Sense títol
Dolors Molas
El bes de la distància supura un ocell mort
Conxita Jiménez
S’ofega la llum dins de l’ambre
quan te’n vas com una taca blanca
lluny de mi, i sols sento les parets
d’un núvol on es remouen els insectes.
El grànul creixent d’una boca
és l’últim que em queda de tu.
Atrapat en el tel de l’asfíxia
es desgela l’insomni
en un miratge obscè que escala les esferes
i tu sures com el vent del desert
com una aranya absorta en el cabdell
que fila la por.
Mentrestant la boca s’infla com un cercle,
escup més grànuls i se li gelen les brànquies.
La boca oculta com la lluna
filada amb la solitud,
la boca enterbolida amb la incertesa
amb una quietud eixorca que li estanca les aurícules,
la boca tibada com una immensa O
amaga l’altra cara.
I les xarxes segueixen filant
rere una mansa bombolla de vidre.
Quan evoco el teu nom
el fil t’encercla, m’encercla.
Immergits en un oceà neuràlgic sense alvèols
sense rumb, sense riba,
amb les ramificacions somortes,
la ciutat s’enfonsa
i el món sencer remoreja com l’Atlàntida
sota les brutes aigües abissals.
Camino sobre la gran claveguera
i no puc apropar-me a tu
perquè els residus són el mur de contenció
que ens endureix la pell.
I gires i gires en el magma del teu glop,
en la nitidesa de l’angoixa,
l’humor aquós que ens recobreix la boca
en el silenci d’un cràter
mentre la lluna dorm com un peix.
No despertis. Mentre tu dorms
aquella aranya estúpida ha seguit filant
i ha tornat a estirar del fil perquè s’obri la claveguera
i ens vomiti tota la fel inoculada en el seu ventre.
No despertis. Veuràs milers d’aranyes
entreteixir els nostres taüts
abans que es trenqui el fil.
No despertis.
Dorm. La febre és dolça i jo segueixo respirant
el teu ofec perdut en la superfície:
el bes de la distància supura un ocell mort.