Sort
Eva Evitzkaya
La fortalesa de l’alzina
Jordi Nogués
Dimarts
–Hola, mare. Truco per saber com es troba.
–Hola, Albert, fill. Bé, bé. Estic bé. Avorrida després de tants dies de confinament. Però de salut, estic bé, fillet. Tinc 79 anys, però estic bé.
–Ha pogut parlar amb l’Aleix o la Berta?
–Sí, els teus germans també em truquen tot sovint; no volen que em senti sola de cap manera (riu de manera forçada). La Berta ve a casa tot sovint; són els avantatges que té viure al mateix poble. Però procurem mantenir les distàncies.
–M’imagino que l’Aleix no deu venir gaire…
–No, gens. Amb el seu fill gran infectat jo mateixa els he dit que es quedin a casa. Que guardin les abraçades per quan s’acabi tot aquest malson.
–Vostè sempre amb aquest sentit de la responsabilitat…
–Vaig haver de criar-vos tota sola. Treballar, pagar les despeses de la casa i pujar tres fills, t’acaba fent responsable per força, fillet.
Dijous
–Albert, hola! Com esteu?
–Ep, Berta. Gràcies per trucar. Tots bé. I vosaltres?
–Bé, també. Pensant amb el fill de l’Aleix; això de tenir un nebot amb la covid-19 fa ser més conscient de la gravetat de la malaltia.
–Sí, quan la desgràcia ens toca de ben a prop tots reaccionem de manera més conscient. Així som els éssers humans.
–Et truco per un altre tema. Tu veus bé a la mare?
–Sí. Vaig parlar amb ella abans d’ahir i em va semblar més desperta que mai. Com sempre, vaja!
–Jo no la veig bé. Es despista molt. Amb pèrdues de memòria molt preocupants. Li dic alguna cosa i passats uns minuts ja no es recorda de res. I s’ho ha d’anotar tot!
–Bé, això ho ha fet sempre. La seva llibreteta i el seu estimat llapis s’han convertit en el seus millors amics.
–No, no, aquest cop va més enllà d’anotar-ho tot. És una pèrdua molt seriosa de la memòria.
–Vols dir que pateix Alzheimer?
–Potser no diria tant però sí que és un tema que caldrà estar-hi alerta. He pensat una cosa i volia dir-t’ho per saber què en penses. Demà divendres tinc hora a la metgessa, la meva amiga Carme; és per un tema personal i m’ha atès de manera ràpida. Li preguntaré a veure com ho veu ella.
–Però tu estàs bé?
–Sí, sí. Res de particular; la menstruació que es descontrola. Suposo que deu ser l’edat, però vull assegurar-ho.
–Doncs em sembla molt bé, parla amb la metgessa i quan sàpigues res, m’avises, si et plau.
Divendres
–Albert, hola! Tots bé?
–Sí, en vint-i-quatre hores les coses han canviat ben poc. Dispara, si et plau, estic expectant.
–He parlat gairebé una hora amb la Carme, la metgessa. Li ho he explicat tot, de cap a peus; amb pèls i detalls. Ella no creu que sigui Alzheimer. Més aviat pensa que és alguna cosa entre ansietat, depressió, estrès o un malestar emocional per estar sola a casa després de tants dies de confinament. M’ha explicat que hi ha molta gent amb aquests mateixos símptomes; i no només la gent gran. Són com els tentacles del coronavirus, que s’allarguen més enllà de la pròpia malaltia. Ella feia, abans del confinament, una gran vida social; forma part de la junta de l’Associació dels Jubilats, cada diumenge a la tarda al ball, excursions tot sovint. I sempre ha estat una solució per als problemes dels altres. Ara tot això s’ha estroncat de soca-rel i, encara que ho vulgui amagar, la frustració dona pas a l’estrès o l’ansietat o qualsevol de les altres disfuncions que ja t’he comentat; això és el que va dir-me la Carme.
–I què cal fer ara, doncs?
–M’ha recomanat que li ho expliqui tot, sense embuts. La mare hauria d’acceptar que li fes una mena de prova de tant en tant. Agafar tres paraules pròpies del seu entorn i que les repetís al cap d’una hora, o dues. Si és capaç de fer això, descartem l’Alzheimer.
Dimarts
–Hola, mare. Truco per saber com estàs.
–Empipada com una mona, estic (veu de malhumorada). Ta germana creu que soc una vella senil i que ja no serveixo per a res. Com si fos un trasto vell! Ni tinc cap problema de memòria ni cal que prepari el taüt; encara tinc corda per a uns quants anys més.
–Està preocupada per tu, com tots. I t’estima molt, ja ho saps.
–Sí, sí. Això ho tinc clar, fillet (rebufa gairebé com si fos una euga). Sí, la veritat és que he volgut fer-me la valenta davant de tots vosaltres, però això… m’està costant una mica massa (se li trenca la veu, a punt del plor). Però soc forta (sospira profundament).
–Sí, ho has estat sempre. Forta com un roure!
–Més aviat una alzina, fillet; més aviat una alzina.