Sèrie Sirenes
Jordi Abelló
Quietud
Tecla Martorell
No m’agrada el blau cel, ni el rosa pàl·lid. No m’agrada el beix, ni aquell verd que, per algun motiu que desconec, anomenen «pastel». Són colors de criatura i jo ja fa anys que no ho soc.
El gris tampoc m’agrada. No m’ha agradat mai. Amaga el dol i trenca la puresa. Tot i que lideri la incertesa i justifiqui la indefinició, fa mesos que m’acompanya. El noto persistent intentant penetrar les parets del meu crani en forma de notícia, crònica, tertúlia o article. Tossut i a cop de retret, barra el pas al vermell desafiant i al blau de la tempesta. Cavalca entre els amos de l’experiència i els dèbils de les nissagues. T’allunya dels amics i converteix els infants en actors de la petita pantalla. Escampa la por entre els crèduls i emmudeix els que dubten. Ignoro les seves intencions, però en visualitzo les conseqüències i en conec les seves víctimes.
El mantell gris envaeix qualsevol racó de les independències i privacitats, anul·la la cultura i fa infantil la creació. Tothom acata els seus efectes i ningú no parla del seu ànim. Potser és aquesta la seva finalitat i no seré jo qui la vulneri…
Aferrada al groc enlluernador de l’espasa i al morat de la tolerància esperaré que passi el temporal. Malgrat la decepció que la quietud m’inspira, no puc perdre l’esperança de creure que no amansirem, no hi tinc dret. Durant aquest període de galivança, obriré les finestres de tota la casa i deixaré que l’aire porti la fragància de la llimona verda quan penja del seu arbre esperant madurar. Ho faré, però, sense pressa, amb la pell sensible, els ulls oberts i les orelles alertes.