Quan em van demanar de fer un escrit per parlar del Quim Mallafrè com a professor de la universitat, òbviament tenia molt clar que no diria res de nou que no sabessin tots els alumnes que havien passat per les seves aules, ni res que diferís de dir que era una gran persona, un docent proper, amable, dedicat, rigorós, lúcid, i un llarg etcètera d’adjectius que li conferien el seu tarannà. Però, quan, també, em van suggerir que, si me’n recordava, parlés d’alguna anècdota, de seguida em van venir les serves a la memòria.
Corria l’any 85 del segle passat. Jo era alumna seva de l’assignatura d’Història de la Llengua Catalana de 2n curs del grau de Filologia Catalana, que en aquell moment no es deia grau, sinó llicenciatura; ni era de la URV, sinó de la divisió que tenia la Universitat de Barcelona, a Tarragona. Per tant, érem ell i uns quants alumnes «de Reus», a Tarragona, parlant en moltes ocasions de l’entorn i de la relació dels parlants amb la seva realitat més immediata. I a partir del concepte de «llengua de polis i llengua de tribu», que va omplir bona part de les classes del primer trimestre, i d’una definició que molt aviat es va convertir en una màxima i que deia que «l’home no coneix el nom de les coses que l’envolten, perquè la seva coneixença de l’entorn és esquifida», van aparèixer les serves, les humils fruites, que bo i ningú de la classe coneixia i que a mi em van portar records de la meva infantesa com les magdalenes de Proust, perquè al tros de la meva àvia hi havia una servera, arbre que ningú dels meus companys i de la meva edat coneixia en aquells moments.
La referència a les serves va servir perquè el Quim, que passejava pel terme sempre que podia i que, per tant, era un gran coneixedor de l’entorn; ens va fer adonar de la importància de mantenir vius els lligams amb la cultura autòctona i els seus elements: «Si s’empobreix o desapareix la relació de l’home amb la seva realitat, s’empobreix la llengua». Evidentment, en aquell moment, la referència a les serves com a fruits que es resistien com podien a no caure en l’oblit, va servir d’exemple per fer-nos entendre que, com a futurs filòlegs havíem de lluitar contra l’empobriment de la llengua, sobretot de la llengua de tribu, la que ens arrela a l’entorn i a la terra.
No vull ni pensar quin és ara el grau de desconeixement de l’existència de les serves en la nostra societat; potser algun xef o pastisser creatiu els donarà una segona oportunitat.
Si no és així, les serves a mi sempre em recordaran el Quim i amb això, la importància d’estar arrelats a l’entorn, a la cultura, a la llengua i al país.