El confinament i el Centre de Lectura. Apunts personals

 |   |  Twitter

«1918, 8 de març.- Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat.»

2020, 13 de març, divendres.- Com que hi ha tanta amenaça de contagi de la COVID-19, hem hagut de tancar el Centre de Lectura.

Aquesta és, parafrasejant les primeres paraules del Quadern gris de Josep Pla, la manera més precisa de començar l’evocació del que es va anar succeint arran de les ordres dimanades de les autoritats governatives i dels responsables de sanitat, ensenyament, cultura, etc. etc. per fer front a la pandèmia que ja s’instal·lava a casa nostra. Perquè, de sobte, tot es va precipitar, i el parell o tres de dies de què havíem previst que disposàvem per tal de preparar-nos per resistir, d’una forma assenyada i assumible, un confinament que s’anunciava amb una data de termini relativament suportable es van reduir a menys d’un. El dimecres, 11 de març al vespre, el Centre de Lectura, seguint les indicacions convenients –i tenint notícia que, si es tancaven les escoles i les biblioteques, seria a partir del proper dilluns– emetia un comunicat que volia transmetre calma als socis, als treballadors i a tothom qui estigués vinculat a l’entitat. Els responsables del seu funcionament havíem acordat que, l’endemà a la tarda, faríem una nova valoració de l’statu quo i una planificació de les mesures d’actuació. Però el dijous 12 de març, a mig matí, havent acabat de pujar pel grau de Latrencanous –tot un presagi que aleshores no vaig saber interpretar–, rebia per WhatsApp la notificació que s’avançava el tancament de les escoles a l’endemà mateix: divendres.

Llavors tot esdevé més que peremptori… en un escenari inèdit, insòlit, només concebible en una distopia. A més del tancament immediat de centres educatius, culturals, esportius… el govern proposa mesures socials i laborals ràpides, potser no del tot madurades i, per tant, susceptibles d’interpretacions ambigües –ERTOs, teletreball, ajornament de pagament d’impostos–, però que cal decidir i aplicar a cuitacorrents per evitar mals pitjors.

Al Centre, malgrat la voluntat de no perdre els estreps, nervis, molts nervis i molta tensió. Llàgrimes. Paraules que després voldrem no haver dit i que procurarem esborrar amb comprensió, intentant entendre l’altre. I la colpidora sensació que el coronavirus, a més de ser perjudicial per a la salut, seria causant de molts maldecaps anímics i desassossecs emocionals si no li plantàvem cara.

El divendres 13 de març començàvem a intuir la magnitud del drama, però ens aferràvem a una escletxa d’esperança: potser estaríem de sort i el confinament només duraria els quinze dies que ens havien mig promès. El dissabte, quan es declarava l’estat d’alarma anunciat el dia anterior –amb el corresponent decret de tancament d’establiments de diversa índole–, tothom anava assumint que aprofitaria «aquests dies» per fer allò que el dia a dia no ens permetia; al capdavall, pensàvem, dues setmanes tancats a casa no són de tan mal suportar, en ple mes de març, que no fa gaire bon temps.

Però el dilluns, tercer dia de confinament, percebem que hi ha molta gent atabalada i preocupada, amb un futur immediat del tot incert. Els serveis públics estan col·lapsats i l’aparent control inicial de la situació no és tan estable com ens volíem creure.

Aviat sabrem que els quinze dies s’allargaran un parell de setmanes més; de fet, ho sospitàvem, ho temíem, ho havíem intuït des del principi… i ara no fèiem res més que ratificar-ho. Se’ns capgirava qualsevol plantejament apriorístic de bones perspectives i calia començar a prendre consciència que això –el confinament, l’estat d’alarma, el virus– podia anar per llarg. Aquestes notícies, tan evidents, fan de mal pair. Comencem a entreveure que la nostra quotidianitat –la de tothom, en el context que sigui– trigarà a ser com era, i la comencem a enyorar. No pretenc incloure tothom en aquestes percepcions, per descomptat: sé prou bé que hi ha gent que, de tot plegat, n’ha fet una lectura positiva i que ha procurat un gir favorable en la seva vida; em limito a transmetre, des del meu punt de vista personal, les vivències, les sensacions, d’aquestes setmanes de confinament en relació amb la gent del Centre, sobretot amb els seus empleats. No aportaré, doncs, dades concretes del que vam fer i del que no vam fer, dels errors i dels encerts, de com es va actuar i amb quin criteri, de quan i com vam començar a recuperar el treball i els serveis presencials; perquè aquestes dades, objectives i detallades –debatudes i acordades o desestimades–, estan recollides a les corresponents actes del Consell Directiu i, també, a la de l’Assemblea General de Socis del proppassat 26 de juny.

De fet, del que m’agradaria que quedés constància és de la capacitat de reacció de la nostra gent davant un escenari del tot imprevist –ni que pogués haver estat advertit: la teoria sol ser  generalista, per contra, la praxi discrimina i distingeix–, tant per la dimensió temporal sense termini immediat com pels recursos i les condicions a l’abast. Perquè, si m’hi poso a pensar, resulta ingent la quantitat de missatges, trucades i videoconferències que ens vam creuar, que ens van servir per afrontar unes quantes pròrrogues d’estat d’alarma, dies i dies de no poder veure’ns de debò, moments en què la situació d’impotència se’ns feia molt feixuga, quan t’adonaves que tot allò tan senzill s’embolicava com mai, que hi havia qui encara no havia rebut la prestació d’atur temporal… I sort que sempre, algú o altre, oportunament, ho capgirava i hi donava el to positiu, hi veia una solució alternativa o, si més no, ho procurava.

Vam fer grups de WhatsApp –segons els temes a tractar–, activitats diverses a través de les xarxes, reunions i més reunions virtuals –tanta intangibilitat, no ho puc evitar, m’exaspera–, però també sumàvem cancel·lacions i ajornaments d’activitats, de classes, de tallers… Com acabaríem el curs? Massa preguntes i poques respostes.

Perquè ara és relativament fàcil de dir, però a mi em fa feredat recordar-ho: vam estar set setmanes confinats, tancats a casa, i no vam albirar la llum fins a la primeria de maig, amb sortides pautades segons l’edat i la vulnerabilitat. A la novena setmana, el dilluns 11 de maig, entràvem a la fase 1 de la desescalada –o progressiu retorn a la (a)normalitat–: una alenada d’aire frescal, tanmateix. Hauríem de reprendre –en altres condicions, estranyes, inusuals– les relacions i les maneres que havíem hagut d’arraconar a mitjan març… En teníem ganes i, alhora, ens generava un cert respecte. Hi hauria una sèrie d’objectes i de comportaments que s’instal·larien a la nostra vida per una bona temporada: guardeu les distàncies, poseu-vos la mascareta, utilitzeu el gel hidroalcohòlic, limiteu els aforaments… Una llista de nous hàbits que calia memoritzar i aplicar, si és que volíem recuperar a poc a poc l’activitat del Centre.

Encara avui, a mitjan agost, quan estic acabant d’escriure aquest article, la situació és fràgil, incerta i molts projectes estan agafats amb pinces. Però no ens volem rendir ni caure en la basarda: hem reprès la vida de l’entitat dins de les possibilitats permeses, amb les prevencions corresponents, i gosem parlar d’un futur a curt termini –ni que massa sovint un cuquet interior ens alerti que «ves a saber si…»

Tot amb tot, només em resta manifestar el meu convenciment que el que hàgim pogut treure de bo d’aquesta experiència no ho devem pas al virus, no, sinó a la resistència i a la fermesa del personal del Centre de Lectura –de l’administració, de les escoles, del servei de manteniment i neteja, de consergeria, de comunicació, de la biblioteca. És com haver pujat per Latrencanous amb ells, compartint la corda i les mans que s’aferren a les roques i a les branques, amb coratge, amb ànims; i amb la satisfacció d’haver assolit la fita malgrat les inevitables esgarrinxades.