Llàgrimes per créixer
Coia Ibáñez
Còbits
Anna Monreal
Queien còbits de punxa i els sentíem tot el dia. Els sentíem com picaven a la barana metàl·lica del balcó, on sortíem algun diumenge, dempeus, perquè asseguts no hi cabíem. Jo aguantava un bol ple d’olives amb una mà, perquè no hi cabia una taula per posa-hi res a sobre. Ell les punxava per menjar-se-les i aguantava un got amb tres dits de vermut i tres glaçons.
Queien còbits amb fúria, tot era ple de còbits: el cel, els núvols, l’aire. Se’t ficaven per tot arreu, pel coll de la camisa, pels plecs de la panxa, per les orelles. De nit, obries els ulls i senties els còbits, incansables, com queien i picaven les persianes del veí de l’edifici del davant, que tenia la façana a set metres dels nostres morros. Mentre menjàvem olives al balcó el vèiem mirar la televisió. I ell no se n’adonava, però mentre bevíem el vermut en glopets petits, entremig del soroll eixordador dels còbits picant contra els cotxes, també vèiem la seva dona, sense nicab. Canviava bolquers i rentava tasses. Era molt més jove del que ens havíem imaginat quan la vèiem tapada.
Els nens van muntar un circ al menjador. I en la deixadesa d’aquells dies en què els còbits es ficaven per dins de les sabatilles i metrallaven l’asfalt dels carrers, no ho recollíem. De manera que el circ es va anar expandint, i l’envelat inicial, situat al menjador, entre el sofà i la televisió, es va convertir en un safari de plàstic en arribar al passadís. Rinoceronts, girafes, tortugues i pingüins desfilaven estàticament per les rajoles, fins que els còbits en van remenjar les potes i alguns animals van quedar tombats per terra. El safari del passadís esdevenia una escola de nines al lavabo gran, i com que els peluixos, les nancys, els llops de drap i els retoladors ocupaven tot el bany, tots vam passar a fer servir el lavabo petit. Havíem de fer torns, perquè si jo estava asseguda al vàter, ell no podia entrar a rentar-se les dents perquè no hi havia prou espai.
La ràdio, les xarxes, la televisió, els diaris. Tothom parlava de la plaga de còbits. Que es ficaven pel nas, pels llagrimals. Queien a raig del cel. Els núvols de còbits eren de color vermell, i mentre el cel fos vermell no podíem donar per acabada la plaga. I des del balcó només podíem veure el cel si estiràvem el coll endavant i miràvem cap a la dreta. I cada cop érem més cecs, més muts i més sords. I jo cada cop era més presonera mentre que, ironies de la vida, la veïna era cada cop més lliure sense el nicab. L’havia rentat al principi del confinament, l’havia estès al balcó i ja no se l’havia tornat a posar. Corria per casa, canviant bolquers i remenant sopes, amb els cabells deixats anar, mentre els còbits s’havien remenjat el nicab. Quines idees, estendre la roba a l’aire lliure, sota aquell cel tan roig i aquella pluja de còbits.
En canvi, nosaltres, esteníem la roba dins de la cuina. En un mal moment havia decidit, ja feia anys, tenir un llit de metre vuitanta perquè ara els llençols ocupaven, doblegats, tota la cuina. Caminàvem per la cuina a cegues, apartant llençols i calces. Fèiem croquetes i pans de pessic per combatre l’avorriment i el pas pesat i cimentat de les hores, però no hi cabíem. Cridàvem, ens posàvem nerviosos els uns als altres. Trepitjàvem elefants de plàstic de potes remenjades sota el terrabastall eixordador de la pluja de còbits. No podíem passar, no podíem sentir, no podíem veure-hi, no ens podíem ni estimar, ocupats com estàvem a punxar olives al balcó, mirar cap al cel i tapar-nos les orelles quan l’estrèpit de l’huracà encobinat se’ns feia insuportable.
Les masses de còbits arribaven com ciclons i movien tendals i paraigües. Els sentíem, també, com es movien per les canonades, i com tornaven efervescent l’aigua del vàter quan tiràvem de la cisterna. Els còbits se’t ficaven pel cul, envaïen els intestins. Es ficaven pel melic, com el borrissol dels jerseis. A la goma dels calçotets i per les ungles. Queien del cel com dards enverinats i s’enduien el gust, l’olfacte i els morts.
Un dia vam estirar el coll cap a la dreta, anant amb compte amb els còbits que queien a raig del cel. I ens va semblar que el cel ja no era ben bé vermell. Era vermell, clarament vermell, però darrere de les antenes de l’edifici que podíem veure si estiràvem molt el coll cap a la dreta, ens va semblar que hi havia una mica de blau. Vermell, ben vermell, sí, però blau. Així eren d’estranyes i de contradictòries les coses a l’era dels còbits. I no devíem estar equivocats, perquè algú amb autoritat va dir, a la televisió, que ja podíem sortir fins a tres metres de la porta. Podíem sortir, respirar una glopada d’aire i tornar a entrar. Una glopada d’aire relativa, una glopada d’aire estranya i contradictòria, perquè l’havíem de fer amb la cara tapada. La veïna corria per casa sense nicab, remenant sopes i empaitant nenes. I jo m’havia de tapar la cara per fer una glopada d’aire a tres metres de casa. El cel era roig, els pingüins eren animals de safari, i estàvem cecs i sords. I un dia, quan la tromba de còbits va amainar, vam sortir altre cop al balcó, a beure uns glops de vermut i a punxar unes olives. Somiàvem amb el dia en què ho podríem fer asseguts, perquè a casa no hi havia ni espai per seure. I quan vam estirar el coll vam veure dues coses. Que el cel ja no era vermell, sinó blau, tot blau, clarament blau, sense matisos. I que un còbit immens s’havia ficat a la panxa de la veïna, i que ho vèiem ara que els còbits havien destrossat el nicab i que la podíem mirar. I ens vam preguntar quin aspecte tindria, quan nasqués, el fill d’un còbit. I si dins de la panxa la veïna sentia el pessigolleig efervescent que feien els còbits a casa, quan tiràvem l’aigua de la cisterna.