Construint moments
Agustina Sobrino
No ens podrem tornar a banyar més al mateix riu…
Judit Robert
(Heràclit)
Era cap a meitats de febrer que vaig anar amb les amigues a Barcelona a veure l’exposició de Caixa Fòrum, «Òpera, passió, poder i política». Quina passada! Vestits originals de les estrenes, decorats, attrezzo de les primeres representacions, tot plegat com un viatge pel passat i el present, així com també una bona perspectiva de futur en pensar que les obres d’art no tenen data de caducitat. Hi havia una gentada a cada sector, tot i que l’exposició estava oberta des del setembre i ja eren els últims dies que es podia visitar.
Per acabar d’arrodonir el matí, aquesta vegada, la visita va ser gastronòmica. Dinar a l’emblemàtic 4 Gats, punt de trobada dels referents culturals de finals del segle xix i principis del xx. Situat als baixos de la Casa Martí del carrer de Montsió i obra de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. Allà mateix, sota el quadre El Tàndem, de Ramon Casas i tot prenent una cervesa ben fresca mentre esperàvem una taula per dinar, ens va sorprendre, i molt, que la gestió del local anés a càrrec d’uns xinesos. Aquí, il·luses de nosaltres vam començar a fer la broma que ja anava des de finals d’any, quan a Wuhan tenien el pic de l’epidèmia:
–Ostres, tu, a veure si aquests ens encomanaran el coronavirus! Hi, hi, hi.
Però, de cop i volta, el local es va començar a omplir d’orientals, i tots, sense excepció, portaven una mascareta, o bé posada, o bé penjada del coll o del braç, quan aquí, ni pensaments! Per això, encara vam riure més. Ara, sí que sí, que no ens n’escapàvem!
Ironies de la vida, que penses que la Xina està molt lluny, que ves a saber què han fet aquella gent i que això aquí no ens passarà.
Una broma, que poc ens pensàvem que es faria realitat en dues setmanes. O potser ja era una realitat i nosaltres, com la majoria del país, ho ignoràvem.
Vam tornar de Barcelona en un tren tan, tan atapeït de gent, que no vam poder seure fins que no va parar a l’estació de Vilanova i la Geltrú, tot i així, vam estar de sort, perquè els passadissos continuaven plens de gent dreta que s’agafava a baranes i seients. Mans i mans que tocaven portes, escales mecàniques, panys i tot allò que tenien a l’abast. Ningú d’ells, ni de nosaltres, ni per un segon, podia pensar que allò que vèiem a la tele, macrohospitals fets amb 5 dies, confinaments, tocs de queda, etc. ho tinguéssim dins dels nostres museus, restaurants, botigues, carrers o vagons de tren… I continuàvem rient i fent-ne mofa!
I una setmana després, i dins les activitats del Dia de la Dona treballadora, jo ja no vaig poder presentar els contes teatralitzats que havia preparat per a aquell dia, perquè tenia febre i molt malestar. Per això es va suspendre l’acte una hora abans de la representació. Aquella setmana, molts nenes i nenes havien faltat a l’escola i a la biblioteca perquè hi havia «una passa de grip», deien. I quan vaig anar al Centre d’Assistència Primària a dir el que em passava, ningú es va alarmar, ni em van fer cap mena de prova especial o seguiment, ningú va pensar que es podia tractar del ditxós coronavirus. Era un dimecres, 4 de març, a les 4 de la tarda i em van enviar a casa. El divendres havia de tornar a veure la metgessa per tramitar la baixa. Al dilluns, dia 9 m’incorporava a la feina altre cop. El divendres, dia 13, ens enviaven a casa, confinats.
Dies, setmanes, un mes i dos, teletreballant, fent videoconferències, videocontes diaris per als més petits de la casa, fent trucades de suport a la població major de 60 anys, fent voluntariat, pendent de fases de confinament i desconfinament, aplaudint als balcons, escoltant la ràdio, la tele, als experts, amb la vista posada a la resta del món… Amb incertesa, amb desconcert, amb por… Perquè allò havia deixat de ser una broma i s’havia convertit en un malson on les persones es morien soles, sense ningú que les acompanyés…
Vull fer un homenatge a les meves gosses, que m’han salvat de la solitud i de les quatre parets, també un homenatge als meus amics i amigues perquè ens hem whatsappejat molt i hem compartit incerteses, als meus veïns i veïnes per estar a prop, senzillament. Vull donar les gràcies als meus pares tan vellets per resistir com ho han fet, i a les meves filles per ser tan valentes i fer un front comú contra la situació.
No tot ha estat dolent, de cap manera! He pogut llegir més, he pogut tocar més l’acordió, he pogut gaudir del silenci i de la pau sense haver de pensar a anar cap aquí o cap allà, he pogut treballar al meu ritme sense estar lligada a horaris, he escrit, he creat i he pintat amb els retoladors de punta de pinzell que em va cagar el tió i que encara no havia tingut temps d’encetar. He pogut mimar-me i estar una mica més per a mi, que sempre soc l’última de la llista de prioritats…
He trobat la pau esperant que passés la tempesta…
No sé si he tingut la covid-19 ni si la tindré en un futur, no sé que passarà d’aquí en endavant, només sé una cosa: Ningú de nosaltres tornarem a ser les mateixes persones d’abans…