Efecte de la pandèmia
Julieth Rodríguez Soronellas
La covid-19 i la desmemòria
Josep Gironès
El cert és que l’actual pandèmia ens ha agafat a tots bastant per sorpresa. La majoria de persones de l’àmbit europeu, més pendents del «pa i circ» amb el qual ens tenen estabornits els estaments que ens controlen i dominen, pensàvem que érem gairebé indestructibles. La falta de coneixements i d’uns mínims estudis de la nostra pròpia història ens feien actuar com aquelles aus que amaguen el cap sota l’ala quan veuen un perill, mentre esperàvem que els poders públics ens protegissin de qualsevol contingència. I ha estat per això que la crisi i el xoc emocional que ha provocat el virus han estat demolidors.
Encara a hores d’ara, quan ens trobem amb situacions que ens causen un fort impacte, ja sigui en l’àmbit de salut, bèl·lic, emocional, econòmic o visual, tenim per costum afirmar que aital situació mai no s’havia vist a la vida. Qui realitza afirmacions d’aquesta mena són, generalment, persones joves, les quals tenen una curta trajectòria vital. Per contra, els éssers humans de més edat aviat troben referents anteriors, les quals, amb un cert grau de coneixement, també es poden situar a escala històrica.
En el cas de les darreres guerres que hi ha obertes, n’existeixen un fotimer de precedents, amb les dues grans guerres mundials com a màxima expressió. En qüestió de les crisis econòmiques que darrerament tant sovintegen, existeixen diverses fites, fins que s’arriba fàcilment al crac borsari del 29 d’octubre del 1929 a Wall Street, un esdeveniment que va iniciar la gran depressió mundial.
Amb referència a situacions com l’actual, amb una pandèmia que fa feredat, aviat ens aboquem al pessimisme i concloem que mai s’havia viscut una situació com la present. I no és cert. Només cal recordar que fa pocs mesos ens semblava que l’expansió del virus de l’Ebola posava en perill la continuïtat de la humanitat, ja que provocava entre els infectats un índex de mortalitat que se situava entre el cinquanta i el noranta per cent. Tampoc fa tant de temps que les infeccions pel virus del VIH sembraren una gran alarma, ja que a partir de la infecció s’alterava el sistema immunològic del cos humà i quedava vulnerable a la penetració d’un ampli ventall de malalties.
Aquests dos exemples haurien de ser suficients per entendre que hem superat o controlat situacions de risc com la que ara ens toca viure, per bé que vull recordar que durant la infantesa teníem pànic a la poliomielitis que ens podia provocar diversos graus de paràlisi i al tifus que ens obligava a beure aigua bullida. També havíem de fugir dels gossos que ens podien encomanar la ràbia, de la mateixa manera que evitàvem punxar-nos amb ferros rovellats per no contraure el tètanus. I així anar fent.
Als pobles d’abans, les notícies passaven d’una persona a l’altra per la via comunicativa oral. Per això era freqüent que a les rotllanes de dones que es reunien al carrers per cosir i apedaçar la roba, quan ja tenien la feina de casa enllestida, es parlés de l’actualitat o d’alguns esdeveniment passats. El mateix succeïa amb els homes que es trobaven als cafès o a les tavernes, o quan diverses persones que vivien al camp passaven reunits les primeres hores de la vetllada durant les llargues nits hivernals. En el decurs d’una d’aquestes nits, viscuda al nostre mas de les Comes sota la tènue il·luminació d’un llum de ganxo i en companyia de mons pares i de dos homes que ens ajudaven a collir olives, va sortir a la conversa el tema de les pestes. Aleshores, l’oncle Ricardo va esmentar la denominada grip espanyola, que havia fet estralls a partir de l’any 1918, una pandèmia que ara sabem que va causar més de cinquanta milions de morts. També va fer esment de la verola, que aleshores encara no estava radicada.
Pel seu costat, l’oncle Andreu de cal Zit va anomenar la pesta negra o pesta bubònica, vigent fins ben entrat el segle xix. S’hi referia com un gran flagell que no tenia aturador, i que cada dia i al llarg de dècades obligava a passar pels carrers dels pobles i ciutats els encarregats de recollir les persones mortes que els familiars deixaven al seu abast. Era tal el desgavell que la major part de cadàvers eren enterrats sense cap mena de cerimònia religiosa; només alguns ho feien embolcallats amb un llençol i molt pocs més en taüts fets a casa. En aquest punt, vull destacar que, fa cinquanta anys, el meu amic Ciriac em va ensenyar el baiard que a la Fatarella havia servit per recollir els morts procedents de les pestes, una mena de taüt obert i amb agafadors a les puntes que restava desat en una antiga dependència municipal, per si de cas tornava a ser necessari. Val a dir que la pesta negra va causar la mort de la meitat de la població europea.
Aquests referents i altres d’existents justifiquen el títol d’aquest escrit, cosa que la saviesa popular resumeix en refranys com aquest: «Tot allò que ja s’ha vist es pot tornar a veure.» Ara estem alarmats, i amb raó, però no hem de perdre les referències històriques, per tal de tenir un punt de vista equànime. Alhora, hem de confiar en les persones responsables de controlar la pandèmia, per molt esforç que ens costi veient què fan i que deixen de fer en algun moment.
Amb tot, em temo que el nostre problema de fons és que al llarg dels darrers anys hem viscut molt bé; hem pogut gestionar la nostra vida familiar i laboral amb un cert confort, mentre delegàvem a les administracions públiques la gestió dels problemes de gruix. I ara, quan ens veiem a sobre un problema que els mitjans de comunicació ens amplifiquen, no sabem què fer.
En aquest cas la meva proposta és cercar com s’han resolt o controlat les diverses pandèmies al llarg de la història, cosa que ens ajudarà a omplir les hores de confinament. Si així ho fem, de ben segur que arribarem a la conclusió que, tal com deien els vells: «Tot allò que comença s’acaba.» I, si pot ser, amb salut. I, mentrestant no arriba la solució al gran problema que vivim, faríem santament de seguir les indicacions de les autoritats, especialment de les sanitàries, que ara ens recomanen mesures tan elementals com portar la mascareta ben posada, guardar una certa distància física entre persones i rentar-nos les mans tot sovint.