Lectures de lloc
Núria Rion
Apòdids reclosos
Adrià Serrat
Avui he intentat reproduir el caos. Portem vora tres-cents dies en un món que no és el nostre, però encara no he llençat la tovallola. Quan em llevo intento cercar un fil que m’uneixi a una realitat amagada, viva, malgrat que ens està essent negada a cada instant.
No recordo amb nitidesa l’entropia emocional i social que conduïa les nostres vides cap a una voràgine d’estímuls. Si et dic la veritat, el present sembla part d’un guió de la millor pel·lícula de ciència-ficció que mai s’hagi escrit.
Ara em passo els matins amb un full al davant i un llapis a les mans: observo trajectòries erràtiques i les dibuixo. Punts de totes les mides i formes, línies i difuminats que em fan plantejar si observo el mateix que temps enrere.
Un cop plasmada aquesta actualitat cada cop més rutinària, dino tot escoltant què passa al món. Diuen que comencem a veure la llum al final del túnel i estic convençut que serà així. De moment, a les deu tots a casa: els qui manen ens volen fer creure que ordenen el desordre concebut i creat per ells mateixos, quasi com a obra divina.
Sort que ens tenim a nosaltres mateixos… sort!