Donació de sang i plasma a la Catedral de Tarragona, covid19, fase 2, 6 de juny de 2020
Sergi Grau
Les silencioses llambordes
Assumpta Bosch
Envoltada per la fredor que desprenen les pedres, les silencioses llambordes de la catedral acaronen i donen acolliment a la mirada perduda d’una humanitat que busca, desesperadament, aferrar-se a la vida.
Unes pedres que amb l’esdevenir del temps, les han vist passar de tots colors. Han vist com es passejaven, agafades de la mà, la vanitat i l’orgull. Com s’abraçaven l’arrogància i el poder. Totes elles, poderoses i altives, eren alimentades per les misèries i les penúries d’unes ànimes ofegades i oprimides.
I ho hem tornat a fer. «La enfermedad reinante de 1918» ha ressorgit de les tenebres i ens ha visitat de nou, la tenim latent. Sembla haver fet un viatge en el temps i que ens hagi portat al mateix escenari de principis del segle passat.
Amb el pas dels anys i darrere de milers d’històries viscudes, aquestes mateixes pedres han tornat a percebre la por i la foscor, que novament han envaït la nostra ciutat amb una bromera invisible de criatures víriques. Aquells carrers que fins feia poc, estaven plens de vida i gernació, ara, de cop i volta, en un tancar i obrir d’ulls són buits i apagats. Les poderoses i altives forces, novament han anat guanyat terreny. Hem deixat que els valors importants de la vida i el respecte a l’entorn natural, hagin estat trepitjats per uns alumnes avantatjats. És que no n’hem après res?
La mort avança i ha tenyit de negre els cors de moltes llars. Famílies senceres, que desesperadament, esperen trobar resposta al perquè d’aquesta situació. Envoltada d’una malastrugança, la vida ha quedat paralitzada, en un món que a poc a poc hem anat ofegant.
Per sort avui, les silencioses llambordes de la catedral han estat testimoni d’un fet extraordinari.
Aquelles pedres, que tantes vegades havien quedat marcades per la fúria i la força, de les petjades que havien deixat al seu pas les vivències dels seus protagonistes, avui han pogut bressolar desenes de persones, que amb total altruisme, han fet la millor donació que ens podien regalar. S’han atansat i acaronades pel silenci i la pau que envoltava el recinte, han omplert de llum i esperança les ànimes necessitades, reflectint en els vitralls la lluentor que esbomba la bromera.
En l’ambient, només podíem percebre la fragilitat dels cossos que en total solitud es trobaven enmig de la immensitat. Centenars de mirades temoroses que buscaven aixopluc en un futur ple d’incertesa. Però, elles han estat fortes i han eixit fermes i amb valentia. A poc a poc, han anat extraient trossets de la seva pròpia vida i, molt acuradament, l’han anat embolcallant amb tota tendresa, per ser guardada com el més valuós dels tresors.
He de reconèixer que, aquesta mirada que en un principi, es trobava perduda, ara, s’ha aferrat a la vida i amb el seu batec ha començat a omplir de benaurança els pilars de la catedral. Hem fet història. Aquesta gesta m’ha fet adonar, que la humanitat no està del tot perduda. La vanitat i el poder, han quedat eclipsats per la fe que mou el poble.
Les llambordes dormiran silenciosament. Només quedaran marcades les empremtes que deixaran al seu pas les persones. Elles seran les que escriuran la història i amb la seva complicitat les impregnaran de vida, sent l’únic testimoni que perdurarà en el temps per sempre més.