Sense dedicatòria
Pere Folch
La pesta
Alfons Cama i Saballs
Després, quan l’Anyell va obrir el quart segell,
vaig sentir la veu del quart vivent que cridava: «Vine!».
I vaig veure que hi havia un cavall de color cendrós.
El seu genet s’anomenava la Mort, i el seguia l’Hades, el seu reialme.
Li van donar potestat sobre la quarta part de la terra,
perquè matés amb l’espasa, la fam, «la pesta»
i les bèsties de la terra.
Apocalipsi
En despertar vaig tenir la sensació que el món no girava. Que feia olor de mort. Una fortor abominable. Al defora de les quatre parets de casa, no s’hi veia ànima vivent. Els semàfors llampegaven segons la voluntat pertorbada d’un ésser, qui sap!, inexistent. A cals veïns, els gats miolaven famolencs i els cossos dels humans eren ajaçats al terra del menjador, inerts; el rostre, marró pujat, pell i os; les voltes dels ulls, enfonsades. Pudents. I les mosques traficant amb la seva carn en descomposició avançada. Vaig vomitar. El confinament i el virus punxós havien atrapat la gent dins les seves cases! Vaig tornar al meu cau. Vaig buscar notícies. Les teles i les ràdios havien emmudit. Les ones hertzianes ja no viatjaven. A Barcelona, la meva mare no despenjava el telèfon. La meva germana, la de Düsseldorf, tampoc. Vaig agafar el portàtil. Vaig entrar a Internet. Les últimes informacions que havien quedat enganxades a la memòria CAU donaven percentatges aterradors. Parlaven de transmissió per l’aire. Aquell virus espinós, com les garotes, com les petxines sagrades i acolorides de l’spondylus, havia mutat! Vaig agafar el gec per protegir-me de la fresca de març i em vaig endinsar a les cases de dins el poble. Els cossos en descomposició s’amuntegaven a les portes del centre d’assistència sanitària. Al final d’un carreró en direcció a muntanya, un senglar arrossegava una d’aquelles despulles pudents. Als arbres de la plaça, les piuladisses dels estornells trencaven la quietud d’un dia calmat i clar. Dels embornals en sortien rates com gats que trascamaven contentes sobre l’asfalt. A l’església, el cadàver del capellà seia a la sagristia en una butaca de braços amb un crucifix de plata pres a la mà. Vaig pujar a la torre del vell cloquer i vaig fer dringar les campanes com qui toca a foc. Ningú no va acudir a la plaça, ningú no va donar senyals de la seva existència. L’Ajuntament, tancat i barrat. L’escola, el forn, el bar d’en Quim, la botiga del carnisser… sense un alè de vida. Dins les cases, mort i ferum. Déu havia abandonat els humans! Si és que mai els havia tingut en gaire consideració. No era possible que, amb tanta gent com hi ha al món, només jo m’hagués salvat d’aquella pandèmia letal. Algú o altre en tot el planeta devia tenir la meva mateixa immunitat contra aquella virulència mortífera. Però, on? Com saber-ho? Com arribar-hi? Tenia la ment bloquejada. Vaig tornar a casa i vaig pujar al cotxe. Es va engegar com cada dia. Els cotxes, els gossos, les mosques, les rates, els ocells, els arbres… tot continuava amb la mateixa vitalitat de sempre. Tot, menys els humans. Vaig sortir del garatge i vaig agafar la carretera cap al poble veí. El mateix panorama de mort i desolació. I vaig anar un poble més enllà. Igual! Rostres descarnats i ulls menjats per rapinyaires sense mirament. Calaveres humanes de postconfinament! Vaig girar cua i vaig tornar al meu joc. Aquella nit no podia agafar el son. Sentia com els esperits voleiaven sobre els cossos infectes de tota la humanitat. I jo, un home sol al món! I sol al món no s’hi pot estar, em deia. I pensava en una mort agònica i llarga. Convençut que, més d’hora que tard, la dona negra de l’Apocalipsi pujada sobre un cavall cendrós em visitaria. Inevitablement. I pensava en quina seria l’espècie animal que, rere l’Homo sapiens, dominaria el planeta. Algun simi, segurament. O les formigues rebaixines que ja havien començat a desfer la fusta de l’embigat de casa. Qui sap?! Finalment em vaig adormir. I em vaig veure cavant la meva tomba. I la negror dels corbs que planaven sobre el meu cap amb crits eixordadors. Al matí, mentre em despertava, recordava el dia fatigós i llarg que la nit passada m’havia tombat al llit com un putxinel·li en una parada de fira. Entre aquella gent allitada en un hospital, col·lapsat i impotent, lluitant per sobreviure d’una infecció accelerada. Contra un virus desconegut que els metges, com viatgers d’una nau espacial descontrolada, no sabíem com combatre. Em preguntava quant temps havia dormit. I em tornaven a la ment somnis difusos d’una nit turmentada.