Qui era Verdés i Juncadella? Un comediant? Un escriptor?

 |   |  Twitter

A l’inici dels anys 70 una colla de lletraferits joves i alguns estudiants universitaris, s’aplegaven al voltant del mestratge d’un professor recent arribat de la universitat anglesa, en Joaquim Molas. Les classes es feien a l’Institut d’Estudis Catalans, aixoplugat a la seu d’Òmnium Cultural, al palau Dalmases. La influència d’en Joaquim Molas anava més enllà de les pròpies aules i, en certa manera, definia una forma de llegir la literatura i també d’escriure-la. Entre els alumnes hi havia gent ben diversa, escriptores com la Montserrat Roig, estudiants que després esdevindrien professors universitaris com Manuel Jorba, Jordi Castellanos, Rosa Cabré i Eva Serra, o altres, més endavant, editors com Carles-Jordi Guardiola, crítics teatrals com Xavier Fàbregas i dramaturgs com Josep Maria Benet i Jornet.  Tots els alumnes rebien el nom de «moletes», la qual cosa per si mateixa ja assenyala no sols la influència del mestre sinó també l’estreta relació que s’establia entre els deixebles.

De la mà de la Rosa Cabré, vaig assistir a algunes classes i, –en aquell moment– adelerats per trobar originals per a la Revista del Centre de Lectura, vaig aprofitar l’ocasió per demanar la col·laboració d’alguns dels «moletes», i un dels primers que va respondre amb entusiasme fou en Benet i Jornet. Després d’alguna conversa vam pactar que la seva col·laboració s’orientaria a fer comentaris sobre literatura, sense adscriure’s a un tema en concret. Va posar com a condició que no signaria amb el seu nom, sinó amb el segon cognom del pare i la mare, Verdés i Juncadella, i que el títol seria «Acotacions a la mandra». En Benet i Jornet era molt complidor. Sempre podíem comptar amb la seva acotació a la mandra, i això tranquil·litzava –i molt– al director de la Revista del Centre de Lectura, Xavier Amorós, i el redactor en cap, en Claudi Arnavat,  sempre preocupats per tenir suficients i bones col·laboracions.

Encara que en aquell temps ens vèiem sovint amb el Papitu –el nom familiar de Josep Maria Benet i Jornet–, també ens escrivíem i molt, en especial quan jo vivia fora de Barcelona, sigui a Reus o Anglaterra. Ara les seves cartes ens poden ajudar a entendre el perquè del pseudònim, i de les vicissituds que suposava amagar-se sota un nom fictici.

Des de la primera, sovint, les seves acotacions provocaven un viu debat entre els redactors, i que el Benet i Jornet signés amb pseudònim no agradava a tothom, i si més no, era un neguit afegit als que ja teníem. Perquè no només ens censuraven les autoritats franquistes. Ens havíem acostumat –sense voler– a autocensurar-nos. I en posaré un exemple.

En una ocasió li vam demanar un text sobre el Gabriel Ferrater. Tots nosaltres teníem un marcat interès per l’obra del poeta reusenc –era un dels nostres referents literaris–, i fèiem mans i mànigues per parlar d’ell i de la seva obra. Sense anar més lluny, el Lluís Pasqual li havia fet una bona entrevista, una entrevista que quan la publicàrem tingué un cert ressò. (Toquem de peus a terra, en aquell temps el soroll literari era molt limitat, només satisfeia o incomodava els membres d’algunes capelletes. Potser encara ho és ara.) Seguim.  El Papitu em va dir que sí, que el faria però em va advertir. «Procuraré fotre una acotació sobre el Ferrater però honestament conec poc (profundament)  la seva obra i personalment hi vaig parlar d’esquitllentes un parell o tres de vegades. De tota manera, era una mala bèstia, escandalitzadora tal com la seva alta humanitat mereix, però em veig capaç d’escriure-la. El recordo covard, borratxo, impotent… Què et sembla? T’atreveixes que ho intenti? Tinc la pretensió de creure que un paper així, si ell aixequés l’ull l’agrairia» (carta del 17/I/74 ).

Un parell de mesos més tard m’escriu de nou. «Aquí tens l’acotació d’en Ferrater. És que en tenia un primer esborrany i no el trobava. Suposo que és impublicable. Llàstima, hi he treballat una bona estona i ell potser es divertiria» (19/III/74). Immediatament, i després d’una primera conversa amb en Xavier Amorós, li vaig dir que sí, no la podíem publicar. La resposta d’ell no es va fa esperar. «Potser si trèiem el que va després del “tant se val”, és a dir, el final dels tres paràgrafs de l’acotació ferrateriana, passaria? Vull dir treure exactament “era un borratxo” “era un covard” “era un impotent”. Acaba, doncs, aquest paràgraf amb el “tant se val” però el “tant se val” deixar-lo. Què et sembla? O tot i així encara és massa fort?» (23/III/74). De nou, ens vam reunir amb el Comitè de Redacció i, malgrat defensar-ne la publicació, no hi havia un vistiplau unànime. Se’m va dir de proposar-li que signés l’article amb noms i cognoms. En Benet i Jornet, en saber-ho, em va escriure de nou. «Ramon, m’acabo de llegir la teva carta  i m’acabo de rellegir de nou l’acotació a la mandra d’en Ferrater. Jo de posar el nom, t’asseguro que no en tinc gens de por. Al contrari. Em diverteix molt signar aquest paper amb el meu nom. Així, clar, trenco el joc del Verdés Juncadella. No és per tant la por de signar aquest paper, és el dubte de si trencar una convenció general adoptada per a la secció. Treure això de borratxo, covard i impotent, doncs, i signar Verdés i Juncadella? No ho sé pas. En fi, em penso que no hauria de fer passar aquest fet concret davant de la convenció general adoptada, però fem-la passar. Si l’Amorós li va bé, d’acord, signa-ho Josep M Benet i Jornet i que surti l’acotació sencera. Tinc més esperit d’aventura del que aparento, i si signava Verdés i Juncadella no era per por; era, a fi de comptes, també, per esperit d’aventura. Bé, ara m’estic deixant massa collonut i, ai, no n’hi ha per tant. De fet, saps, estic content que l’Amorós sàpiga que el Verdés i Juncadella sóc jo. A fi de comptes ell és el responsable de la revista i ha de saber amb qui juga. Cada cosa al seu lloc» (28/III/74). Aquests paràgrafs extrets de les cartes que el Papitu m’enviava evidencien el to provocatiu d’alguns dels seus articles, com ell els defensava, i com en justificava el pseudònim.

Uns dies més tard, donem per tancat el debat. «Doncs vinga, fora les parauletes aquestes i tots més tranquils […]. Això sí, fes que signi, com sempre, com és normal, en Verdés i Juncadella qui signi l’acotació. Et sembla bé?» (1/IV/74).

En Benet i Jornet en les seves acotacions tractà de temes ben diversos. Des de la manca de col·leccions de teatre, de les característiques de la jove poesia, de Pere Gimferrer, d’en Bertrana… Algunes d’elles van generar molta polèmica (en el petit cercle lletraferit de Catalunya). Potser la més remarcable, fou l’emprenyada del Joan Fuster davant de l’acotació on, en Verdés i Juncadella,  comentava –amb esperit crític i càustic– la Història de la Literatura Catalana de l’autor valencià. De fet, deia que no era una història sinó un llibre d’opinió sense cap metodologia que permetés titllar l’obra d’història de res. En Fuster feu mans i mànigues per saber qui era l’autor que havia gosat criticar-lo d’aquella manera. No era un desconegut, comentava. Va sospitar que era algun «moletes» que no donava la cara, però mai en va estar segur del tot. Perquè com ell bé deia, el nom sonava a pseudònim, però de qui. Tampoc en Molas sabia qui era el Verdés i Juncadella, només ho imaginava.

Guardar el secret formava part del joc. Avui no tenim cap mena d’inconvenient a explicar-l’ho. Com en tots els jocs, explicar-ne els secrets també forma part de l’aventura.  I a ell, el Papitu, les aventures també el divertien. Com la desaparició de Wendy.