Albert, Esteve (2023). Josep Sebastià Pons, poeta de la catalanitat essencial. Edició a cura de Josep Puig Plà & Jaume Vellvehí i Altimira. Perpinyà: Edicions Trabucaire, 199 p.
Edicions Trabucaire, plataforma editorial constituïda a Perpinyà el 1985, fa una tasca fonamental a l’hora de promoure i divulgar recerques i estudis que puguin servir per a dur a terme una narrativa autocentrada del país, que és l’equivalent a projectar una concepció historiogràfica independent respecte del relat de la història promoguda pels estats i per determinades acadèmies. En aquest sentit, els curadors del volum —bons coneixedors de la trajectòria i de la personalitat d’Esteve Albert— Josep Puig Pla i Jaume Vellvehí han fet una valuosa tasca a l’hora de contextualitzar el treball de camp d’Albert (p. 9-34). Un treball de camp que, com afirmen els curadors és de redactat desigual, recull significatius elements biogràfics del filòleg i literat nascut a Illa el 1886 i traspassat el 1962. Tot i que, alhora, el text inclou elements biogràfics del dosriuenc que expliquen l’interès que l’autor del Maresme tenia per l’occitanisme i per Catalunya Nord. Tal vegada hi ajudava la «dimensió» pirinenca d’Albert, resident a Andorra d’ençà del 1955.
L’acurada edició del text d’Esteve Albert (Dosrius, 1914-Andorra La Vella, 1995) entorn el poeta nord-català Josep Sebastià Pons —elaborant al voltant de 1967 i guardonat el 1983 amb el Premi Literari Vila de Perpinyà— aporta, vist des del 1967, un material remarcable —pels documents i referents inclosos— per als estudiosos de la història de la literatura i per a la catalanística.
Que l’original localitzat a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà fos redactat per Esteve Albert no ha d’estranyar. L’autor, savi del coneixement popular i amb criteri independent, era mogut per la fidelitat al país (milità en organitzacions independentistes de primera hora com Estat Català, Nosaltres Sols i Front Nacional de Catalunya) i per empreses fins a cert punt originals i creatives (el pessebrisme). Es tractava d’un activista de la cultura (i per què no dir-ho: d’un intel·lectual tot terreny). Cal no «classificar» Esteve Albert amb clixés i prejudicis a l’ús: cal comprendre’n el perquè dels treballs. Podem, explicar-nos, doncs, l’interès per Josep Sebastià Pons com a expressió de la catalanitat.
L’interès per la història local, comarcal i nacional —gradació prou comuna en els estudiosos que, per exemple, s’interessaven per l’ofici d’historiador als anys quaranta i cinquanta— duia —des del programa autònom de fer país i en un context políticament i cultural hostil— a recuperar individualitats o fets col·lectius, desconeguts o marginats pel que feia al coneixement general (fet, per cert, que encara és comú). Albert podia ben bé ser inclòs en aquesta continuïtat d’estudi com a contribució al coneixement del país des de la comunitat immediata de pertinença.
Sebastià Pons i la seva obra, als anys cinquanta i seixanta, quan fou tractat per Albert (conegué el poeta, segons que afirma a l’obra, el 1950), no eren comunament coneguts, llevat de cenacles intel·lectuals, literaris i institucionals (el clandestí Institut d’Estudis Catalans), per bé que intel·lectuals com Josep M. de Casacuberta —Editorial Barcino i la seva col·lecció Tramuntana— en publiquessin obra. Tot plegat feia necessari esbossar un quadre històric i biogràfic del poetitzador i narrador de l’esperit de les comarques nord-catalanes, i, més en concret, del Rosselló. Com diuen els curadors, el retrat literari del poeta serveix alhora per a conèixer ambients culturals i terrals de Catalunya Nord. Són dos pols, el biogràfic i el geogràfic (i el geogràfic humà col·lectiu), que es relliguen,
Albert traça una línia de treball que recorre els espais d’infantesa i de formació de l’autor de Cantilena i Canta perdiu: estableix una delimitació clara entorn de l’esclat de la Primera Gran Guerra (1914-1918) quan l’escriptor fou confinat a Curlàndia, al Bàltic. L’extracció social acomodada, el marc familiar, la formació acadèmica i la docència universitària —Tolosa de Llenguadoc i Montpeller— són cares necessàries del retrat que, conjuntament als llocs de formació que acullen el poeta a Espanya (Madrid) a començaments de segle xx, emmarquen humanament i formativa la trajectòria Pons i faciliten elements de judici al lector. Esteve Albert ofereix, doncs, més enllà d’un retrat literari. O, dit d’una altra manera: circumscriu un món literari en un espai sociològic.
La dimensió que, potser, cobra més relleu de la descripció d’Esteve Albert és la vinculació de l’intel·lectual rossellonès amb agrupacions catalanistes i occitanistes de la primera meitat del segle xx, continuadores dels estols renaixencistes que establiren un marc de relacions culturals (i protopolítiques?) entre Occitània-Principat-València. És així que Albert es preocupa per situar el poeta en l’ambient, no exclusivament literari, que impulsà la llengua a través del Jocs Florals, entre d’altres bases de projecció. L’espai dedicat a la relació de Sebastià Pons amb la generació occitanista coetània —per exemple, els Roqueta de Marsella—, la influència de Verdaguer (Canigó), no tan sols en Sebastià Pons, sinó en Albert, el discurs que el rossellonès feu als Jocs del 1922, situaven l’autor de Converses en una conjuntura —l’eixida de després del 1918— favorable a la coneixença de l’obra de qui fou historiador de la literatura a la Catalunya Nord. Una coneixença que formava part de la simpatia generada per d’altres compatriotes nord-catalans de relleu —el mariscal Josep Jofre, referent convidat als reprimits Jocs Florals de 1920. Esteve Albert donà a conèixer una generació literària que anunciava —amb la limitació de perspectiva que hom vulgui atorgar— una projecció de moviments culturals i civils que maldaven per articular el país, que debatien propostes lingüístiques i que foren referents, indirectes, de politització pel que feia a organitzacions no tan sols regionalistes. Encara que segons l’estudi que comentem Josep Sebastià Pons restava emmarcat essencialment (i aleshores no era poca cosa al nord del país) en la catalanitat lingüística literària.
Definir la catalanitat —identificació amb una psicologia col·lectiva que feia coincidir Esteve Albert i Sebastià Pons— com a fita essencial del treball cultural de l’home de lletres illesenc, posar atenció en el debat implícit de la modalitat de català en l’obra de Pons —la identificació amb la variant de llengua rossellonesa, i no amb el català literari, més urbà, escrit a Barcelona— podem dir que són dos aspectes ben destacats del text ara editat. Per Pons, segons que es desprèn de la concepció d’Albert i Corp, allò que calia fer a través de l’obra literària, era depurar la llengua a partir del català genuí —popular, generacionalment heretat— de les contrades nord-catalanes. Era una primera passa, un ferm fonament d’oposició a la francesització sociolingüística. Pons oferia diverses mostres de catalanitat lingüística des del bastiment d’un corpus literari, una part substancial del qual es basava a recuperar el patrimoni de la parla que partia del món local —dels costums (formes de vida) i encontorns que hi anaven associats. Arribats ací, ens podem demanar si aquesta tasca no era, certament, una manera sociològica de «fer política». «Fer política» en clau de política cultural adreçada a la formació d’un estàndard regional de llengua que havia de progressar cap a un estàndard nacional. Era, d’altra banda, un criteri seguit entre narradors valencians o illencs. I un criteri fabrià, el de la desespanyolització en el registre escrit i parlat, del valencià o del mallorquí, a fi de recuperar el cànon dels clàssics per a fixar el «català literari».
L’apartat dedicat a la coneixença que Esteve Albert i Joan Triadú feren de Josep Sebastià Pons no serveix únicament per a conèixer de primera mà una relació amb representants del catalanisme civil principatí, sinó que el lector es fa cabal de l’opinió del poeta rossellonès pel que fa a referents com Carles Riba amb el qual no mantenia una identitat de criteri estètic. Era un matís d’interès car semblava que Riba estenia una ombra totèmica en ambients culturals del Principat i en cercles valencianistes. Sebastià Pons mostrava, amb aquest tret, criteri propi.
La impressió que hom té de «poeta de la catalanitat essencial» és que l’obra de Sebastià Pons anava guanyant ressò al sud (des de Vic, a través de la revista Inquietud, a Barcelona, per mitjà de Serra d’Or), circumstància confirmada per l’organització —en esdevenir-se’n el cinquè aniversari del traspàs— d’un acte en reconeixement a l’obra del poeta. Es tractava d’una iniciativa, entre d’altres, de Simona Pons, germana del poeta, de Josep Pla i de l’activista de Dosrius. Pla, com és sabut, li dedicà un Homenot. Clou el volum un conjunt de deu apèndixs entorn de la vida familiar i literària poeta, dels quals destaquem l’article necrològic d’Esteve Albert publicat a Pont Blau, el pròleg que feu a Passatge familiar i la correspondència que mantingué amb Simona Gay.
L’assaig, publicat quaranta anys després de l’obtenció del premi perpinyanenc, té un especial valor historiogràfic. Caldria demanar-se si, com diuen els curadors Esteve Albert «feia tard» (p. 29) a l’hora de fer el treball entorn de l’autor del Llibre de les set sivelles, car Tomàs Garcés en publicà l’obra poètica completa el 1976. La resposta és ambivalent: depèn del criteri de valoració, si partim del redactat original del treball (c. 1967) o ho fem segons la data del guardó (1983).
Sigui com sigui la lliçó afegida de l’original albertià remet a la voluntat de conèixer i de fer enllà d’interessos funcionals i corporatius, massa presents en el treball intel·lectual del nostre temps.