Immobilitzats / Restes humanes sense identificar

 |   |  Twitter

Immobilitzats

Ramon Cornadó


Restes humanes sense identificar

Jordi Folck

Vàrem fugir, finalment, un quinze d’agost, d’amagatotis, de nit, saltant-nos totes les prohibicions. La pandèmia ens havia arraconat com a objectes inservibles i inútils tres llargs anys on només ens era permès sortir a alimentar-nos. Feia temps que no parlàvem amb ningú. Un jove ens portava, un cop al mes, la compra del supermercat. Però feia dos mesos que havia deixat de venir i arrossegàvem la gana, ja sense ungles.

L’enemic invisible restava, expectant, als llocs menys sospitosos. Ens havíem cobert amb guants, amb doble mascareta, caminàvem damunt coturns, com el majordom d’una funció de teatre que encara vivia a la memòria.

Érem  els meus fills I jo. La dona havia mort dos anys enrere. L’aire empudegava  a peix  podrit; el mar no era lluny. Caminaríem de nit, ens amagaríem de dia. Les forces de seguretat de l’Estat estaven  ben alliçonades per disparar a matar, però preferíem la mort a la presó d’una llar que s’havia convertit en la nostra enemiga. Les plataformes havien deixat d’emetre pel·lícules i sèries i escopien missatges propagandístics a favor o en contra de polítics que ens volien convèncer que ells eren la solució a un demà millor. Quin riure! No hi havia demà. Vivíem una distopia de literatura sensacionalista. Anàvem al poble dels avis, una casa gran, de pedra freda. Si vivien, encara,  ens acollirien. Tampoc no hi havia comunicacions telefòniques des que un boig havia anunciat que la covid-19 s’estenia per les línies telefòniques, que la veu també matava. I s’ho havien cregut. El govern havia imposat el toc de queda, havia bloquejat les comunicacions. El radioafeccionats, desprevinguts,  havien estat tancats o abatuts. Quan un dia era igual al següent la mort ens rondava perquè allò havia deixat de ser vida.

Vàrem avançar entre carrers d’un laberint fins a sortir camp a través. Vàrem tenir un ensurt quan un captaire va creuar-nos, sobtadament. Trobàrem morts, més enllà, que semblava que dormien entre taques de sang vella. Els coturns ens obligaven a caminar com a homes a la Lluna, fent passes de gegant i mirant de no caure. Semblàvem titelles dels déus.  Però érem titelles dels polítics que ara dominaven la terra, sense miraments. La ignorància ocupava els Parlaments de mig món. I la ignorància era molt atrevida. Feien i desfeien sense acabament.  L’Home estava sol, sense déus que el protegissin, convertits nosaltres mateixos en pell i ossos, molt lluny d’una cosa anomenada «humanitat».

A la sortida del sol vàrem refugiar-nos en uns baixos, un antic  magatzem de fruites on encara surava el flaire de les tarongines. I vaig quedar-me mirant aquell bosc de pedra on semblava que no quedava ningú.

Les finestres eren nínxols. N’hi havia una d’oberta que esperava el taüt. Potser el cos ja era dins però ningú l’havia tapiada.

Vaig alçar la mirada, més amunt. Un ensurt: enganxada a una finestra, lligada a la reixa romboidal sobresortia la mà d’algú que cercava el sol, com un llangardaix, amb indolència. Vaig obsedir-me amb aquella mà. De qui era? Què hi feia allí aferrada? Estava sola?  No es movia. Vaig comptar al meu rellotge deu minuts, quinze, una hora… Què més podia fer? Els meus fills havien trobat una llauna de sardines dins un calaix i allò havia estat un obsequi. Havent dinat la llauna la mà seguia allí, impertorbable i aquella immobilitat impertinent em pesava. 

Més enllà vaig descobrir un peu que prenia el sol, al costat de dues vambes. Vaig tranquil·litzar-me. Potser aquella ciutat, lluny de la capital,  havia estat oblidada pels polítics i la gent hi vivia amb migradesa, però amb pau. Però aquella mà allà subjecta, dues hores després.. com m’agradaria encaixar-la i dir «ets dels nostres, dels vius», i aquell peu. Em venien ganes de fer-li pessigolles en sospitar una normalitat que havia deixat d’existir feia temps.

Llavors vàrem sentir  aldarulls al carrer. Un furgó policial sorollós va frenar davant l’edifici de rajoles d’habitatge protegit. Van esbotzar la porta. Jo ho observava rere un vidre trencat mentre els meus fills jeien al terra, com morts, espaordits. Al cap de poc  va alçar-se la persiana blanca i la mà seguia allí com si aquell gest violent no anés amb ella. Vàrem veure una altra mà que aferrava la meva mà, aquella que volia encaixar i la llençava al carrer. Va colpejar l’asfalt. Cinc dits i el cúbit i el radi obert com tenalles. Un nou impacte, poc després, em va desviar la mirada: un peu i una tíbia estellada.

Les restes del que havien estat, possiblement dos amics.

Quan va ennegrir el dia vàrem posar-nos de nou en camí, cap a la incertesa, mirant de no trepitjar aquella mà oberta als cels demanant clemència i un peu, dempeus, aferrat al seu destí cruel, que el sol enduriria com a pedra, en breu.