Brossa 100 Brossa

Què pot oferir-nos una monja que ens trobem al mig de la calçada caminant decididament, si sabem que està contagiada pel llegat de Joan Brossa? Les sorpreses aniran apareixent a cada pas i ens captivaran per la seva màgia espectacularitat.

Hi haurà una monja, al mig de la calçada, que caminarà decidida. Portarà ulleres de sol malgrat que el cel estarà tapat. Passarà un gat i se la mirarà. Ella li traurà la llengua i el gat sortirà corrents. El carrer, que serà llarg, molt llarg, no s’acabarà mai. A banda i banda, tot seran magatzems que en un altre temps havien estat fàbriques grises i avorrides i explotadores. Ara seran destil·ladores clandestines de ratafia o tallers on es confeccionen maniquins que els falta un braç o una cama o un peu. Tot això, la monja que caminarà decidida pel mig de la calçada, només s’ho podrà imaginar. En el moment just en què s’aturarà i mirarà al seu voltant, hi haurà una gramola que començarà a fer sonar l’obertura del Tannhäuser.

La monja somriurà, es traurà les ulleres de sol i les llençarà contra una de les parets de maó vermell. Hi haurà una pintada feta amb esprai de color groc: «No em preguntis si pots venir; tu, vine». Les ulleres hi petaran una vegada, i una altra, i una altra, i una vegada més. «No em preguntis si pots venir; tu, vine» i després les ulleres i els vidres i les barnilles que s’esmicolaran cadascuna de les vegades. De mica en mica, la monja, s’arromangarà l’hàbit. Portarà unes mitges de dos colors. Fúcsia per la cama dreta. Verd festuc per la cama esquerra. Dues lligacames dels mateixos colors.

En una de les lligacames, la monja, hi portarà un guix de color blau. Ens el mostrarà, de pressa s’ajupirà i dibuixarà una xarranca damunt l’asfalt. Se la mirarà satisfeta. Estarà numerada de l’u al set. Llançarà el guix a la primera casella, on hi haurà el primer número, saltarà per damunt de la casella on hi haurà el guix, a peu coixet, i en el moment que trepitjarà la casella del dos, l’hàbit canviarà automàticament per l’abillament d’un mandarí. La monja ens mostrarà les cuixes, encara portarà les mitges virolades; ara, però, a les lligacames, hi haurà dues baralles de cartes. De pressa, la monja, se’n farà dos vanos amb cadascuna de les baralles. N’agafarà un amb cada mà. Es ventarà una mica i d’entre les cartes, sortiran tot de coloms blancs que s’envolaran i cobriran tot el cel.

La monja continuarà saltant a peu coixet. Aterrarà damunt el tres. El vestit de mandarí canviarà automàticament per un frac. Barret de copa. Un antifaç. La monja es llevarà el capell. De dins en traurà un paquet de la pastisseria Foix de Sarrià. En obrir-lo (el paquet estarà lligat amb un cordill amb purpurina) hi haurà una raqueta de tenis amb un pot de pilotes. La monja farà sortir les pilotes del pot i les jugarà contra la paret. En el moment que les pilotes tocaran el maó vermell, s’esmicolaran en milions de petits papers de confeti. La monja repetirà exactament la mateixa operació cinc vegades. Després, desarà la raqueta dins el barret, es traurà l’antifaç, farà una llarga reverència i el desarà dins del barret. A la gramola hi sonarà l’obertura de Lohengrin.

Tornarà a saltar. El quatre. El frac s’anirà esfilagarsant. No arribarem a veure la monja mai nua del tot, però. S’enfosquirà i després, tot el seu cos, es tornarà d’un vermell intens, tant, que a vegades es confondrà amb les parets. Li començaran a sortir tot d’ulls per totes bandes. Tot el cos de la monja borbollejarà en centenars, en milers, d’ulls que li aniran saltant fins a terra i es desfaran. Tot i que el cos de la monja estarà completament cobert d’ulls que es precipitaran, li veurem a la cara una expressió de felicitat. Somriurà amb els seus, d’ulls, aclucats. Hi haurà un moment que el borbolleig d’ulls s’aturarà i ella obrirà els seus i veurem que només són dues conques buides. La monja es posarà a cantar, més que cantar, bramarà «La noia d’Ipanema» amb un perfecte portuguès.

Extenuada, de mica en mica, recuperarà l’alè. Saltarà al cinc. En tocar terra, quedarà vestida de Marylin Monroe, després els vestits canviaran molt de pressa: Fidel Castro, Carme Ruscalleda, Al Capone, Lola Flores, Gabriel Ferrater, Hannah Arendt, El Zorro, Eva Perón, Batman, Judy Garland, Groucho Marx, Marta Ferrussola fins a transformar-se en un policia antiavalots amb una porra al cinturó. Llavors tot es tornarà fosc i només un focus zenital la il·luminarà. Anirà descalça i de mica en mica, dels peus li començaran a sortir tot de fulls de diari que aniran cobrint el terra, tot menys la xarranca. La foscor s’anirà desfent a poc a poc; dalt el cel, els coloms d’abans, començaran a defecar petits pianos que adquiriran la mida normal en tocar terra i, alguns, a estavellar-se contra els fulls de diari al ritme de la cançó «Baixant de la font del gat».

La monja vestida encara de policia, saltarà al sis. Buscarà els pianos que encara no s’han esberlat i els començarà a atonyinar de manera metòdica amb la porra. Ho farà fins a destruir-los. Satisfeta de la seva feina es desvestirà de policia. Nua, començarà a treure les cordes dels pianos trencats i se les anirà enredant per tot el cos de manera coqueta, molt lentament, fins a fer-se’n un vestit que primer pensarem que és de nit, però que anirem veient que es tracta, una altra vegada, del mateix hàbit que portava al principi. Sonarà Parsifal.

Vestida amb l’hàbit, la monja saltarà al set. Observarà amb deteniment l’escampall de diaris. Els pianos destruïts s’aniran fonent lentament en una massa informe que s’anirà perfilant: els pianos es faran balancí. D’aquells antics. La monja el farà gronxar una mica. S’hi asseurà i tornarà a gronxar-s’hi. Tornarà a aixecar-se a poc a poc l’hàbit. Ara no portarà mitges, només les cames depilades i guixades amb retolador negre amb tot de lletres «A» de diferents mides i estils. Quedarà asseguda amb l’hàbit a l’altura de les cuixes. Les lletres «A» prendran vida i sortiran volant com si fossin papallones. La monja tornarà a ocultar-se les cames. S’aturarà la música. Es farà fosc del tot.