–, quan feia dos anys que coneixia Brossa. Es va reeditar el novembre de 1992 amb el títol Joan Brossa, oblidar i caminar i aleshores, a més de reproduir el text del 1971, contenia dues entrevistes que jo havia fet a Brossa per la revista Serra d’Or, una el desembre de 1982 i l’altra el juliol-agost de 1992. Ara es publica de nou tal com era el 1992, però amb el títol original del 1971, i ho fem així perquè amb els anys he detectat que sovint s’utilitza la referència bibliogràfica del 1992 i no la del 1971, amb l’estranya intenció de preterir la primera edició del llibre.

Tal com he explicat altres vegades en formats diversos (xerrades personals, conferències, articles i fins i tot en algun llibre) vaig conèixer Joan Brossa l’any 1967 a través de Josep Centelles; Centelles es guanyava la vida fent d’administrador d’una gran empresa catalana, però també era amic d’artistes i pintor, i l’any 1951 havia dirigit una de les primeres propostes teatrals de Brossa, La mare màscara (1948). Fer la coneixença d’aquell poeta singular de qui ara es commemora el centenari del naixement, i mantenir-hi l’amistat fins al final de la seva vida va suposar un canvi profund en la meva manera de veure el món.

Dit això, i amb una perspectiva de més de cinquanta anys, em permeto afirmar sense cap petulància que té algun mèrit per part meva, amb l’escassa formació que jo tenia aleshores, haver detectat entre 1967 i 1971 que aquell home baixet i que anava deixat i brut, era un dels escriptors més pulcres, originals i d’expressió més variada de la segona meitat del segle xx. També té el seu mèrit constatar que en aquell període tan curt de temps jo llegís gairebé tot el que Brossa tenia inèdit, que era molt, que em fes una idea suficient del conjunt de la seva obra i pogués confegir el llibre entrevista en què la seva proposta artística apareixia amb tota la seva dimensió de poeta, dramaturg, artista plàstic, i, especialment, d’home agudíssim que tenia unes antenes intel·lectuals extraordinàriament fines per destriar el gra de la palla. I que consti que dic tot això des de la modèstia més absoluta i sabent que el llibre que ara reeditem té un punt de provocació ingènua en les preguntes que feia a Brossa, el qual, tanmateix, les va tolerar amablement perquè entenia que el meu propòsit era explicar el «seu» punt de vista.

En el moment de conèixer Brossa jo tenia vint anys, i, gairebé miraculosament i a través seu, també vaig entrar en contacte amb Antoni Tàpies i la seva esposa Teresa Barba, amb Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, Anna Rizzi, Carles Santos, Lluís Riera, Arnau Puig, i, per extensió, amb Joan Ponç i tot de creadors que cadascú a la seva manera m’obrien a les diferents perspectives del segle xx. Inicialment m’havien fascinat el petit llibre Em va fer Joan Brossa, el pròleg genial de João Cabral de Melo, el llibre de bibliòfils que havien fet Tàpies i Brossa titulat Novel·la i que vaig veure a casa de Josep Centelles, la finíssima intuïció en matèries artístiques de Brossa que ja he dit, i la personalitat lúcida i incorruptible del poeta. En aquest sentit, m’agrada recordar que Àngel Carmona també confessava l’any 1972 que quan vint anys abans va conèixer Brossa, el va trobar un «tipus estrambòtic, voltat d’uns pintors inspirats per ell i tan boigs com ell».[1] I afegeix: «Brossa i els seus eren figures pintoresques que arrengleràvem al costat d’espècimens com el Gran Gilbert i Mary Alda.» Però tot seguit Carmona admet que després de tractar-lo personalment, quedà colpit «per la seva intel·ligència, per la seva embranzida com a guerriller de la cultura, per la seva integritat en la defensa d’uns principis». Aquesta força personal de Brossa, la seva integritat i la dedicació tossuda i constant a allò que li interessava, són en bona mesura la clau de moltes aproximacions posteriors a la seva obra. Pere Portabella també ho insinua al mateix número de la revista Estudis Escènics, i ho fa igualment Alexandre Cirici-Pellicer referint-se al «seu poder personal d’irradiació».

Malgrat tot això que ara rememoro, jo sempre he afirmat que no soc un expert en Brossa i que la intenció d’aquestes pàgines –que si no m’erro conserven la frescor original i en bona mesura la seva utilitat– era únicament mostrar una obra formalment molt rica i de temàtiques diverses, profundament coherent, i que a mi em semblava única en les literatures que coneixia. Efectivament, no trobava aleshores ni he trobat després, cap altre autor que ofereixi una tan variada proposta poètica estricta, una dramatúrgia que sigui equivalent a la Poesia escènica, i l’esclat plàstic que engloba tant la poesia visual com els poemes objecte, el cartellisme, i, entre d’altres aspectes, abundants intervencions en l’urbanisme i l’arquitectura. Avui tot això pot semblar obvi, però no ho era gens entre el 1967 i el 1971, bàsicament perquè abans d’aparèixer Poesia rasa[2] amb el pròleg de Manuel Sacristán, ja hem dit que Brossa era un autor gairebé inèdit, desconegut i fàcilment ridiculitzable.

Efectivament, tot i que la seva producció poètica es trobava molt avançada i que el cicle teatral Poesia escènica  ja estava pràcticament conclòs, Brossa només havia publicat els sonets del llibret Sonets de Caruixa, del qual João Cabral de Melo n’havia fet una edició privada; alguns poemes del llibre Romancets del dragolí, apareguts a la revista Dau al Set; els llibres Em va fer Joan Brossa, Poemes civils  i El saltamartí; una edició clandestina feta pel PSUC de Mataró de Des d’un got d’aigua fins al petroli; el Quadern de poemes, que contenia cinc poemes visuals, i el volum de poesia visual Poemes per a una oda, a més dels textos editats a les revistes Algol i Dau al Set,[3] dos volums dedicats al seu teatre i els llibres fets en col·laboració amb diversos artistes plàstics.[4] Vista la immensa producció brossiana que va aflorar amb posterioritat al 1970, potser aquesta obra publicada era poc significativa,[5] però jo sempre he cregut que en el panorama d’aquell moment era suficient per desvetllar un cert interès que ens dugués a l’obra inèdita. Però les coses no van anar així i fins al 1971 Brossa va continuar al marge del món editorial, de les antologies, de les bibliografies i de les referències crítiques i universitàries. I aquesta situació va durar molts anys.

Tret del cercle més íntim, que el coneixia i l’admirava, aleshores Brossa era vist com un epígon de l’avantguardisme foixià i un company de viatge d’alguns artistes plàstics els interessos dels quals durant uns anys havien quallat a l’entorn de la revista Dau al Set. Però no se sabia com relacionar els Sonets de Caruixa amb el despullament dels Poemes civils, per exemple, i gairebé ningú no es va adonar que, com ja assenyalava Pere Gimferrer el 1973, «la comesa fonamental de la poesia brossiana ha estat, en darrer terme, la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables». A aquesta apreciació, que procedeix del pròleg que Cabral de Melo va fer al llibre Em va fer Joan Brossa, Gimferrer hi afegia: «la incorporació de l’avantguardisme a una temàtica connexa amb la realitat no hi és cap contradicció de termes».[6] Però en el panorama de la poesia catalana dels anys quaranta i cinquanta, sota el mestratge excloent de Riba i amb la direcció de la vida literària catalana dels primers anys seixanta en mans dels defensors de la «poesia social» i del «realisme històric», amb Espriu com a notari de la desfeta del país, Brossa ho tenia molt difícil.

Diguem-ho clar: fins que Manuel Sacristán va fer un signe de bona acollida des del marxisme, Brossa únicament era reivindicat per aquell primer grup minoritari de fidels i per alguns altres noms a tenir en compte com ara Frederic Roda i Ricard Salvat, que van estrenar obres seves a l’ADB i a l’EADAG. De fet, i malgrat alguna ressenya respectuosa com ara les que va fer Juli Coll a la revista Destino,[7] pràcticament ningú no apreciava l’obra de Brossa,[8] i encara s’avaluava menys la unitat de la seva producció, una producció en què teatre, poesia escrita o visual, cinema, objectes i prosa, no poden ser veritablement entesos si es consideren separadament. És en aquest sentit que em refereixo a les cares del dau en el títol d’aquesta presentació.

Amb el pròleg de Sacristán –i poc o molt potser també hi va contribuir aquest llibre meu l’any 1971– s’iniciava el descobriment editorial i crític de Joan Brossa que, en un primer moment, va tendir a ser considerat com un poeta hermètic i neosurrealista, proper al teatre de l’absurd pel que feia al teatre, i el lema del qual proclamava que la màgia era «més real que el real».[9] Malgrat tot, Sacristán ja havia assenyalat que hi havia una «història de la poesia de Brossa», cosa que posteriorment també van indicar Pere Gimferrer i Glòria Bordons. Tot i això, com ens recordava Arthur Terry, inicialment Poesia Rasa –sis-centes pàgines de poesia que només van del 1943 al 1959– va reduir la majoria dels crítics al silenci o a la repetició. Tanmateix, és innegable que es començava a forjar una imatge pública, poètica, teatral i plàstica de Joan Brossa, en part també gràcies al suport que li van donar els joves del grup Llibres del Mall (Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal, Xavier Bru de Sala, Joan Tarrida…).

El pas següent va ser que Brossa aparegués a les antologies, a les referències crítiques i bibliogràfiques i que es comencés a projectar un perfil de poeta «diferent» i, amb els anys, qui fins aleshores havia estat ignorat i en el millor dels casos adjectivat d’elitista i de poc social, esdevenia un dels creadors més directament implicats en la vida cultural de Catalunya. En un cert sentit, doncs, es rectificava l’error comès fins a començaments dels anys setanta, però encara està per escriure la història de la poesia i del teatre catalans a la llum de l’existència real del corpus brossià, estigués o no publicat.

El llibre del 1971, i per tant aquest també, contenia una mena d’antologia de textos de Brossa –poemes, proses, textos dramàtics, poemes visuals…– que en el seu moment van resultar sorprenents per l’originalitat radical que tenien; vegeu, per exemple, l’obra de teatre Sord-mut, de l’any 1947, i la diversitat formal de les aportacions poètiques que mostràvem. El propòsit, ja s’ha dit, era ajudar a difondre una imatge el més completa possible de Joan Brossa i, en aquest sentit, s’hi assenyalava que la poètica brossiana tenia, des del primer moment, quatre grans orígens: el reconeixement d’una certa cultura menestral; la fascinació pels trucs fregolians, la màgia i els efectes teatrals tradicionals; el reconeixement del paper clau i indefugible que han jugat la modernitat del segle xix i les avantguardes del segle xx, i, finalment, el descobriment d’una clara consciència social compatible amb l’avantguarda que es manifesta l’any 1951 a través de João Cabral de Melo.

Avui, algunes d’aquestes característiques ja no ens poden sorprendre tant com el 1971, i és evident que la imatge artística de Joan Brossa ha evolucionat del desconeixement gairebé complet a una popularitat que, en certs aspectes, ha esdevingut reduccionista i en d’altres s’ha magnificat. Per dir-ho d’una manera que segurament a ell li agradaria, avui no totes les cares del seu dau artístic tenen la mateixa importància… La seva obra poètica escrita és poc llegida i encara incòmoda, l’obra diguem-ne objectual i plàstica o visual domina per damunt de qualsevol altre aspecte. Per exemple, quan es parla de la seva Poesia Escènica sovint s’entén que la producció dramàtica brossiana es decanta majoritàriament cap el que ell mateix anomenava el teatre irregular o les accions espectacles, i especialment cap a formes properes al music-hall. Això, que no és en absolut cert, va en detriment del cos central del seu teatre, en què Brossa buscava de provar la resistència de les formes dramàtiques tradicionals, i situa l’autor en un territori gairebé pintoresc tot obviant referents a què ell mateix ens remetia tossudament, com per exemple la proximitat a determinats plantejaments propers a Meierhold.

En qualsevol cas, si reeditem aquest llibre, és gràcies a Guillem Frontera i Miquel Campaner de l’editorial Ensiola, i a Manuel Guerrero, comissari del Centenari Brossa, segons el qual l’aportació que fèiem el 1971 amb aquella publicació encara és útil i ha esdevingut essencial per entendre com ha evolucionat la recepció de l’enyorat Joan Brossa. 


[1]. Àngel Carmona, «El meu Joan Brossa»; Jaume Fuster, «L’aportació cinematogràfica de Joan Brossa. Una conversa amb Pere Portabella»; Alexandre Cirici-Pellicer, «La poesia visual de Joan Brossa. Suscitador de la segona avantguarda pictòrica», Estudios Escénicos núm. 16, Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1972.

[2]. Joan Brossa, Poesia rasa. Presentació de Manuel Sacristán, Barcelona, Edicions Ariel. Col·lecció Cinc d’Oros, 1970.

[3]. Joan Brossa, Sonets de Caruixa, Barcelona, Ed. Cobalto, 1950. «Romancets del dragolí», Dau al set 1950 i 1953. Em va fer Joan Brossa. Pròleg de João Cabral de Melo, Barcelona, Ed. Cobalto, 1951. Poemes civils, Barcelona, Ed. RM, 1961. Or i sal, Barcelona, Quaderns de Teatre ADB núm. 13, Editorial Proa, 1963. Teatre de… (La jugada, La Xarxa, Aquí al bosc, Gran guinyol), Barcelona, Editorial RM, 1964. El saltamartí, Barcelona, Ed. Ocnos. Llibres de Sinera, 1969. Quadern de poemes (poesia visuals), Barcelona, Ariel, 1969. Poemes per a una oda (poesia visual), Barcelona, Ed. Saltar i parar, 1970. Des d’un got d’aigua fins al petroli, PSUC de Mataró, edició clandestina anterior a 1971. Poesia escènica, 6 volums. Introducció de Xavier Fàbregas, Barcelona, Edicions 62, Col·lecció Clàssics Catalans del segle xx, a partir de 1973.

[4]. Fins a l’any 1971 Brossa havia col·laborat en un llibre amb Joan Ponç, Parafaragamus, editat l’any 1950 per Enric Tormo, un llibre en el qual van col·laborar Joan Miró, Antoni Tàpies, Moisès Villèlia i J. M. Mestres Quadreny:  Cop de poma, Barcelona, Ed. RM, 1963, i en quatre llibres amb Antoni Tàpies: El pa a la barca, Barcelona, Sala Gaspar, 1963; Novel·la, Barceona, Sala Gaspar, 1965; Frègoli, Barcelona, Sala Gaspar, 1969; Nocturn matinal, Barcelona, Ed. Polígrafa SA, 1970.

[5]. Així ho apunta Arthur Terry a Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau, Barcelona, Edicions 62, Llibres a l’abast núm. 264, 1991. Terry hi diu, referint-se a la primera obra publicada de Brossa, que era «d’una senzillesa tan extrema que, amb tot el que tenia d’extraordinari, a penes semblaven indicar l’obra d’un gran poeta».

[6]. Pere Gimferrer, Temes i procediments en la poesia de Joan Brossa. Guia de literatura catalana contemporània, Barcelona, Edicions 62, 1973.

[7]. Juli Coll, Destino núm. 731, Barcelona, 11 d’agost de 1951, i núm. 751, Barcelona, 19 de desembre de 1951.

[8]. Hi ha una consideració en aquest sentit a la introducció que Glòria Bordons fa al seu estudi Introducció a la poesia de Joan Brossa, Barcelona, Edicions 62, Llibres a l’Abast núm. 235, 1988. Pel que fa al teatre, vegeu Eduard Planas, Postes en escena entorn a l’obra poètica de Joan Brossa (1947-1992). Tesi de Llicenciatura dirigida per Ricard Salvat, Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d’Història de l’Art, gener de 1993.

[9]. João Cabral de Melo, pròleg a Em va fer Joan Brossa.