Diables en blau
Lluís Bolívar
La promesa
Jesús M. Tibau
Una promesa és una promesa, i més encara una promesa solemne feta amb tot el ritual exigit per a l’ocasió, sense que s’escapi el riure, amb una mà al cor i l’altra posada damunt del programa de festes local. Una promesa d’aquestes característiques feta al teu fill, amb la credibilitat en joc, i que podrà servir d’exemple, si mai convé, en un futur no gaire llunyà, s’ha de complir peti qui peti.
Tot i les circumstàncies gens favorables.
Malgrat el cúmul de factors externs que tu no controles i del tot evidents; no es parla d’altra cosa als telenotícies que miren quan estan dinant, a les tertúlies, a totes les videoconferències que fan des de casa, amb amics i familiars.
L’any passat era massa petit, van argumentar sa mare i son pare de mutu acord, però l’any següent, si treia bones notes, el deixarien entrar al correfoc.
–Segur?
–Segur.
–M’ho prometeu?
–T’ho prometem!
–Solemnement?
–Solemnement!
Llavors eren conscients que d’una promesa així no se n’oblidaria, però restava tot un any per endavant i, en aquell moment, fent un símil esportiu que tant li agrada, era qüestió de donar una puntada de peu endavant a la pilota i guanyar uns quants metres, i esborrar-li de la cara aquella ganyota de malhumorat, que tan nerviosos els posa.
Ningú comptava, aquell agost de 2019 tan llunyà, que un ésser microscòpic arribat d’orient, amb la seva corona invisible, sacsejaria el món sencer, fulminant tota mena de plans i prioritats.
L’alcaldessa ho ha dit ben clar, escortada a la roda de premsa d’un parell de regidors, amb cara contrariada i impotent: les festes d’enguany s’han de suspendre.
Per seguretat.
Qüestió de força major.
.
Aquesta nit d’agost no bufa gens de vent i gràcies a la pluja d’ahir a la tarda, refresca una mica. El cel és net. Aquestes setmanes han aprofitat per observar-lo bé, amb l’excusa de buscar un cometa i les llàgrimes que ploren cada any. No li ha estranyat que, després de sopar, el facin pujar dalt del terrat.
Son pare surt de darrere un fumeral i porta a la mà tres sacs de roba amb una caputxa cosida d’on sobresurten –les veu quan s’aproxima més– una mena de banyes.
Sa mare treu de darrere la torre de l’aire condicionat tres branques de les moreres del jardí en forma de forca, on hi ha enganxades amb cinta adhesiva, bengales de colors.
Perquè una promesa és una promesa.
I en aquest cel tan net d’una nit d’agost, també brillen estrelles fugisseres al terrat de casa.