Mixtura 2.0 / La gàbia

 |   |  Twitter

Mixtura 2.0

Joan Pascual

Fotografia: Sandra Pascual. Obra teatral: Mixtura 2.0 de Joan Pascual i Zona Zàlata

La gàbia

Daniel Recasens Salvador

La gàbia era allà. Reposava al mig d’un bosc de pins i alzines, catifes de ginesta i marfull. Buida com era, podria haver estat una escultura moderna, un aparell per a jardiners, ferralla i prou. D’allà dalt estant, se sentia la salabror del mar que convidava a pensar en nits d’estiu i talls de síndria, partides de cartes al voltant d’una taula encara per endreçar.

Ningú sabia del cert de qui havia estat la idea, però hi havia hagut una sort de consens devot tan bon punt l’hi havien instal·lada. La van omplir tan ràpid que aviat convindria pensar a emplaçar-ne una de nova, potser més gran. Perquè els contagiats que descarregaven s’anaven multiplicant i les prioritats es capgiraven a cada moment. A més, de lloc n’hi havia tant com volguessis. A l’època bona s’hi havien ballat tots els aplecs al so de tibles i tenores quan els músics encara podien seure de costat; s’hi jugaven els partits de futbol que sempre guanyaven els solters perquè no arrossegaven panxes i tenien una claca de jovenalla a punt, arrecerada als marges; la fira, qui se’n recorda?, muntava el vaixell pirata i els cavallets i una pista que podia tenir, sense exagerar, quinze o vint cotxes de xoc llampants. Fet i fet, ara que ningú ja no hi pujava, els laments, els esgarips de tota mena, quedaven tan esmorteïts que amb prou feines sabies del cert que la gàbia hi era si no fos que, a cada tant, passava per la carretera que vorejava l’escola un d’aquells camions que venien a abocar-n’hi un grapat més. La canalla aturava les bicicletes a la vorera per veure’ls encaminar-se turó amunt i llavors s’afanyaven a pedalar per seguir-los una estona, fins que se’n cansaven. La gent gran se senyava amb gravetat, però aviat tornava a les seves cabòries. Tampoc ja ni se’n parlava, què se n’hauria tret?

Molt a la primeria, l’oposició s’havia omplert la boca de drets fonamentals i mesures que, de tan òbvies, resultaven gairebé un acudit. I tanmateix, perquè no es digués, havien aprovat que se’ls oferiria aliment i un doll d’aigua que rajava nit i dia. Si refrescava, encenien tres o quatre fogueres que els procuraven llum i escalf i, al mateix temps, asseguraven que les bèsties no se sentissin temptades d’anar a remenar el que no toca. Com que els havia arribat que n’hi havia que llegien, es va destinar, de la biblioteca, una partida pressupostària gens a menystenir per obsequiar-los amb un carregament de novel·les noves de trinca. Com que enlloc més hi havien pensat, durant un parell de dies els diaris en van anar plens. Quan els infectats es cansaven de fer-se els intel·lectuals, es veu que entre ells competien per veure qui era capaç de llençar els llibres més lluny. Diuen que n’hi va haver un que va aconseguir propulsar la Rodoreda fins a les escales de l’ermita, però tot fa pensar que algú del poble, per enredar, li havia clavat una puntada des del lloc on veritablement havia aterrat.

D’on devien provenir era ben bé un misteri perquè, al capdavall, tothom sabia que la zona era neta i ben neta, que el país sencer havia actuat amb fermesa i diligència, que la pandèmia s’havia controlat de bon inici. I tanmateix, els engabiats no tenien cap aparença d’estrangers, enraonaven el mateix idioma i discutien per rucades idèntiques a les seves. Vestien com és ara ells, menjaven de gust els àpats que els duien i ploraven les penes igual com les haurien plorat la gent del poble. No és que hi tinguessin tracte –entenguem-nos– però se sabia, com se saben les coses quan s’han de saber. Això sí, no n’hi havia un de sol que dugués la màscara reglamentària. Hi va haver queixes, naturalment; és clar que quina utilitat els havia de fer si, total, ja duien el mal ben endins.

N’hi havia que, de sobte, començaven a recargolar-se d’un dolor que costava de creure, de tan exagerat. Una tos presumptuosa que allargaven pesadament. Els altres se n’apartaven. Per molt amuntegats que estiguessin, entre ells trobaven la manera de dibuixar un cercle al voltant d’aquests artistes de pacotilla, se’n distanciaven, delerosos de marcar-ne la diferència. Quan semblava que començaven a defallir –fos veritat o fingiment– venien a recollir-los i els prenien per recuperar-los. Es deia que hi havia pobles sencers de restaurats. Contaven que un dels marxants havia explicat un dia al mercat que venia d’una regió on convivien barrejats completament. Potser era allà on els duien perquè el cert és que els que prenien ja no tornaven mai. Això sí, no tardaven a copar l’espai que havia quedat lliure amb contaminats novells que passaven per cada una de les pel·lícules que ja havien vist tants cops abans. Del terror inicial al drama, l’humor absurd, fins a acabar en un avorriment llarg com un mal documental. 

De tant en tant, arribava de la capital un esquadró mèdic que semblava encarregat de dur a terme una avaluació curosa. Els separaven, els afilaven per clavar-los tota mena d’injeccions, feien parir les embarassades i en retiraven uns quants als quals intervenien quirúrgicament en un espai que havien habilitat al claustre de l’ermita. Però, fora d’alguna baixa inevitable entre els engabiats, res no semblava canviar gaire. Els professionals anaven disfressats igual que si fossin astronautes i no baixaven al poble ni per fer una canya. El jovent pujava a observar-los treballar. S’hi quedaven més enllà del vespre perquè els facultatius eren generosos i es coneix que sabien compartir el beure i la música. Ara, que la canalla no n’explicava gran cosa. Si se’ls preguntava, reien entre ells i s’arronsaven d’espatlles.

I quan ja ens hi havíem acostumat, tal com havien arribat els malalts se’n van anar. Va ser un dijous de novembre, passat Tots Sants. Una remor de camions de l’exèrcit va travessar el poble i van tallar qualsevol via d’accés al turó. Els membres del consistori, acompanyats d’un parell de dispositius de la policia local, van anar a trobar-se amb els responsables del desplegament per demanar explicacions davant d’aquella intromissió a l’autonomia local, però més aviat van tornar amb la cua entre les cames. Van dictar el decret que obligava a tothom a confinar-se a casa com a l’inici del contagi, només que aquest cop n’hi hauria prou amb un parell de dies, tres a tot estirar. En general, feia gràcia i tot, vacancetes per força. Vam veure les flames de casa estant i una pluja fina de cendra pudenta que va embrutar cotxes i teulats. Vam saber que s’havia acabat perquè vam sentir la processó de vehicles entornar-se per on havien vingut. Les criatures se n’acomiadaven des dels terrats picant de mans i els soldats feien sonar les botzines sense cap compàs. No havia passat un quart que ja n’hi havia que baixaven de dalt dient que s’ho havien endut tot, que no en quedava ni rastre. Tret de la gàbia, ves.