Cobles a l’agonia d’una ciutat adés famosa e lleu fumosa
Desperta ciutat dormida,
Que dormis ara m’astora.
Ves —i calla—
com se t’acaba la vida,
com arriba la senyora
de la dalla.
I com pugen ral a ral
cases que són un patafi;
precaució
perquè al nostre general
a la plaça no li agafi
insolació.
Què s’ha fet de cal Miró?
No hi menja ningú, ni es moca
ni es pentina.
Passeig de l’Estació?
I el que portava a la Boca
de la Mina?
I el pobre Campanaret?
La Bassa Nova, els pedrissos
i l’estona
que hi passaves de xiquet
empassant-te aigua amb anissos
o la mona?
Aquells arbres ferms, tofuts,
torres gràcils, voravia
de les places,
ara han quedat ben fotuts.
És llenya el que era alegria
de les masses.
Un casal fet a bocins
morí damunt l’altra casa
del cantó.
Camp de tir? Ni colomins!
Velòdrom? Ni pista rasa
ni afició.
Què ens queda? Porxos amb crosta.
Què ens resta? Torres trencades
modernistes,
plaça amb castell que s’agosta,
trens que «volen» —i ventades—,
i autopistes.
Però de tota manera
pots passar ben bé l’estona
pels entorns.
(I mira, per carretera,
la de Reus a Tarragona.)
Quins… ronyons!
Privada biblioteca
hi ha de la qual ni gall canta
ni gallina.
Les granges no donen teca
i la cultura ens espanta,
no és prou fina.
No ens deixà ni un esborrany
Gaudí, l’arquitecte insigne,
de Reus fill,
i ha de ser Giscard d’Estaign
l’únic que trobi prou digne
el Bofill.
Barreja d’estils informes
podem veure —si no runa—
pels carrers.
Cines tancats «per reformes»,
de pel·lícules ni una
no val res.
Pels autos no necessites,
Arbres, places, monuments,
ni granotes.
I si convé, els futbolistes
negociaran contents
les pilotes.
Gust de funeral, salsitxes
d’aquestes fires de mostres
tan freqüents.
Terrenys que, si no t’«esquitxes»,
donaran peles als «rostres»
decadents.
La mort no arriba endebades,
amb vent i bora de tul
i la dalla.
Les avellanes torrades
Ja te les pots fotre… amb col
per mortalla.
LLEGENDES I RONDALLES
Conte japonès
Els joncs es banyen
en el riu amb les noies
de la contrada
que, nues, s’emmirallen
en l’aigua fresca i blava.
Un galop sona.
El cavaller esperona
un corser negre:
les donzelles s’amaguen
darrere dels joncs tendres.
Els joncs es trenquen
cridant, per la ferida
d’un cop d’espasa.
Les noies es cobreixen
amb la cortina d’aigua.
El guerrer busca
amb un encès desfici
la més bonica.
—Oh, Xira-güi-ku, vine
Que cap mal no vull fer-te.
«Bella estimada,
blanca flor de cirera,
no vols ser meva?
Les donzelles callaven
a sota l’aigua blava.
—Aquí m’espero
fins que sortiu, donzelles,
perquè em recremo.»
Les verges s’ofegaven
per no entregar-se al monstre
En el riu neixen
belles flors de cirera
en una banda.
En l’altra hi ha una roca
que encara les espera
(s.d.)
Sonet desanimat
La mordassa a la boca cova l’ou de l’odi.
Ningú no t’ha demanat
de parlar o distreure l’autoritat
intocable i eterna. T’han dit prou!
D’enemics de la pàtria sempre a sou,
amb l’excusa de l’art, t’has revoltat.
Un mot, un drap, un gest a l’envelat
del poble que es pensava d’un mon nou.
Denunciant la mort ets infidel
als sacrosants principis de la dansa
que ballem tots plegats, penjats enlaire.
Mim democràtic, amb regnat de fel
que et donen els lligams i la recança:
només et mous si et deixa el titellaire.
«Versets de circumstàncies amb motiu dels “sermons i paraules” a favor de la llibertat d’expressió. Fet el 14-III-78 per a dir el 15-III-1978.
No et despullis
No et despullis.
que els àngels tindrien enveja
d’aquest cos teu, tan bell, ells que no en tenen.