Gemma Molero
Quim Besora
Aixoplugat dins una balma oberta a la pleta de pastors; i protegit d’una persistent tempesta d’estiu, que esclatà al bell mig d’un deambular plàcid i amable per un sender muntanyenc, qui escriu, en contrapunt a la remor de la pluja, demorava ensopit el seu pensament en un agradós i difús record infantil. Vet aquí el remot conte de l’àvia: sempre el començava amb una torrencial tamborinada, entre trons i llamps, que atrapava i perdia els tres germans, prínceps d’un reialme de fades, dins un espès bosc. Abandonada la cacera d’un cérvol, entomaren la nit i esperaren pacients el nou dia aixoplugats sota unes penyes feréstegues… Aquí, el ritme d’aquella narració que tornava, reiterada així des de la infància, assolia un primer pic d’intensitat amb una resplendor que esclatava des de la foscor fins a tornar-se, aquesta, en un gegant de cent ulls: aquella llumenera ferotge aixecava una gran roca i el monstre s’endinsava dins un avenc fosc i pregon…
Com el xàfec encara no amainava, el conte continuava dins el cap de qui narra. Bé, tot anava rodat dins el cervell desatent del narrador: els germans al matí, en marxar a l’albada el gegant, anaren a cercar cordes i politges. Baixà el més gran primer i, endinsant-se progressivament en una negra i freda foscúria, tingué por; després el mitjà, que era pinxo, tanmateix per un descens d’una inacabada angoixa es demostrava poruc; però el petit fou eixerit i valent, descendint per un temps que es feia interminable, gràcies a un innat coratge que no defallí i arribà encara més al fons, al fons del tot, al fons on es va trobar davant de tres portes tancades i il·luminades per una mena de llum fosforescent… En trucar a la primera estança li obrí els batents d’ivori una princesa segrestada per una serpent astutament xiulant, la qual fou morta pel nostre heroi; en demanar que obrissin la segona porta tota d’argent, trobà una princesa, germana de l’anterior, presonera d’un lleó rugent, al qual també se li va llevar la vida; la tercera porta, que era d’or brunyit, fou oberta per la germana petita, la més bella, que es confessà presonera del gegant dels cent ulls, un ésser temible i arrogant, és clar. Mentre esperaven els dos joves la tornada del gegant, es conjuraven, en un primerenc amor, per tal de reptar el monstre a un duel d’esgrima a mort, en el qual el nostre jove protagonista havia de combatre amb el floret més humil, deixant a banda les armes farcides de robins, de maragdes, de brillants encastats en ostentoses filigranes; mentre el relat demorava la tornada del gegant dels ulls espurnejants, mentre la progressió del conte s’alentia vers l’arribada del combat, l’àvia es regalava, indefectiblement, en la descripció detallada, suculenta, d’una taula exquisidament ben parada, luxosament guarnida de canelobres daurats, lluminàries refulgents amb llàgrimes de cristall de roca, estovalles amb brodats i garlandes, coberteries d’or i, sobretot, una vaixella exultant, riquíssima, pròpia d’un emperador… Just aquí a qui escriu se li trencà el somieig embadalit i tornà a la realitat d’un sonor degoteig ja espars que anunciava uns raigs de sol, que ja trencaven núvols que s’obrien.
Qui ara escriu, s’aixecà sobtat del seient improvisat, sustentat en una paret de pedra seca per a l’esquena i una rajola que li evità que es mullés el cul dels pantalons. No pas un totxo massís i rústec que podria provenir d’algun mas rònec proper, com el que feia de prestatge a una fornícula segurament preparada per sostenir, antigament, un llum de carbur… No, la totxana que fou cadira era provinent d’una bòbila industrial, d’aquelles que presenten forats cilíndrics i longitudinals, la qual cosa li va fer estrany fins dur-se a casa la imatge de les vaixelles de plats i plàteres rutilants de les estances del conte i la pregunta sobre què hi feia tan amunt, entre prats de gram i bardisses de ginebres aquella humil peça ceràmica?
A qui escriu ja li calia accelerar el pas, “vestir-se de plomes i trepitjar el vent”, si volia arribar al grau de la cinglera abans que pugessin les boires perdedores del capvespre, i el final del conte tornà al rebost del subconscient. Qui escriu deixà estibat el desenllaç: la mort en combat del cent ulls; la taronja d’or que es partiren els dos enamorats per tenir una penyora de futur reconeixement; la traïció dels germans grans que tallaren la corda, un cop recuperades les tres princeses i els seus tresors, abandonant el noi valent i generós a la seva sort funesta… Cloure amb fam li feu mossegar l’orella del gegant, el qual per evitar-ho li oferí ajut en forma de sortida màgica del cau sinistre; substitució dels parracs en vestits de príncep blau; retrobament amb l’estimada gràcies a les dues meitats de la fruita d’or i final feliç… O si es vol: conte explicat, conte acabat, i a qui no aixequi el cul li romandrà enganxat!
***
En arribar a casa ja havent tastat una primera tempesta de mig agost, qui escriu abandonà vergonyes i distàncies recuperant la primera persona, just quan vaig trobar-me a l’ordinador un missatge de l’Agnès Toda, l’amiga directora de la Revista del CdL: se’m demana la meva participació en un nou experiment consistent a generar un escrit concitat en una peça artística. La peça és una composició ceràmica d’una sèrie titulada «Aixopluc», obra de la Gemma Molero, una ceramista de ja llarga trajectòria.
D’alguna manera la peça que observo em rememora l’arquitecte milanès Aldo Rossi, que tant influí en la superació de les limitacions de l’estil modern, funcional, amb les seves maquetes amb teulades a doble aigua de filosofia metafísica (que recorda la de Chirico), el seu culte a la geometria i a la memòria. Sense oblidar el nou tractament que feu Rossi de les finestres. La peça de la Gemma no presenta doble aigua, però conté la calidesa constructiva que ofereix la totxana, amb els seus forats, apta per a la construcció de la casa elemental que ofereixi aixopluc. Per què he triat un conte infantil? La presència esquemàtica humana d’una porcellana blanca i de textura mat ajuda a aquesta associació confortable i càlida. La ceràmica sovint no tolera la figuració, si més no quan deixa de ser merament decorativa, però aquesta peça, situada damunt una breu peanya de llicorella, la demana, la incorpora. Sempre he dit que l’art del ceramista, quan supera la reiteració artesanal, esdevé gràcies al foc del forn creació d’alquimista: aquí la Gemma Molero n’és, d’alquimista.
Addenda per als amics: Aquest estiu de pandèmia no he anat d’excursió; així doncs, l’únic veritable és el conte de l’àvia.