Sense títol. Sense temps / La vida viscuda

 |   |  Twitter

Sense títol. Sense temps

Àngel Pomerol


La vida viscuda

Fina Anglès Soronellas

Tota la vida, la meva ja té unes quantes dècades, he sentit dir que sempre has de fer pel que et trobes –cosa que es deu acostar molt a allò que la contemporaneïtat anomena resiliència– i els darrers anys, per qüestions personals o de la nostra societat, se m’ha fet molt evident.

Cada dia hi ha alguna cosa anecdòtica o d’importància capital que canvia o es presenta quan no hi comptaves i, com que l’experiència és un grau, t’hi adaptes, amb facilitat o sisplau per força, i segueixes. Fins i tot, sovint em pregunto mig encuriosida, mig divertida, el dia abans, què em vindrà a sorprendre l’endemà.

Efectivament, et pot arribar un WhatsApp proposant-te d’escriure un article per a la Revista del Centre de Lectura de Reus, et poden trucar al timbre de casa i, acabades de collir, regalar-te bajoques, tomaques o prunes grogues, les teves preferides, es pot morir un ésser estimat, pots haver de córrer a cercar remei per a una avaria domèstica, o, com ara ens ha passat a tots, et pots trobar de cop i volta enmig d’una pandèmia, confinada a casa i vivint allò que havies llegit a novel·les com Mort a Venècia –també pel·lícula! i òpera– per citar un títol o t’havien descrit fil per randa bons historiadors.

Però, és clar, tot allò eren paraules que l’art, pels camins de la literatura, de la imatge i de la música feia sublims, o que la investigació, farcida de dades i precisions, feia imprescindibles i que et portaven a viure sensacions i emocions, a conèixer arguments, causes, efectes… fins que acabades de llegir, de mirar o d’escoltar, t’havies fet teves.

Ara, la situació és una altra perquè segueixes vivint l’esdevenir de la nova realitat mig especulant sobre l’arribada d’un nou confinament, amarant-te d’experiències que t’expliquen, de situacions que comparteixes, de drames que coneixes, etc. En fi, de realitats personals i col·lectives embolcallades d’inquietud pel futur i pel món.

En aquest context, m’han vingut al cap les aules, els anys de professora i paraules que hi he emprat per referir-me a la literatura; m’he recordat dient als alumnes: «De tot allò que ens proposem d’ensenyar-vos, la literatura, la bona literatura, és el que s’assembla més a la vida viscuda; no la vida relacionada amb el funcionament del cos humà, d’això se n’encarrega la biologia; no l’esdevenir dels humans al planeta i les seves accions i actuacions –massa vegades galdoses–: això és cosa de la història; no els pensaments i les reflexions d’algunes persones sobre la vida i la mort, etc.: això és cosa de la filosofia… sinó la vida de cada dia, la vida viscuda amb les seves grandeses i les seves misèries.» I reblava: «Però no oblideu que la vida real sempre la supera.»

I m’ha semblat que la situació que estem vivint és també un bon exemple per entendre l’abisme que hi ha entre l’experiència viscuda i el seu relat, no per menystenir res sinó per tenir-ho present.

Si referint-se a la poesia, l’estadi més elevat de l’art que els humans construïm amb paraules, l’escriptor Marià Manent que, per sort nostra, va reflexionar sobre l’experiència de creació afirmava (1961) que «el gran privilegi i la torbadora paradoxa de la poesia és que li cal expressar amb paraules, les pobres paraules de cada dia, malmeses, decaigudes, oblidades de llur alba ardent, precisament “l’esplendor de la beutat” –com digué Saint-Exupéry– que reposa sobre el silenci», què no passarà a l’hora de referir una realitat com la que estem vivint?

D’això es tracta, doncs, quan se’ns presenti l’oportunitat de llegir literatura sobre la pandèmia o el confinament o d’apropar-nos a obres d’art construïdes amb llenguatge plàstic, escultòric, videogràfic, musical… que en sorgeixin, perquè ens parlaran de solidaritat, de tremolors d’ànima, batecs del cor, emocions profundes, indignació, inquietuds, esperança, dolor, oportunitats, etc. i això, ara que ho hem viscut i ho estem vivint, és el que s’acosta més a la realitat i a les persones.

I és que la literatura, que és com dir l’art i la cultura, ens és imprescindible perquè és la vida mateixa! Que ho tinguem present i que la posem en el valor que encara no té sabent que el valor que se li doni «mai serà massa»!

Remarco això darrer fent una picada d’ull a Àngel Pomerol, no per la seva interessant obra que forma part d’aquesta publicació –obra que parla per ella mateixa i a la qual no li calen els meus mots– sinó per l’exposició que presenta al Centre d’Art Tarragona intitulada precisament «Mai és massa» que els recomano vivament.