Sabeu què és un patriota? Segons el diccionari és aquella persona que estima profundament la seva pàtria. Una definició clara, curta, concisa i concreta. I és que quan he començat a escriure aquestes línies on hauria de parlar de la vessant més «política» del Quim Mallafrè m’ha vingut al cap una primera idea: en Quim Mallafrè era un patriota. És més diria que era un patriota de pedra picada.
Tiro molts anys enrere, quan l’independentisme era molt minoritari en aquest país. Les opcions electorals i els partits polítics de l’àmbit independentista es caracteritzaven per ser marginals, amb molt poca presència institucional i semblaven una opció més romàntica i idealista que no pas opcions reals de govern. Estic parlant dels anys 80 i també una part de la dècada dels 90 del segle passat.
En aquesta època sovint es publicaven manifestos signats per intel·lectuals d’arreu dels Països Catalans o llistes de suport a les candidatures per qualsevol contesa electoral, fossin unes eleccions municipals, al Parlament, a les Corts o a Europa. Vaig tenir la sort, i ho dic amb la consciència que em dona la perspectiva més històrica, d’haver-li hagut de demanar sovint al Quim el seu suport, la seva signatura, que era molt apreciada pels líders del moment. El Jordi Carbonell sempre em reclamava que paréssim especial atenció a dos noms de Reus, el Ramon Amigó i el Quim Mallafrè. Hi havia altres personalitats de Reus, per descomptat, però s’apreciava especialment la signatura de dues de les personalitats històriques de la nostra ciutat.
Demanar-li la signatura al Quim era una bona excusa per mantenir una conversa més que interessant amb ell. Volia saber què s’estava coent i, per descomptat, hi feia aportacions i valuoses reflexions. El Quim era també una persona progressista. M’atreviria a dir que a partir d’una certa influència cristiana no era persona que s’abstingués en les causes més socials, i això també li donava una visió de la societat més oberta alhora que reforçava el seu compromís. El compromís, doncs, també era per tenir una societat més justa i més solidària.
Crec que mai vaig demanar al Quim Mallafrè què votava, o què votaria. No em calia. Sabia perfectament que era un vot encertat encara que no hagués votat la meva opció política. Perquè el Quim sempre hi era. Diria que no va militar mai en cap organització política. La seva militància era a un altre nivell, l’Institut d’Estudis Catalans, el Centre de Lectura, militava en la defensa de la llengua, militava en la promoció de la cultura, militava en el catalanisme més cívic, i militava en la racionalitat.
Més enllà de la política la coincidència amb el Quim es va produir en altres espais, el vaig tenir de professor, jo era cap de l’agrupament i ell n’era pare, el Centre de Lectura era un espai de coincidència sovintejada i diria que obligada… i és que ben bé podríem dir que formàvem part, tots dos, d’aquella mena de persones que les trobes a tots els saraus, fossin culturals, de resistència, de ciutadania, o simplement perquè la ciutat de Reus ho reclamava.
Segur que es destacaran en altres articles els valors literaris, lingüístics i culturals del professor i de l’escriptor Mallafrè. I aquests valors donen sentit a una vida. Però aquest compromís ciutadà, cívic, aquest compromís amb la nació complementa aquest donar sentit a la vida i encara el reforça.
En començar aquest text parlava del Quim Mallafrè com a patriota. I en la meva concepció de pàtria és important la figura de l’intel·lectual que es compromet, aquell que fa una traducció brillant, històrica de l’Ulisses de Joyce però també està al peu del canó quan se li demana. Aquell que aporta valor a l’acadèmia, però també que no s’escapoleix a l’hora de donar la cara per les causes nobles que la nació reclama i necessita.
Joaquim Mallafrè i Gavaldà deixa un bon llegat en allò que era excel·lent, i també deixa un bon exemple de persona compromesa amb la seva ciutat i la seva nació.