No hi ha més cec que aquell que no hi vol veure
Gasic Painter
Ho estem fent realment bé
Miquel Bonet
Era abril, feia bo i ens començàvem a avorrir. No ha passat ni mig any i el record és borrós, de ressaca de viatge lisèrgic o de caparràs de licors ensucrats. Però va passar, i tant que va passar. Van aconseguir tenir-nos tancats a casa fins al llindar de la desesperació –alguns; n’hi ha que només vam sobreexplorar el nostre espai domèstic habitual. Si va servir per res no ho sabem i gairebé ni ens interessa.
Durant setmanes vam assistir confusos al debat de la profilaxi. Que si ara guants sí, que si mascareta no; que si les dues coses, que si cap de les dues. Quedar-se a casa era un valor humanitari i «ens en sortirem» un mantra inconstestat. Amb la lucidesa mínima d’ara, doncs miri, què vol que li digui, ni una cosa ni l’altra ni tampoc la contrària. Això sí: vam desgastar els plàstics de les cadires de balcó, vam fer el ridícul tocant la flauta als veïns, vam intentar saturar la fibra òptica i vam recuperar la vida als terrats –que en ciutats com Reus havia estat tradicionalment litúrgia.
Conta la llegenda que un reusenc tenia un gran terrat en un punt indeterminat de la ciutat. S’hi va posar una estesa de gespa artificial i uns quants mobles de jardí d’aquests d’imitació plàstica de ràfia. A l’home no li devien agradar gaire les vistes o les parets li devien provocar un horror vacui o potser era només l’avorriment del confinament, un motor artístic encara no del tot ben calibrat. Coneixia un muralista també avorrit anomenat Gasic –que havia omplert els carrers de Reus de colors i formes abans d’haver-se de tancar a casa– i se li va deixondir una idea al cap.
No tenia cap capella sixtina ni cap palauet florentí, però per què no jugar a ser un mecenes, per passar l’estona. Va cridar l’artista a capítol i li va donar una paret. Ah, els pintors i les parets! Aquella relació lúbrica i aquella mirada depredadora de voler empastifar superfícies amb l’esclat viril del talent íntim. No té res a veure amb el que podem sentir els ajuntalletres davant del full en blanc, que oscil·la entre la timidesa, l’ansietat i la desesperació. El pintor –i més si domina l’esprai i la tècnica ancestral del grafit de carrer– s’encén davant d’una estesa verge de guix o de monocapa com un golut davant d’un plat de macarrons.
Hi havia condicions, esclar. Com en una jam session jazzística l’amo va entonar una melodia i un ritme, i les cerveses i el tedi i el flou van donar corda a la improvisació. El dibuixant Brian Stauffer acabava de publicar una portada al New Yorker que en pocs dies havia passat a la història. S’hi veia Donald Trump, quan encara es negava a dur mascareta i afirmava que ells ho havien fet tot bé. El coronavirus era una arma comercial dels xinesos i ell no tenia la més mínima intenció de tapar la cara més augusta d’Occident i les barres que lideren el món lliure. Stauffer li va engiponar la màscara als ulls i li va obrir la boca en un crit que més que de Munch semblava de Kim Jong-un.
Gasic va esquitxar la paret que li cedien amb la carota del president i amb la tofa groga. Llavors van arribar les variacions sobre el tema. Hi va afegir un «Made in China» i el va envoltar dels cercles concèntrics d’una diana, que és una cosa que sempre fa il·lusió i que fa pensar més aviat en el «That’s All Folks» de Bugs Bunny que en el «Ho estem fent realment bé» que ha esdevingut el seu lema presidencial des de llavors, encara que ara ja dugui aquelles màscares negres tan sòbries i elegants. Dos dards –un clavat d’esquitllèbit a la templa– discuteixen la punteria de la sàtira. Deu ser bonic ajaure-s’hi davant i fer-hi un parell de birres, dedicades a la seva salut i a la civilització incomparable que es podia permetre art d’encàrrec.
Quin impacte. D’aquí uns tres-cents anys després de cinc pandèmies mortíferes, dues catàstrofes nuclears i l’inevitable esfondrament de Reus algú buscarà espàrrecs entre les runes de la ciutat. Segur que el nostre tros de paret sobreviurà, perquè les pintures d’ara són de més qualitat que les de la cova de la Font Major de l’Espluga. El nostre rebesnet recol·lector i caçador postapocalíptic es quedarà una bona estona admirant els colors i les formes d’un passat que li resultarà completament incomprensible. Però, inevitablement, es dirà: «ho van fer realment bé».