Tot bé
Fabià Claramunt
Des-confinament
Montse Farrés
Se’m fa estrany tornar a seure
en una terrassa amb un tallat davant.
I no és una necessitat,
només trobar aquell giny del que tant gaudia.
El confinament ho ha manllevat tot:
l’afany d’escriure, somiar conscient
amb escenaris inexistents
i cobrir els meus ulls amb aquest tel que no minva,
la tristor que ho emplena tot
i aquest esvoranc que percebo a dins
engrandint-se, sense arestes on aferrar-me.
Només la finitud d’hores davallant, mudes,
i jo, inerta, sense consciència.
Ansiejo llum d’altres dies llunyans…
Massa sé que el passat no retorna!
Suposo que no soc l’única que des del confinament forçat, percebo una sèrie de canvis més que evidents, tant a escala emocional com física. M’ha costat molt d’admetre-ho. A una persona hiperactiva li costa més assumir-ho. De fet, els canvis han estat sempre allí, subtils i progressius, però si mantens el cap als núvols per no pensar sembla que minven. Aquest dolor persistent al cap des de fa massa no m’ha ajudat a ser jo mateixa, ni a res més que no fos romandre pendent dels calmants per amortir aquest dolor corrosiu al cervell tothora. El meu viure s’ha convertit en això. Els dies s’han anat succeint d’una manera alarmant, escandalosa i quan mirava el calendari ja havia passat un altre mes. Així s’han anat desgranant un rere l’altre, fins al punt que si no fos pels canvis de temps evidents, no sabria discernir si érem hivern, primavera o estiu.
Soc molt conscient que puc escollir com em sento, però als matins m’emplena aquesta sensació de no trobar cap sentit a llevar-me o no. El mateix que recordo haver pensat el dia abans i l’anterior i fer-ho com un autòmat amb aquella boirina espessa que només l’omple el dolor persistent al front, i és quan em pregunto: em llevo, o no, i per fer què?
Miro enrere i veig un viure ple de tràfecs i projectes que m’omplien i ara no acabo d’entendre d’on treia l’energia per poder-los realitzar; només pensar-ho ja m’esgoto. Tot això del confinament, a mi no m’ha vingut de nou; hi estava avesada molt abans del prescrit, tot un any i mig si vull ser més exacta.
I cada dia em desperto enmig de somnis i pensaments esparsos que es fonen a dins d’aquesta boirina espessa que no em deixa. Imatges que em confonen. La realitat se’m barreja amb episodis que segueixo per algun canal com Netflix, HBO, o amb personatges intensos llegits en el darrer llibre, el temps que fa, l’hora o el dia que som. És aquest núvol on visc des de fa tant.
Se m’amunteguen dates amb situacions i encara més quan em connecto a les xarxes. O com ara que escric a l’ordinador i comprenc moltes coses que sentia, però no n’era conscient fins que t’hi trobes submergida de ple. No és que em capfiqui massa, senzillament et deixes arrossegar per les circumstàncies i vius com en els llimbs dels orats, sense pensar.
I passen els dies i, de cop i volta, et trobes que no et pots acotxar com voldries, et fallen una mica els genolls i ja no reconeixes el teu cos, aquest que tu habites, i no recordes quan s’ha tornat tan lent i feixuc. De res serveixen els estiraments diaris apresos a taitxí; has perdut l’agilitat i de prompte prens consciència de l’edat que tens. Has entrat a la tercera edat, a la vellesa, vaja! I per més activa que pretenguis estar i ho maquillis com vulguis ja no t’ho pots amagar.
Costa acceptar-ho, i aprendre a conviure amb aquest cos que no et sents teu encara més. Tot aquest enrenou de pensaments ha provocat el confinament, i t’adones que al llarg de la vida has perdut molt de temps discutint, provant d’exposar el teu parer i ni l’un ni l’altre han valgut la pena. La xerrameca verbal s’ha evaporat deixant pas a la soledat gustosa i les dues m’han arribat alhora; ara conversar com abans m’esgotaria. Devia ser un vici xerrar o dissertar sobre algun tema perquè ja no m’interessa en absolut.
Personalment, el confinament m’ha resultat lleu, les xarxes m’han permès de mantenir contacte amb els que estimo: fills, família i algun esporàdic amic que ha sobreviscut a la desfeta.
La natura s’ha recuperat considerablement, les aus i la resta d’animals han gaudit en el seu hàbitat natural; fins i tot les forces de la natura han estat benignes amb pluges abundants, amb vents i oratges que netegen el nostre ambient. Per tant, si algú em preguntés vers el confinament jo diria: Bé. Tot Bé.
Només l’esser humà és destructiu i ho manlleva tot.