Sergi Quiñonero
Marina Mallafrè Balsells
Per aixecar un pes tan feixuc,
Sísif, caldria el teu coratge!
Charles Baudelaire
Ell duia els cabells embullats i jo, un vestit de flors. I teníem por. Ho havíem decidit al cim d’una muntanya fosca, ofegada de crits i malentesos. La pujada va costar més de quatre anys. El primer, no vam pintar parets, ni vam menjar molt, vam salvar mobles, catifes i cortines esgrogueïdes. Vam fregar-nos les mans, vam fregar parets i terres i ens vam deixar emportar per la llum de primera hora, cafès descafeïnats i la fresca dels pins més alts i prims de tota la comarca. Jo escrivia poemes de gats i d’aquestes parets blanques. I deia que en aquestes parets blanques hi creixien taques de sang, rodoníssimes. Com em va costar fer-me un cau. I tu, amb ulls cansats, repassaves les penes i les glòries dels tapissos verds i estimaves més que mai l’àvia Blanca. Entre flors i herba seca, parlàveu d’un passat com si mai hagués estat. Un passat de silencis o coses mig contades. Reia fort, quan reia, l’àvia Blanca. Duia sandàlies negres. I t’estimava com estima una mare. A batzegades, la miràvem mentre estenia la roba. O mentre cuinava l’arròs dur. Ens parlava d’un amor de violins i de farmàcia. Del seu amor, tan baixet, de pipa i pana. Ell, l’avi Joan, volia un castell i volia Granada i les nits estrellades. I enfangats de tanta terra van decidir no ser per ser per ells.
Jo m’ho mirava des de fora. L’acompanyava. Arreu. Per tot. Li vaig dir que seria els seus braços, les seves cames, els seus ulls i pestanyes. Li vaig dir que seria present i futur i passat si ho necessitava. Li vaig dir que ompliria tots els clots de soroll, de llum, de molts colors, de ciutats, de mars i de vins i de fum. Ell va dir que sí, com un nen o com un home. Ell va dir que sí i ens vam tacar per sempre. L’un de l’altre. L’un per l’altre. Com una promesa abans d’entrar en una església. Després, va arribar Roma com un vent fort de cara. I els pulmons se’ns van omplir de desig. I el cor se’ns va omplir de desig. I tu em vas dir, que si hi feia lloc, el cap se’m podia omplir de desig. I la vam estirar com un fil de Teseu i ens la vam menjar, i la vam mirar i col·locar als prestatges. Era una idea. Era una copa d’un arbre. Un futur d’ais al cor i manca d’aire.
Llavors, va arribar el segon o el tercer any, com una nosa. Una nosa que s’enfilà escales amunt i va cobrir-nos el front. Érem a mig camí de la muntanya tosca i només quan es ponia el sol refilaven els moixons. Embruixats de tanta melodia alçàvem les mans, barbotejàvem paraules sonants i ens inventàvem cases de planta baixa i balconades amples. Els coloms del passat sortien dels seus amagatalls i observaven l’escena. I com se’n reien de tanta innocència! «Com ignoren el pes d’aquesta roca!» –deien. «Deixem-los! Deixem-los una estona més.» Quan tocava la nit ens tocàvem. I érem ferotges. I prims. I llargs. I humits com recent sortits del ventre d’una mare. Sortia el sol i amb ell, l’olor de res. Havíem oblidat la nosa, però, de sobte, se’ns plantava al davant. Era un gegant i tenia les mans molt grosses. Ens escapàvem per entre les seves cames i la portàvem arreu. A classe, a la feina, al mercat, a casa de l’un, a casa de l’altre.
Ens havien parlat de tantes coses… Nosaltres només teníem aquest camí. I ell duia els cabells embullats i jo, un vestit de flors. El vam trobar prop del cim d’aquesta muntanya fosca, ofegada de crits i malentesos i ens esperava sobre un coixí de pètals vermells. Un avís. Un miracle. Una pausa. On l’havíem vist per primera vegada? Va mirar-nos als ulls i el cor bategava fort. Vam mirar-nos i vam començar a córrer muntanya avall, cames esgarrinxades, vam córrer moltíssim, feliços.