En el cas de Rosa Magrané Ferrando bé podria dir-se que si els testos s’assemblen a les olles, semblantment les olles als testos, ja que el seu pare, Francesc Magrané, va ser un gran practicant del muntanyisme, també vinculat des del primer moment a la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus.
La filla, la Rosa que tots hem conegut i apreciat, va heretar-ne ja des del primer moment aquest llegat. Trescant amunt i avall per les nostres muntanyes. Coneixent-ne ben aviat tot de camins, corriols i raconades. Lliurant-s’hi de joveneta ocasionalment a l’escalada.
En la pràctica va sofrir un accident, en una paret a la vora de l’Albiol, que va deixar-la mig any enguixada des del coll fins al baix ventre (llavors la medicina traumatològica no estava tan avançada com ara). Tot i amb això, tan bon punt refeta, i amb una lleu coixesa gairebé imperceptible com a única seqüela, va perseverar més que mai en l’excursionisme.
Aquest esport que, almenys a Catalunya, ha estat de sempre molt més que un esport i que ara, ves, sembla en procés d’innecessària substitució pel mot «senderisme» (!).
Activisme excursionista doncs. Però, així mateix, gestió organitzativa de tot el que hi va aparellat, amb la feinada que això comporta.
De manera que la Rosa va ser durant molts anys, i al llarg de diferents etapes, membre de la Junta de la Secció, sovint també amb càrrec de presidenta —com en aquests darrers anys ho ha estat també una altra benvolguda i enyorada dona, la Maria Toldrà.
De manera que la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus pot, en aquest sentit, enorgullir-se de l’activa presència femenina en l’exercici de responsabilitats directives a l’hora de fomentar el conreu de l’excursionisme.
A les envistes del norantè aniversari de la Secció (fundada el 1901 a recer del Centre de Lectura), Rosa Magrané, com a presidenta, va encomanar-li a un altre gran protagonista de l’excursionisme nostrat, Rafael Ferré Masip, la confecció d’una guia itinerària de les muntanyes de Prades, publicada per les Edicions del Centre de Lectura el 1995, i a la qual seguirien, a cura del mateix autor, la guia itinerària de la serra de Montsant (1999) i la de Siurana (2001), dignes i actualitzades successores de les publicades els anys trenta per Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna, i reeditades el 1960 a cura de Ramon Amigó.
Tenia la Rosa un piset llogat a Prades. La vila vermella amb què mantenia uns forts vincles emocionals: amb la seva gent i amb el seu teixit associatiu. Un piset que sovint feia les funcions de més o menys improvisat refugi de muntanya alternatiu per als nombrosos amics excursionistes.
Si se’m permet la referència personal, diré que moltes vegades havia compartit amb ella sortides, travesses, marxes. Servo tanmateix un especial record de quan l’estiu de 1993, en companyia del Josep Prats i de la Maribel Moya, vam anar-nos-en tots quatre plegats a pujar un dels pics culminants del Pirineu, els Posets.
I sí, vam fer cim, havent-nos calçat prèviament grampons i havent hagut de fer força ús del piolet. Oh i tant!; però amb una boira tan densa que encara és hora que vàgim poder veure-hi, de dalt estant, tres dalt d’un burro, com se sol dir.
Ara, des del seu traspàs fa ja deu anys, la benvolguda Rosa Magrané reposa soterrada en el petit cementiri de Siurana, just al costat d’on igualment descansa l’escriptor Joan Sales.
Un indret de pau i tranquil·litat. De sentir-s’hi arrelat amb el país i amb el medi natural que tant va conèixer i estimar la Rosa. Que la terra li sigui lleu.