|
| Twitter
Cori Pedrola
Aleix Cort
Prova d’orientar-se pels carrers del laberint amb una carpeta de vidre a la mà i sense mirar a terra. Pesa, però importa. El dia travessa les parets com una pinzellada de llum. L’atrapa com qui agafa una papallona i l’atura en l’interior de la carpeta. A cada pas que fa rejoveneix una mica a partir d’aquell moment. No se n’adona, però, fins que els seus ulls veuen el que ja no recordava. El vertigen s’apodera d’ella i ha d’agafar aire abans que no li fallin les cames. Hi ha tant de futur en la seva mirada que fa por: una por bonica, de ganes de créixer per tocar les branques dels arbres i d’agafar el tren sol. No és fins llavors que entén: s’atura, deixa la carpeta a terra i torna la llum a la llum.