És per por que no hi som? / Falta d’eines no és

 |   |  Twitter

És per por que no hi som?

Josepe Gil


Falta d’eines no és

ivaquexuta àlies Oriol Fuster Cabrera

Pitet de Guatlla col·loca sobre la tovallola quatre còdols, un per punta. Ho fa, sabedor de la pròpia hipersensibilitat, tot curant-se de mal d’espant: quan el defuig la concentració degut als envits d’estira i amolla de la peça tèxtil, empesa pel ventijol, contra el seu cos, li cou –i fort– al cor i l’ànim fins desesperar-se. La relectura en diagonal de l’Escola de rebel·lia de Salvador Seguí i l’escolta en bucle d’«On Melancholy Hill» de Gorillaz acompanyen una jornada d’estiu ni particular ni única, una tarda més de lectura i reflexió: prescriptives hores d’ostracisme voluntari en un d’aquells racons que col·lectivament han decidit reserva per a la calma i el silenci. Fang, roques, branques, bestioles i aigua de muntanya que són son paisatge preciós precís per seguir el protegixen; o així el fan sentir. Un resguard, delimitat, que empenta son cervell a volar i guanyar-li perspectives al context immediat.

Esta volta, la segona de les consecutives crisis del capitalisme d’aquell segle no ha agafat l’esquerra a la qual pertany desprevinguda, que ha dedicat els compassos d’espera fins a la següent finestra d’oportunitat a fer el que li escau: acumular forces durant les èpoques de tranquil·litat i bons aliments fent rogles i marges. Havien comprés com d’important fóra deixar de centrar-se a assenyalar i deslegitimar la baixesa dels altres per tal de passar a la directa acció de la construcció del món que generació rere generació han anat albirant, i que per pura força de gravetat acabaria conquistant espai a l’univers de la raó de la força, d’on cada cop més gent maldava per fugir. L’associació, així, havia dedicat anys a la formació de quadres i a mantenir, després, una distància antivírica entre ells –una volta en dansa pel tauler de joc social, institucional i empresarial– i la seua alma mater. L’enviament de quadres sonda per infiltrar la primera línia de competició humana, política i econòmica i extraure’n tot el possible mentre se la desgasta des de dins funcionava: tot i la volguda inexistència d’una vinculació orgànica amb l’associació, tothom romania pròxim a una escala… espiritual, un caire íntim per mor d’afectes i ètiques que les i els travessaven i insuflaven, abraçades vida i compromís en haver deixat de banda monoteismes romàntics que abans els recloïen en unitats familiars i autoreferències similars. Estaven per tot arreu, tothom ho sabia; i alhora no eren ben bé ningú en concret: eren aquells, els altres, que al capdavall érem tots nosaltres, perquè per A o B tots n’acabàvem sent. Molts petits lideratges basats a fer entendre que ser-ne, líder, és responsabilitat i no privilegi, honor i no benefici; un relleu a transportar i anar passant en conjunt, una gestió més del quotidià.

Les associacions, coexistents en franc i constant diàleg les unes amb les altres, havien invertit conjuntament en diversos fons empresarials que, seguint les normes i materialitat capitalistes, produirien benefici. El monopoli de les empreses de paper de vàter per part de l’esquerra, doncs –proposta d’en Pitet de Guatlla, una intuïció nascuda d’escoltar experiències de na Contingència, quadre també i mentora seua: així com d’extraure conclusions a l’observació retrospectiva del comportament social en situacions de crisi sobrevinguda a partir d’un grapat d’anàlisis estadístiques computacionals– va significar-los una descomunal entrada de líquid a l’inici de la crisi en disparar-se el consum social del producte, reacció típica, simptomàtica de temor. Mals hàbits d’esquerra de la frustració i aferrar-se a la superstició de la superioritat moral havien estat enviats al contenidor de reciclatge de la història, i ja només restaven la responsabilitat i oportunitat del pragmatisme que deus als que t’envolten, reflexos d’uns plats plens d’amor comú.

El sobtós creixement en capital monetari de les associacions hauria quedat en anècdota, doncs, si no haguessin sabut també reaccionar tan ràpid com ho varen fer. Conscients de la capacitat humana per aferrar-se a una felicitat, fins de mínims, fins en el pitjor dels contextos; sabedores que sols podien aspirar a plantejar transformacions de les de cap per avall, en moments de confusió, descontrol i deslegitimació dels poders fàctics i per la porta del darrere: la generació de la qual provenia Contingència havien fet de l’honesta gestió de la paciència virtut. Prevista fins la darrera variable previsible de l’escenari que vinguera, tal com més tard o més d’hora havia de vindre; conjugant l’onada feminista en cures revolucionàries –per sabedores del seu paper en l’organització social i econòmica i exigents d’un retorn coherent– cap endins i cap enfora, fins que la distinció prengué sentit, anticiparen una nova normalitat feta de complicitats compartides que seria fàcil que s’imposés per l’única força del sentit comú. Enrere quedava destinar l’energia a fer-se perdonar per existir, a resistir, a encaixar a cop de renúncies pròpies i autolesions de l’autoestima en un mon el disseny del qual forçava llur marginalitat. Pitet de Guatlla, fullejant un llibre que havia llegit infinites vegades, taral·lejant una tonada de la qual se sabia de memòria fins el darrer harmònic –pretext material per permetre’s fer volar lluny el pensament– reconstruïa l’ocorregut en els mesos immediatament anteriors. Els diners destinats a reconfigurar l’opinió pública, a les caixes de resistència, i a alliberar persones que expandirien la xarxa de cures revolucionàries en l’entorn immediat menys polititzat tot fent partícip el veïnat per mitjà de la possibilitat i conveniència sana d’una implicació suau, pragmàtica, ben poc ideològica: basada en un comunitarisme construït somriure a somriure, esforç rere esforç, apamat durant anys d’unes vaques ni grasses ni primes del tot. Seguien penjant d’un fil, pensava en Pitet de Guatlla: però sabien qui eren, on estaven i què volien. Anticipades les envestides d’un ventdedalt que sempre hi és i tot s’ho emporta ni podrien posar tanques al camp, ni caldria patir per la tovallola.