A vegades es té la temptació de creure que, si no l’única, potser la manera més eficaç de contribuir a fer possible que siguem qui som, és la militància política, i no seré jo qui digui el contrari, tanmateix qualsevol poble necessita elements de cohesió i la llengua n’és, segurament, un dels més importants.
Al Punt/Avui del dia tretze de novembre Xavier Plana, ens recordava en un article a propòsit del Correllengua, com eren d’importants les accions per tal de salvaguardar la llengua i de com, si es perd, ho perdem tot. I és en això precisament, on va excel·lir l’aportació de Joaquim Mallafrè: en la defensa de la llengua i, per tant, en la reivindicació del dret a ser i a ser lliures.
«Si un dia aconseguim la independència, però perdem la llengua haurem fet un mal negoci» són paraules que el Quim va pronunciar moltes vegades i posava com a exemple el cas d’Irlanda que, havent aconseguit la independència, el gaèlic es troba en un estat ben precari.
Amb la seva feina com a traductor i filòleg, Mallafrè va ajudar a consolidar la llengua en dos aspectes: en el docte, pel qual va rebre els màxims reconeixements, i en el popular. Les seves traduccions en són un exemple clar. Ens apropà amb rigor a l’obra de grans noms de la literatura universal i ho va fer en un llenguatge planer, proper, com si aquests autors haguessin viscut al costat de casa nostra, i això que podria semblar fàcil, no ho és gens, cal esforç, paciència, recerca, reflexió, amor a la llengua i consciència del seu valor com a ànima del país.
Així doncs, Mallafrè ens ha conservat la llengua de la seva infància, del seu carrer, del seu entorn, en definitiva la del poble. Amb una mirada, entre divertida i inquisidora alhora, ens explica com ho va fer, des del mural que es va col·locar al Mercat Central, com a reconeixement de la seva aportació a fer del llenguatge popular una eina d’alta cultura.
Sovint passo pel carrer de Sant Jaume, on al tercer pis de la casa que fa cantó amb el carrer de Sant Francesc, en el si d’una família republicana i obrerista, va néixer el Quim, un carrer que fins als anys setanta vaig conèixer molt, ja que hi treballava a prop. Era un carrer on vivia molta gent, ple de botigues, algunes amb clientela de proximitat, com podia ser el forn de cal Pastoret, la «tossineria» (ho dèiem així) de cal Borrull, o dues verduleries: una, la de cal «tivissano», de l’altra no en recordo el nom. Però altres tenien clients de tot Reus, com la botiga de somiers de cal Grugués o la de cortines del cal Bofarull. Encara hi havia empreses d’una certa volada com la de l’electricista Martí o la impremta Torrell. Era un carrer ple de vida.
Ara, algunes cases han caigut, altres estan a punt de fer-ho, segur que les persones que hi vivien ara tenen uns habitatges més confortables i, això sí, un supermercat a la vora.
Ara és un carrer desolat, no s’hi veu gairebé mai ningú, tret d’algunes hores al vespre, quan l’Escola de Música de la Diputació és oberta, i de la gent d’una colla del seguici festiu, que hi tenen el seu estatge social, però que no coincideixen en els horaris.
Fa uns dies, ja fosc, mentre anava buscar el cotxe a l’aparcament que hi ha on abans hi havia cases, em va venir al cap que aquesta imatge de desolació podria ser la del nostre país, on havent guanyat la llibertat haguéssim perdut la llengua i, així, potser una de les parts més importants de la vida.
Cal difondre la feina que va fer Joaquim Mallafrè per tal que pugui ser un estímul per continuar la lluita.