Imagina que caus
Alexandra Garcia
Imagina que caus…
Adriana Bernal
En la necessitat de la pell.
En el desig incontrolable d’abraçar-la i que els vostres llavis s’apropin un cop més. Sense pensar-ho, simplement t’has deixat emportar per aquest sentit innat que et fa apropar-te a qui estimes. Per una necessitat molt més forta que la por.
Ja està. Ho has fet. Et sents feliç, completa, saciada en la mesura que la carn ho permet.
A partir d’aquest moment ets a les seves mans, perquè l’amor no ho pot tot, no t’enganyis. El gran confinador coneix bé les teves febleses, sap que seràs dèbil a la temptació, que seràs humà i que el consol de la pell sempre serà la seva gran arma.
Ja ha entrat.
Ha estat pacient, ha vigilat cada gest, deixant el marge suficient perquè hi tinguessis confiança, sabent que quan més segur estiguessis del que volies fer, més fàcilment seria dins.
Ara el temps és curt i etern.
Durant aquests instants res no ha fet trontollar la teva decisió. Ni tan sols el vertigen que provoca la temerària sensació de perdre l’equilibri, estant més convençuda, encara, que la primera vegada.
Saps que no ho podies evitar, que no ets capaç, perquè quan els vostres cossos s’acosten no pots ni ho vols aturar, passi el que passi després.
Arriba l’espera de no saber com acabarà i la soledat. La sensació de solitud sense límit, sense fi, sabent que el final no depèn de tu, que res en depèn i que ja no pots escollir.
Un cop lliurat a la pell, t’ha atrapat i no pots escapar-ne.
Ho ha aconseguit. T’ha convertit en un nombre, en un més.
Sense nom.
Sense cos.
Sense pell.